Bearn o La sala de les nines - Llorenc Villalonga

Bearn, la més coneguda de les novel·les d'en Llorenç Villalonga, és una novel·la de maduresa, de la maduresa de l'autor. A les catàstrofes grotesques de dona Obdúlia Montcada i de Palmira i a la neurosi i civilitzada malenconia d'Alícia Dillon i Sílvia Ocampo ha succeït el seny de Maria Antònia, exquisidesa femenina entrevista ja per l'autor des de la seva primera obra i que sembla personificar persones que li han estat, al món, particularment estimades. Com

a

Il

gattopardo,

de

Lampedusa, que Villalonga va traduir, un món s'acaba, el seu. I és que, per a què res canvii, tot ha de canviar, i, els únics paradisos, són els perduts.

Llorenç Villalonga

Bearn La sala de les nines El mite de Bearn - 4

ePub r1.0 GossetInofensiu 11.07.16

Títol original: Bearn o La sala de les nines Llorenç Villalonga, 1961 Editor digital: GossetInofensiu ePub base r1.2

Nota de l'editor En la sèrie que titulem El mite de Bearn (les novel·les que tenen una relació directa o indirecta amb els senyors de Bearn), incloem les quatre novel·les publicades l'any 1966, tal com foren revisades en aquell moment pel seu autor. Aquestes obres són: Mort de dama, publicada l'any 1931. Ha tingut nombroses edicions i reedicions. Les temptacions. Aquesta novel·la

fou publicada primerament en castellà amb el títol de Mme Dillon (1937) i, després de la guerra, en català, amb el títol de L'hereva de dona Obdúlia (1964). La versió que publiquem, doncs, és la definitiva. La novel·la de Palmira, publicada l'any 1952. Bearn o la sala de les nines és la versió completa i definitiva de la novel·la més famosa de Villalonga, publicada l'any 1956 en castellà i el 1961 en català, amb nombroses reedicions.

Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts… SALVADOR ESPRIU, Cementiri de Sinera

INTRODUCCIÓ CARTA DE DON JOAN MAYOL, CAPELLÀ DE BEARN, A DON MIQUEL GILABERT , SECRETARI DEL SENYOR CARDENAL PRIMAT DE LES ESPANYES. BEARN, 1890. Benvolgut amic:

Ignor si quan aquest escrit arribi a les teves mans ja sabràs la infausta nova: els senyors moriren fa prop de dos mesos, la darrera nit de Carnaval, en circumstàncies més aviat misterioses. Bearn ha estat fins ara ple d'escrivans, missers, creditors que aixecaven actes i redactaven inventaris. Duim una temporada sense repòs. Tothom s'ocupa dels interessos materials dels difunts, que a la fi es reduiran a no-res, i són pocs els qui s'aturen a resar-los un Parenostre. Jo mateix, encarregat de guardar la casa, no dispòs d'una hora seguida, i quan arriba la nit i qued tot sol, em sent amb l'esperit tan contorbat

que no tenc forces per comanar-los a Déu, en tal forma que si no fos per la missa que els dedic els matins, crec que haurien passat a l'Altre Món ben lleugers d'equipatge. En moments com aquests, l'espectacle de l'egoisme humà sembla que tanqui les portes a tota idea de redempció. Els nebots arribaren trenta-vuit hores després de la desgràcia, quan els senyors ja estaven enterrats. Feia anys que no posaven els peus a Bearn. Jo t'assegur, Miquel, que per aquesta doble mort no hauran hagut de tapar cap pou. Dona Magdalena elogià les porcellanes del saló i els germans s'interessaren pel pinar de Sa Cova, que ells suposaven

tallat des d'estona. No vaig creure necessari dir-los que, si no tallat, està venut i cobrat per endavant, i vaig defugir de respondre a tota qüestió referent a darreres voluntats fins que ens comuniquin de Madrid quin és el darrer testament dels difunts (dit sigui entre nosaltres, em consta que no en feren cap en tota la seva vida). S'interessaren també per les joies de la senyora i pels doblers que hi pogués haver a la casa, però el jutge, que se'ls anticipà, havia tancat i segellat tots els calaixos, cosa que m'alliberà de donar explicacions. La neboda, a darrera hora, hauria volgut veure la famosa sala de les nines, que els senyors no mostraren mai a ningú, i

jo, creient interpretar la voluntat dels difunts, vaig fer veure que havia perdut la clau. Se n'anaren un poc recelosos i no els he tornat a veure. Se n'hi haurien anat doblement si haguessin sabut que a un enfony del meu lligador, entre dues posts, hi ha dos mil duros que el senyor em donà fa cosa de mig any, amb instruccions ben concretes, com aniràs veient. Perquè, morts els senyors, tu ets l'única persona que estim de cor i en qui puc confiar en les meves dificultats i tribulacions. Necessit exposar-te un cas de consciència. Pensaho abans de continuar la lectura: tot quant et dic ho has d'admetre com en confessió. Si no estiguessis dispost a

rebre les meves confidències (que, t'ho avís, et contorbaran i et faran perdre la tranquil·litat) és cert que cremaràs aquestes pàgines sense passar endavant. Tu, Miquel, has estat i ets amic de la meva vida, en l'accepció plena de la paraula. No podré oblidar mai la misericòrdia que em demostrares quan en moments d'angúnia, perquè la tragèdia era fresca, et vaig confiar aquella desgràcia, per no dir aquell crim, que em va acabar de decidir a renunciar al món per a sempre. El dia que et vaig conèixer feia una setmana justa d'allò d'en Jaumet. Jo, que no he conegut pares ni germans, vaig trobar en tu primerament l'amor de germà i

després aquella miraculosa comunitat de criteri que és la mercè més gran que Déu Nostre Senyor pot dispensar a dos homes. Ni tu ni jo (arcades ambo, com deia, mig seriós mig en broma, el vell rector del Seminari) no oblidarem els diàlegs davall el lledoner del pati gran, comentant sant Agustí i Descartes. Les nostres intel·ligències s'obrien al mateix temps davant la meravella d'aquest món moral que, quan un l'arriba a entreveure, constitueix una palpable revelació de la presència divina. El senyor em deia aleshores de vegades, perquè ell era així, que quan jo fos vell i examinàs la meva existència, comprendria que hi hauria mancat, com si fos una salsa

picant, un sol ingredient, que és el Dimoni. Eren coses del senyor, que ell no deia perquè les prenguessin seriosament. El senyor posseïa una ànima generosa, confiada i oberta. Totes les seves errades, que foren grosses, mereixerien atenuants i disculpes en gràcia a la intenció, a la seva confiança en la misericòrdia i al seu amor a les criatures i a la naturalesa. El seu cos ja és pols —aquell cos al qual ell no havia regatejat plaers— i ara sols queda l'ànima en presència del Déu viu que l'ha de judicar. Preguem que les seves culpes li siguin perdonades. Necessit consultar-te els dubtes que

em crea aquesta doble mort i les instruccions que em donà el senyor, juntament amb els dos mil duros que tenc amagats. Sembla impossible que un home tan esburbat com ell en matèries econòmiques hagués pogut arreplegar una quantitat d'aquesta magnitud, que bastaria per viure a una família. L'esforç que això li deu haver representat (baldament sapiguem que quan una d'aquestes cases fa ull sempre queda qualque cosa pels racons) fa pensar en el gran interès què el senyor tenia per les comandes que m'ha fetes, ell, decantat pels anys ja feia estona de tantes coses. Si els jutges i els creditors que estudien la liquidació dels difunts

sabessin que jo, altre temps porqueret i avui pobre capellà sense més benefici que la missa, guard tants de doblers, creurien potser que els he robat i, ja posats a suposar, no seria inversemblant que m'atribuïssin la mort dels senyors, esdevinguda amb una hora d'interval, quan ningú no s'ho esperava. Aquests perills no componen res devora les preocupacions d'índole moral que se'm plantegen. Abans que m'aconsellis, és necessari, emperò, que coneguis perfectament el problema. L'amor i la fidelitat que m'inspira el senyor poden extraviar el meu criteri. La consulta no és senzilla i m'he vist obligat a

començar de molt enrere. Ressenyar-te les particularitats d'aquella vida per mi tan estimada, malgrat els seus gravíssims errors, ha constituït un lenitiu per a la meva solitud. He de reconèixer que el mòbil de la meva narració, escrita en el transcurs d'aquestes nits interminables, no és, potser, únicament un escrúpol de consciència, sinó la fruïció de fer reviure la figura familiar i venerada que acab de perdre. Amb ella desapareix tot un món, començant per aquestes terres que m'han vist néixer i que s'hauran de treure a subhasta perquè els creditors ja han notificat que no volen esperar. Els nebots, ni tenen doblers per fer-se càrrec de les

hipoteques ni, avesats a la vida de ciutat, estimen res d'aquí. Quedaria una darrera esperança: diuen que ha arribat d'Amèrica un parent dels senyors que s'ha fet milionari amb capses de cartó. Pareix mentida que ningú pugui arribar a ésser un personatge venent capsetes, però ell es presenta amb molta de pompa, carregat d'or i decidit a enlluernar tot Mallorca amb un automòbil elèctric que ja ha mort dues ovelles. A les targetes de visita, davall el nom, hi posa Cartoenvases, cosa que ningú no sabia què vol dir fins que ha resultat que es tracta de les famoses capsetes. Doncs bé, aquest personatge —perquè ho hem de dir així— se suposa

que tal vegada compraria la possessió, evitant que anàs a mans estranyes. Ja sé que, als senyors, això de cartoenvases no els agradaria gens, i sembla a més a més que la mare d'aquest capitalista estava separada des de feia algun temps del seu marit, un Bearn desencaminat, quan va néixer l'infant; cosa que donà lloc a comentaris. Però els anys ens ensenyen a no ésser massa exigents. Per a mi, que em trob ja a mig camí de l'existència, aquest Bearn-de-capses-decartó no passaria d'ésser un intrús; emperò és segur que en aquests moments ja s'està congriant una nova generació disposada a associar aquestes velles terres a la personalitat de l'intrús i a

experimentar davant aquesta unió, senyor i terres, que ella creurà proveïda de fortes arrels, els mateixos sentiments que jo, des de nin, he experimentat davant don Toni. Escorcollant per l'arxiu de la casa no deixaríem de trobar situacions semblants, perquè la realitat només radica en nosaltres mateixos i tira al cap i a la fi tota la seva continuïtat d'una cosa tan màgica i tan convencional com és un nom. Déu, ja ho sabem, va crear el Món per mitjà del Verb. El senyor exercia sobre mi com una fascinació. Dona Maria Antònia, que era tan bona, no m'inspirà mai l'interès d'aquella ànima que se disputaven Déu i el Dimoni sense que a l'hora d'ara

(aborrona sols de pensar-ho) es pugui saber qui ha guanyat en la lluita. Potser en aquesta angoixa radica l'amor que sempre li he professat i potser sigui ella, l'angoixa, aquella salsa que segons el senyor necessiten els plats per ésser mengívols. Una cosa que no et vull amagar és que en aquest plet moral sols podré admetre una solució que no s'oposi a les darreres voluntats del senyor i que en cas de sorgir una divergència em reserv el dret d'acudir fins a Roma. Si el mateix Papa em negava el consentiment, em veuria forçat a acatar els seus designis: emperò, si això hagués de succeir, deman i esper de la Misericòrdia Divina que la mort

véngui abans a alliberar-me de les meves tribulacions. Per a millor comprensió del problema he dividit l'exposició d'aquella vida estranya en tres parts, com si es tractàs d'una novel·la. La primera es podria titular Sota la influència de Faust i respon a l'època tempestuosa. La segona discorre més bé dins la calma d'aquestes muntanyes i es podria dir (si bé en un sentit un poc irònic, perquè la calma era més aparent que real), La pau regna a Bearn. Respecte a la tercera, constitueix un epíleg escrit poc després, amb motiu d'una visita recent, estranya i desconcertant.

Una darrera observació és que no t'espantis de veure consignades algunes frivolitats i algunes crueses a les meves pàgines. Ten en compte que he de presentar el senyor tal com fou en vida, i que des del moment que sotmet la seva figura al judici de l'Església mai no retrataré prou la realitat dels fets, encara que per damunt de totes les incomprensions possibles, quedarà Déu, que constitueix la comprensió infinita.

PRIMERA PART SOTA LA INFLUÈNCIA DE FAUST

1 Suposat que mai no arribares a venir a Bearn, et diré que es tracta d'una possessió de muntanya situada prop d'un llogaret d'unes quatre-centes ànimes que s'anomena, també, Bearn. S'ignora si la possessió prengué el nom del poble o si fou el poble que rebé el nom de la finca. Cada any, el dia de sant Miquel, que és la festa patronal, el predicador al·ludeix que aquestes terres pertanyen als senyors des de la Conquesta. Potser és

veritat, encara que manquen els documents que ho acreditin. «Sa nostra estirp —solia dir don Toni— és tan antiga que no té data. Es perd dins sa fosca». La tradició oral, emperò, que els ha fet respectables i indiscutibles, no ha arribat a ésser reconeguda oficialment. Ho hem de comprendre: manquen els documents. Els senyors, llevat de don Toni, que va sortir afrancesat, foren sempre bastant indiferents en matèria d'erudició. Encara no fa cent cinquanta anys, un dels rebesavis, don Toni també de nom, fou un esperit primitiu del qual conten moltes malifetes, encara que segurament n'hi posen més que no en feia. Els vells recorden una glosa que

diu així: Jesús es troba en el cel, i a Moreria l'infeel. A l'Infern hi ha el Dimoni, i a Bearn hi viu don Toni. El senyor se'n reia, d'aquestes coses. «Al manco —deia— aquest no perdia es temps». Els altres foren més assenyats. Vivien al camp. Ignoraven o desdenyaven els refinaments de Ciutat. Ciutat, en correspondència, els ignorava a ells. Des del poble a Bearn, a peu, hi ha prop d'una hora de camí, emperò les

cases no es veuen fins que hi som damunt, a causa dels accidents del paratge. Bearn està, doncs, imaginativament, enfora de remeis. Les terres són pobres, plenes de roquissars i boscs salvatges. Aquí, farà ja trenta-vuit anys, vaig venir al món, fill d'un jornaler i d'una collidora. No conserv memòria dels meus pares. De la meva mare he sentit dir que fou molt bella, amb els ulls negres. Als set anys em destinaren a guardar porcs, però el senyor disposà quasi tot d'una que m'enviassin a un col·legi de Ciutat. Record com si fos ara la feta. Era un horabaixa d'estiu i jo havia duit la guarda devora S'Ull de Sa Font quan passaren els senyors. Vivien

temporades llargues a Ciutat i, quan venien, el respecte, la por o l'empegueïment em feien fugir sempre que els veia. Quasi no m'atrevia a mirarlos més que a l'església del poble, el dia de sant Miquel, en què els posaven dues cadires de vellut vermell devora l'altar. Dona Maria Antònia era molt bella, i don Toni, magre i esvelt, una mica menut, se li assemblava, tot i essent lleig. Eren cosins germans. Malgrat que somreien quasi sempre, imposaven perquè pareixen d'una substancia diferent de la dels pagesos, com a més nova i lluminosa; avui encara no ho sabria explicar. El vestit hi podia influir sens dubte; però crec que es tractava

d'una qualitat més immaterial, quasi màgica, que es desprenia del nom feudal i pastorívol de Bearn, reverenciat cada any des de damunt la trona el dia de la festa. Regularment per devers sant Miquel sol ploure a la muntanya i així la història de la vella família va enllaçada, tant com als fets d'armes dels conqueridors, a les primeres fresques i a la verdor alegre de les primeres pastures. —Mira, Tonet, quin infant —digué dona Maria Antònia—. T'has fixat en ets ulls? El senyor em mirà i no digué res. Dona Maria Antònia semblava consirosa.

—No sé qui me recorda —digué. Ell callava. L'endemà m'enviaren al col·legi dels Ligorins. Vaig tornar per les vacances de Pasqua. Els meus protectors no eren a la possessió. Madò Francina em digué que «el senyor s'havia embarcat» i que dona Maria Antònia es trobava a la posada[1] de Bearn, que és una casa de pedra devora l'església. Em semblà veure qualque misteri darrera les seves paraules. Hi era, en efecte. Tothom en xerrava a sotaentesos, en veu baixa, i jo, per més que parava esment, no comprenia res. Per altra part, el que hagués pogut arribar a aclarir, hauria estat sols l'aspecte extern de la, qüestió. Anys més

tard, el senyor, que tenia en mi i en quasi tothom una confiança grossa, me n'anà descobrint el mecanisme psicològic en unes converses llargues, que s'assemblaven a la confessió. No sé tanmateix fins a quin punt podien ésser considerades com a tals, malgrat la seva sinceritat, i comprenc que t'espantarà, com a mi m'espanta, que a l'hora d'ara, després de tants anys com ja duc de capellà a la casa, jo no pugui afirmar que en tota la seva vida s'hagi confessat una sola vegada. La seva ànima era clara i canviant com el vidre. Precisament perquè es tractava d'un home sincer, no es podia saber mai com era, igual que no és

possible endevinar quines seran les imatges que s'aniran reflectint damunt un cristall. És curiós que aquestes persones que no s'han tancat dins un sistema, tal vegada per no prescindir de cap aspecte de la veritat, siguin les que se'ns apareixen com a més trapasseres. Si a això hi afegim que els senyors són acostumats de petits a les fórmules amables que no estan fetes per ésser preses al peu de la lletra, però que les persones de poc món les hi prenen, tindrem un altre dels motius que feien desconfiar de don Toni. La gent vulgar creu que només els mal educats són sincers, perquè no sap desxifrar els valors convencionals i sobreentesos de

les formes. Per a aquests pagesos el senyor no era bo d'entendre. Crec que ja t'he dit, per exemple, que acostumava a dur perruca blanca i hàbit franciscà. Els qui relacionaven la seva vida passada i les seves converses, no sempre edificants, amb aquell hàbit, només hi veien la dissonància, que certament existia, però hi haurien pogut veure també les analogies (vida recollida, amor als temes de l'esperit) que no eren menys reals. No sabent parlar més que una llengua, s'admiraven d'aquell home que en parlava unes quantes. El senyor era fonamentalment ben intencionat, malgrat que alguns dels seus actes hagin estat desastrosos; però ell creia que els

desastres eren ocasionats més per un error de la intel·ligència que per una maldat voluntària, que es negava a admetre. —No comprens —solia dir-me— que es trampós o s'estafador difícilment es considera a si mateix com a tal? Es trampós es fa mil agençaments a fi de quedar en bon lloc, cosa que certament no entranya maldat, sinó error. Desengana't, Joan, es cotxer no fa trabucar es cotxo per dolentia, sinó per imperícia. Per això, sens dubte, llegia tant i procurava il·lustrar-se oblidant que la intel·ligència també ens extravia de vegades. Pertanyia per la seva formació

al segle devuit i no sabia prescindir de la Raison, encara que, com aniràs veient, posseïa un fons poètic i àdhuc contradictori. —Reconec —em deia— que sa raó és un llum molt dèbil: això no ha d'ésser motiu per voler-lo apagar, sinó per ationar-lo. Era hàbil sofista i dialèctic. Jo he considerat amb prevenció les seves ensenyances, però no sempre m'he pogut sostreure al seu encís. Com podia haver estat d'altra manera? El col·legi al qual em dugueren als set anys mancava d'esperit; l'ensenyança era rutinària, pedant; les formes, barroeres. Quan tornava a Bearn

em sentia captivat per l'ambient de llibertat i cortesia que es respirava devora el senyor. Don Toni no discutia ni s'enfadava mai, encara que no havia renunciat a castigar corporalment les faltes dels seus inferiors. Jo li he vist pegar amb les corretjades al pareller major (una espècie d'atleta que acceptava el càstig grinyolant) i l'he vist tot seguit raonar el càstig amb el senyor Vicari del poble, que condemnava aquelles coses. La feta solia ocórrer de tant en tant, perquè el pareller era malparlat i deia «vatuajudes» i «malllamps», mots que no entren certament en el vocabulari devuitesc. M'esgarrifaven i m'atreien els

preparatius de l'escena, l'amable naturalitat amb què el senyor assenyalava les corretjades que eren darrera la porta i com el pareller les hi presentava rendidament. —A veure —deia don Toni— per quin temps te'n recordaràs. Treu-te sa camisa i seu en aquest tamboret. Acota es cap, que em ve malament. El pareller acotava el cap i resultava desconcertant veure com aquell sant Pau, jove i vigorós, es deixava atupar per don Toni, que era més aviat menut i passava de la cinquantena. Ja que les lleis físiques i biològiques repugnaven l'escena, pens que aquella submissió per part del pareller, que alguns titllaran de

vil, obeïa a forces morals, a tot un ordre de coses, disciplina, tradició, que honraven igualment amo i criat. Acabada la cerimònia, don Toni recomanava al pareller que, si el clatell li coïa molt, s'hi posàs oli del bo, i tornava a les seves lectures dels clàssics. Ell m'ensenyà el francès i m'inicià en Racine i Molière! Gràcies a ell, un pobre sacerdot de poble que no ha volgut mancar mai als seus vots, no es morirà sense saber com estimava Fedra o com somreia Celimena. Crec que Déu s'ho ha d'estimar més així i ha de preferir el meu sacrifici conscient als sacrificis dels ignorants, que no es poden dir sacrificis.

Era un home extraordinari. Sé que els seus detractors li podran fer molts de retrets i fins i tot riure's de la seva cultura devuitesca una mica arnada. A mesura que les ciències vagin avançant (i el ritme és molt accelerat en aquest final de segle) la seva erudició ens haurà de semblar forçosament frívola, d'amateur. En realitat, ell no pretenia ésser altra cosa, però tenia intuïcions genials que en feien un precursor. No dubt a consignar-ho i així ho apreciaren també, en la seva simplicitat, gran part dels pagesos de Bearn: aquell ésser raonable, escèptic, abúlic i indiferent semblava tenir, Déu em perdoni, quelcom de bruixot.

2 Crec convenient descriure l'escenari en el qual s'ha operat el drama. Tal vegada et sorprendria la seva mescla de casa de pagès i de palau, pròpia de les èpoques en què els senyors agrupaven al seu entorn les dependències de la hisenda. No et parlaré de la tafona, ni dels sestadors, pallisses i graners. El meu protector, si va a dir ver, descuidà prou tals assumptes, i arruïnà el seu patrimoni perjudicant de retruc les bones gents

d'aquestes terres. Ell mateix s'adonava que la seva administració no era bona. «Es senyors estan caducats», solia dirme. En això coincidia amb el seu enemic J. J. Rousseau, però únicament en això, ja que en el fons era aristocràtic i semblava col·locar, com Sèneca, el prestigi intel·lectual per damunt la mateixa fraternitat humana. No vull significar que no estimàs els pagesos, però sí que no els concedia tracte d'igualtat. Ell mateix s'ha definit dient que fugia «d'es contactes humans innecessaris». Amb aquesta frase una mica sibil·lina pens que es referia als contactes físics quan no són font de plaer. L'amor pot fer que una pastoreta

pugi a un tron; però esfumat l'encant sensual, de si passatger, l'aristòcrata desdenyarà la pastoreta i amb el més fred dels egoismes l'abandonarà a la seva sort miserable. Passaran els anys i potser un dia la víctima i el seductor es trobaran tots sols en algun camí. Ella, dona ja empesa i sense atractius, el saludarà humilment dient-li «senyor», salutació a la qual respondrà el vell amant amb llunyana jovialitat. La seva consciència no li fa cap retret. Tal volta aquella dona ha estat malalta i ell li envià, per conducte del senyor Vicari, un paper de cinc duros. Tal volta protegeix la criatura que nasqué del pecat i no li regateja ni estudis ni aliments, emperò

sense concedir-li allò que val més que tots els tresors de la terra: un nom digne, una patent d'honradesa. Així són moltes de vegades, fins i tot els qui se tenen per justs, els poderosos del món; freds i durs com la pedra. Perdona, Miquel, aquesta digressió inoportuna. En el cas del meu protector he de manifestar que ell no es tenia per virtuós. Mai no fou hipòcrita, però davant el fet de reconèixer les faltes i persistir-hi, quines conseqüències hem de deduir, que no sigui el pecat de la contumàcia? L'escenari que ara ens interessa és la part noble de l'edifici. Hi entren per un pati orientat a migjorn, que a Mallorca es diu «clasta» on hi ha les estables i les

habitacions del majoral i dels missatges. Al fons, un arc dóna a un altre pati més petit des d'on passen a un rebedor amb una escala ampla que condueix al pis d'honor. En aquest rebedor es troba una foganya de pagès voltada de bancs coberts de pells de xot. Antigament devia servir de cuina, però en refinar-se els costums i entronitzar-se el luxe, aquesta es traslladà a un lloc més recòndit, amb la qual cosa no vull dir que la foganya no serveixi encara per rostir un cabrit o escalfar, si s'estravé, una olla d'aigua. A l'hivern és un lloc tot abrigat, encara que la porta, des d'on es veuen els dos patis esmentats, no es tanca fins al vespre. Devora aquesta

foganya hi ha un finestró alt que guaita dins una habitació interior. Consign això perquè té importància en la meva narració. Entrant a l'esquerra, es troba una sala amb un piano, que comunica amb el menjador. A dalt hi ha els salons i les cambres. L'escala desemboca a una galeria amb tres portes grans, una a cada extrem i l'altra al centre, emmarcades per columnes que sostenen frontons d'estil clàssic. Aquesta part de l'edifici fou modernitzada farà prop de setanta anys. La porta central comunica amb una peça ovalada, quasi sense mobles, decorada amb motius pompeians i il·luminada per una claraboia. D'ella es passa al saló

principal amb dos balcons, entre els quals hi ha una xemeneia de marbre, que miren al jardí. A l'esquerra del gran saló hi ha la cambra nupcial i a la dreta una porta que comunica amb uns altres dos salons, on el senyor havia instal·lat el seu dormitori i la seva cambra de treball: aquestes habitacions tenen accés directe al jardí per una escala de caragol. El saló principal és d'una gran magnificència, folrat de seda color de cel, amb miralls i bones porcellanes. Altre temps sempre era tancat, ja que l'alcova principal, a través d'una sèrie de peces petites i d'un corredor, comunica amb una escaleta dissimulada

que duu a la sala de la planta baixa, devora el menjador; emperò d'ençà que tornaren de Roma, el gener de 1884, aquest saló de luxe ha estat la darrera peça habitada pels senyors. Aquí han mort als meus braços, emportant-se'n ella la seva serena bondat, no sempre efusiva respecte a mi, i ell el seu esperit i els seus enigmes desconcertants. Abans de 1884 el saló havia estat un santuari. Avui ho torna a ésser. Donaria la fortuna del senyor baró de Rothschild per rescatar-lo dels creditors que no han de tardar a profanar-lo, inconscients de tot quant aquí s'ha incubat i del que representen aquestes parets i aquesta xemeneia estil imperi, devora la qual ell

fingia dormir tantes vegades mentre s'abandonava a les seves elucubracions! Vivia del futur i del passat. «El present —em deia— no existeix, és un punt entre la il·lusió i l'enyorança». Cosa que semblava indicar que dins la seva ànima, més aviat pagana, no hi deixaven d'existir anhels d'eternitat. Les dues portes que s'obren als extrems de la galeria comuniquen, l'una amb una quadreta que serveix d'antesala a l'arxiu i l'altra amb diverses dependències, entre les quals es troba un petit oratori a fi que la senyora, els dies de pluja, no hagués de baixar a la capella, que és a la clasta. Des d'aquest oratori, que antany era una habitació de

pas, comença una altra escala secreta que duu a la «Sala de les Nines», de la qual et parlaré més endavant. Aquí tens, sumàriament descrit, el lloc de l'acció. Afig pel teu compte els boscs i les muntanyes, les terres pobres, els costers rocosos, coberts de vegetació aromàtica i humil; pobla-ho de tords a la tardor i de rossinyols a la primavera; no oblidis els fenòmens atmosfèrics, el sol, els núvols i la pluja, ni les nits de lluna, ni les magnífiques tempestats en les quals, segons el poeta, es manifesta la grandesa de Déu: «Caelo tonante credidimus Iovem regnare».

3 Fins després d'ingressar al Seminari no vaig arribar a saber les causes de la separació dels meus protectors, que llavors semblava definitiva. Els senyors havien recollit una neboda segona, òrfena, que educaven a un col·legi de Montpeller. Es deia Xima i devia tenir deu o dotze anys més que jo. Constituïa una bellesa perfecta. Era, com deia el senyor, llesta i manyaga com una moixa i posseïa també la manca d'escrúpols i de

sentit moral que La Fontaine atribueix als felins. Corria l'any 1859. Lesseps projectava obrir un canal a Suez i Gounod preparava l'estrena de Faust a l'Òpera de París. Don Toni i la seva esposa havien viatjat i coneixien França i Itàlia. A París, conservaven alguns amics que els animaven a assistir a l'estrena. Gounod, seguint la política de Lluís Napoleó, tractava amb aquella obra de congraciar-se amb els simpatitzants de Prússia. El Segon Imperi, per odi als vells Habsburg, que ja no representaven un perill per a França, es lliurava a Berlín, que conservava, segons deien, les tradicions lliberals dels Frederics, grates a la

dinastia napoleònica. Aquell funest error havia de tenir la seva liquidació a Sedan, però de moment ningú no se sentia preocupat. Els bulevards eren antiaustríacs i nacionalistes. Després de la batalla de Sadowa el poble, inconscient, havia aclamat els prussians. Offenbach, tres anys abans de Sedan, ridiculitzava encara en escena la Gran Duquessa de Gerolstein, representació d'un feudalisme ja agonitzant, afavorint així la idea de l'hegemonia dels reis de Prússia. El Faust de Goethe és el símbol d'una raça apressada i violenta que no es conforma amb la idea d'un altre món, sinó que vol obtenir el cel en aquesta vida, encara que sigui pactant

amb el Maligné. Gounod glossà aquella llegenda, cosa que les Tulleries miraren amb bons ulls. Els periòdics en feien una gran propaganda. El senyor comentava l'esdeveniment. —Ja tenc quaranta-vuit anys, Maria Antònia, i tu tampoc ja no ets cap nina. Hauríem d'anar a sorprendre es secret d'es doctor alemany per fer-mos joves. No es tractava d'un secret, sinó de vendre l'ànima al Dimoni, cosa que dona Maria Antònia no admetia ni en broma. —No diguis desbarats, Tonet. T'agradaria cremar dins l'infern? —No. Però tornar a ésser jove… —Calla. —Pensa…

—No vull pensar. Sobtadament oncle i neboda desaparegueren!, havien fuit a París. La campanada fou clamorosa. Dona Maria Antònia, malgrat la seva tendència a defugir el drama, no pogué en aquella ocasió fer-se la desentesa. No hi hagué, però, escenes desagradables. Quan ell tornà, la trobà instal·lada a la posada del poble i al cap de poques hores se li presentà el senyor Vicari per notificar-li la separació amistosa i suplicar-li que concedís la seva autorització marital. —Sa senyora —digué el sacerdot— desitja que Vossa Mercè li firmi aquest document, escrit p'es seu misser, i m'encarrega que li digui que no es tracta

de desconfiança, sinó d'una comoditat per tots dos. —Dona Maria Antònia —replicà el senyor— té motius sobrats per desconfiar de mi. I firmà el document sense llegir-lo. Accentuava l'escàndol el fet que la neboda hagués quedat a París, on era, segons deien, l'amant d'un jove lion, un duc de l'imperi. Don Toni, que tingué força per desencaminar una al·lota de devuit anys, no n'havia tingut per fer-la tornar a l'illa. El duc era ric, elegant i molt més jove que ell. Cent vegades m'ho ha contat el senyor, com si es tractàs d'una història que no l'atenyia. «M'has descobert un món nou, Tonet —li

digué—. No esperis que l'abandoni per ara. Em vull divertir mentre pugui. Torna a Bearn i no t'empatxis de mi, tu que ets tan comprensiu». Els personatges més destacats li feien la cort. Deien que l'Emperador la volia conèixer. El senyor tornà tot sol, amb l'esperança que dona Maria Antònia callaria com altres vegades i dispost a estimar-la més que mai, com aquells mariners que en deixar una aventura a cada port (són paraules del senyor) fan, durant la travessia, una síntesi de totes elles i concreten diverses imatges canviants i imprecises en la imatge única de la dona pròpia. El fet, no obstant, havia passat la mesura. «Li

digui, senyor Vicari —manifestà don Toni—, que me faig càrrec de tot. Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules, però a vegades, amb el temps, s'arriben a comprendre quan un ja no s'ho espera. Si un dia sa meva dona aconsegueix oblidar aquesta història (cosa no gaire senzilla, certament), jo sempre som i seré es mateix per ella». El senyor Vicari no tenia sentit de l'humor, però don Toni cregué descobrirli un somriure. Era necessari, vertaderament, esperar que l'hora de la comprensió arribàs per ella sola, com una revelació divina. Passaren deu anys separats, encara que a no gaire distància. Dona Maria

Antònia vivia al poble, a l'antiga posada de Bearn, que li pertanyia per herència materna, ja que, com hem dit, ells dos eren cosins germans. Ell no es movia de la possessió i estava sempre voltat de llibres. Jo estudiava per aquell temps al Seminari i venia a passar aquí tots els permisos. Bearn em semblava un gran i misteriós palau. No coneixent res millor em pensava que ja no hi havia res més al món. L'arxiu, decorat amb espases antigues, guardava en els seus pergamins els fets gloriosos de la família. Quins fets, però, eren aquells? Hauria volgut, sobretot, guaitar en aquella recòndita «Sala de les Nines», sempre tancada, que ningú no gosava mencionar tan sols.

Més d'una vegada, coneixent l'enginy per obrir la porta de l'escala secreta, havia pujat els escalons que hi condueixen, però allà hi havia una altra porta tancada i era inútil mirar per l'ull de la clau perquè l'habitació tenia cortines corregudes i no es distingia absolutament res. A força de demanar, i de rebre clatellades, havia arribat, per mitges paraules de madò Francina, a deduir que un avi dels senyors morí boig en aquella habitació. M'intrigava també sentir comentar que el meu protector pagava estudis a alguns al·lots, sense que jo en pogués endevinar els motius. Durant la tardor de 1866 (jo acabava de complir els quinze anys) el senyor me

presentà en Jaume i m'avisà que l'havia de tractar com a un germà petit. —Ha viscut sempre an es col·legi —em digué— i potser posseïx tantes lletres com tu, però no ha jugat mai a la pilota ni sap què és una escopeta ni un filat de caçar tords. Ara que comença sa temporada convé que te l'enduguis per sa garriga. Necessita córrer i alenar… En Jaume tenia dos o tres anys menys que jo. Pareixia un nin. Jo, en canvi, era un home. Malgrat que les advertències del senyor eren ordres per a mi, el vaig acollir amb una certa hostilitat. Era ros i tenia una intel·ligència i una sensibilitat molt vives. Es feia por de les mules i fins i

tot de les ovelles. No sabia nedar ni tirar pedres. En aquell món de Bearn que l'espantava, jo constituïa el seu únic refugi i no em deixava ni de nit ni de dia. No podria explicar amb exactitud per què el mirava amb antipatia. Em pareixia que feia la senyoreta i que el seu comportament era impropi de l'enteresa masculina. La joventut és puntosa, com deia el senyor, i té un excés de dignitat. «Són els anys, Joanet, els que, en il·lustrar-nos, ens corrompen i ens fan tornar cínics». A part l'orgull baronívol que no transigeix amb les mitges tintes, hi havia segurament la gelosia que la presència d'un intrús inspira sempre a les persones de la

meva condició. En Jaume me venia a disputar el cor del senyor. La meva posició a la casa era falsa i depenia de l'humor de l'amo. Hi havia també potser alguna motivació més complicada, un instint de defensa contra perills que desconeixia i que me feien reaccionar asprament davant els seus anhels de tendresa. Perquè aquell pobre nin necessitava que l'estimassin. Vaig intentar, seguint les instruccions rebudes, endurir la seva sensibilitat i infondre-li valor. Aprengué a no espantar-se dels tirs i a nedar al safareig. Me va cobrar una gran admiració. Al cap de poques setmanes no pareixia la mateixa criatura i el senyor em va felicitar.

—A veure —li digué— quan arribaràs a ésser tan fort com en Joan. No dius que vols ésser artiller? Aquelles paraules l'excitaren i ja no pensà sinó a fer gimnàstica i carreres i enfilar-se als arbres. A causa de la seva debilitat no volia quedar mai endarrere. El sol i l'aire li havien colrat la pell, fent fugir la seva pal·lidesa ciutadana. Era, però, una transformació aparent. En enfilar-se per la muntanya se li tallava l'alè i es veia obligat a asseure's. Allò me seguien semblant beneitures. No podria avui assegurar si m'esforçava perquè no m'ho semblassin i ja he dit que els motius de la meva malvolença eren obscurs. Per altra part, a mesura

que el tractava i paral·lelament al meu menyspreu, que subsistia, no podia evitar l'admiració per aquell infant que s'havia educat a l'estranger, que parlava el francès millor que jo, componia alexandrins i coneixia la història de Roma. Em confonia que fos tan ros i que resultàs tan intel·ligent. Si ell tractava de competir amb mi en els nostres jocs, jo hauria volgut posseir les qualitats intel·lectuals que, gràcies a ell, entreveia per primera vegada. Diuen que l'emulació és una font de progrés. En aquell cas ho fou de mort. Després de tants d'anys encara no he pogut discernir la part conscient i la involuntària del fet. La veritat és que, malgrat la seva pell

colrada de sol, en Jaume s'anava desmillorant, i jo me n'adonava. Passà els seus darrers dies com electritzat, cremant els moments que li quedaven de vida i dispost a seguir-me en qualsevol disbarat. A mesura que se li esgotaven les forces augmentava la seva resistència a donar-se per vençut. En la lluita li era particularment dolorós que el derrotàs en un moment i jo prolongava el joc com el moix que es diverteix amb la rata, cosa que si bé l'afalagava, contribuïa a aniquilar-lo. Els nostres pugilats s'efectuaven generalment a l'era, vasta i poètica palestra voltada d'alzines. Aquell dia que tu saps, els jocs es prolongaren. De cop em vaig

adonar que el cos d'en Jaume es relaxava i que la seva cara era blanca com de paper. Em digué que tenia son i quedà adormissat damunt la palla. Mitja hora més tard, quan el cridàrem pel sopar, ei trobàrem mort. El senyor no perdé el cap davant el meu trastorn, una mica sospitós. En aquell assumpte, al qual no ha al·ludit mai, hi veia més clar que jo. El metge va diagnosticar un atac de cor. («Però què sap ell…», vaig sentir que remugava don Toni). Jo estava desesperat. No podia recórrer al consol de la confessió perquè no sabia exactament de què acusar-me. Qualsevol a qui hagués explicat el cas s'hauria vist obligat a absoldre'm. Jugàvem. S'havia

cansat. Havia tingut un atac de cor. Als quinze anys jo no sabia fer un examen de consciència com avui. Comprenia, no obstant, que la meva responsabilitat era greu. Les meves relacions amb aquella criatura foren en veritat estranyes. Hi ha en mi un fons de crueltat i de sobergueria que en condicions normals apareix adormit. Els jocs que acostumava a mirar com inofensius tenen la seva malícia i diuen ésser pocs els qui en la lluita no han sentit despertar-se els seus instints sàdics. Per això mai no he volgut des de llavors tornar a practicar uns exercicis essencialment pagans, massa parents de la sensualitat, que crec barallats amb l'esperit del

cristianisme. La sobergueria d'en Jaume era tan forta com la meva. Jo li havia llançat a la cara, els primers dies de conèixer-lo, un verb infamant per a una dignitat de dotze anys: minauder. En els nostres jocs jo l'havia de guanyar sempre, cosa que no tenia cap mèrit. Moralment, ell m'havia de donar la lliçó de morir com un heroi. Tal volta no el vaig matar d'un cop, però sí amb un verb. Sabia el francès millor que jo.

4 Al senyor, no li agradava Ciutat. Havia nascut a les seves terres i cursà estudis a Madrid, poc després de la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. —Foren —me deia— uns anys d'es més grosser absolutisme, als quals seguí una gran anarquia lliberal. Es francesos de sa Restauració no creien que sense dictadura hi pogués haver orde aquí, i no anaven molt desencaminats. Ells haurien volgut, però, implantar un règim

temperat, com ho demostra es fet que es duc d'Angulema tancà a sa presó es membres de la regència d'Urgell, entre ells s'arquebisbe electe de Tarragona. »El mateix Chateaubriand, autor d'El geni del Cristianisme, havia desautoritzat la Regència. En suma, tots trobaven que els nostres absolutistes eren massa montagnards. Tant era així, que aviat Ferran VII no els semblà prou absolut i sorgí la Sublevació Apostòlica, incubada als boscs de Catalunya. Jo tenia aleshores devers de nou anys. Allò fou una tremenda confusió en la qual es perseguien a mort els mateixos que s'havien unit per combatre els lliberals.

Tenia un criteri prou clar per a no culpar massa don Ferran, la memòria del qual, com la de la seva filla Isabel, és avui generalment execrada. —Fixa't —me deia— que l'acusen p'es fets més contradictoris. Tan aviat sostenen que fou un autòcrata com que s'apuntalava damunt es baix poble; que s'aconsellava amb ducs de sa seva privança o amb s'Aiguador de la Fuente del Berro. Si hagués estat així, es demòcrates haurien de reverenciar sa seva memòria; però, existeixen demòcrates a Espanya? De sa guerra d'Independència ençà tot ha estat aquí anarquia pura. Li costava algun esforç reconèixer

que quan es fuig de la unitat religiosa es cau en la incomprensió de la Torre de Babel. Jo em trobava a l'edat en què atreuen les polèmiques, malgrat que el respecte em refrenava. Aquella anarquia i aquella confusió que lamentava el meu protector, no eren fruit natural dels principis de 1789, fills directes de l'Enciclopèdia? —Pensi Vossa Mercè —em vaig atrevir a dir-li— que es mateixos que combatien Napoleó proclamaren sa Constitució de les Corts de Cadis i sa llibertat de premsa. Guanyàrem amb ses armes, però s'invasor mos va contaminar. —Dimoni! —exclamà el senyor,

estirant-me una orella—, ets molt jove per treure conseqüències amb aquesta seguretat. Però jo notava, sense saber a què atribuir-ho, que aquella seguretat li agradava. Li agradava també, i hi posava una estranya vanitat, que me criàs esvelt i robust. Havia recomanat al senyor Rector del Seminari que em deixàs nedar i jugar, a la pilota, i proposava a la meva emulació els bells atletes de l'antiguitat perpetuats en l'estatuària grega. Fins i tot muntà a casa un petit gimnàs, per tal que m'exercitàs durant les vacances. La veneració pel que avui anomenam sport sempre m'ha semblat impròpia d'un sacerdot. Tu i jo,

Miquel, ho hem comentat moltes vegades: un cos vigorós està destinat fatalment a l'amor o a la guerra, dues activitats vedades. Jo no m'atrevia a confessar-li, perquè em feia vergonya, que la plena acuïtat física constituïa per a mi una espècie de martiri. Per altra part, com que ell no havia fet vot exprés de castedat, no experimentava el mateix horror que jo per la luxúria; i com el pagà Gautier hauria pogut interrogar els monjos disciplinats de Zurbarán: «Pour le traiter ainsi, qu'a donc fait votre corps?». Quan no s'admet el dolorós misteri del pecat original, no es poden entendre moltes coses. No li puc atribuir de cap

manera l'intent sacríleg d'induir-me a delinquir; pens més bé el contrari: encara que no cregués molt en certes coses, m'hauria volgut veure fort i valerós davant els embats de les passions i viure, a través d'aquell al·lot acollit a la seva benvolença, les aventures morals que li havien negat el paganisme i les complaences del segle. Perquè ell no volia renunciar a cap aspecte de la Creació. Si desitjava fer de mi una criatura gallarda, era potser perquè la seva constitució era més aviat dèbil, i com que ell no fou insensible a la fascinació femenina ni a la dialèctica dels sofistes, li devia resultar interessant el cas d'un atleta ingenu, creient i cast:

una nova figura de cera consignada al Museu Grévin de la seva memòria. Molt de temps abans de l'escàndol de París, el senyor havia deixat de relacionar-se amb quasi tota la seva família. Encara que discret en el tracte, les seves idees avançades havien transcendit. Ningú no sabia exactament quines eren, però tothom pretenia de jutjar-les. Arribaren a dir que per les festes de Pasqua havia engegat el sacerdot que li anà a beneir la casa, quan, al contrari, el rebia amablement i li donava cada any un duret d'or. També digueren que havia donat dues bescollades a un escolanet de la Seu, cosa que era veritat, però ometien que

l'escolanet es barallava amb un altre durant la Santa Missa. Els més ben informats asseguraven que devia ésser francmaçó. —Si això segueix així —arribà a dir-me— no desconfii que me treguin gloses, com an es meu antepassat. Ho deia en broma, però aquella roïndat d'esperit no li podia agradar. Per altra part, l'esposa fou sempre bearnesa de cap a peus. Tal volta creia (i en això anava errada) que, al camp, hi ha menys perills que a Ciutat. Per una causa o altra havien anat allargant de cada any les estades a la possessió, fins a arribar a no sortir-ne. —No sé quin encant poden trobar an

es barri de la Seu —solia dir el meu protector—. Comprenc que sembli interessant an ets estrangers, que tenen esment de no anar-hi a viure. Jo els obligaria a passar s'hivern dins un d'aquests rebedors de nou canes de llarg, sense sol, decorats amb quadros negres, on no es veu què hi ha pintat. Era sincer en expressar-se així. Per altra part, Ciutat li donava la nostàlgia d'altres capitals que havia recorregut amb la seva esposa. Li agradava Gènova, amb els seus bells palaus, que preferia als de Florència; i, per damunt de tot, París. —És es país de la intel·ligència — me solia dir—. Campoamor ha escrit

que és «el país del ingenio y de la guerra», sens dubte perquè pensava al mateix temps en els Borbons i en Bonapart. Però aquest darrer, encara que l'hagin duit ara an ets Invàlids, ni era francès ni representa més grandesa que sa d'es desordre. Arribà, com a bon dictador, a desvariejar en nom de Déu. Es seu poder no durà ni vint anys i totes ses victòries que li atribueixen a ses parets de l'Arc de Triomf: Saragossa, Wagram, Austerlitz, no són sinó derrotes. Li vaig demanar si era exacte que no se sap en quin sentit reposa el seu cadàver dins el sepulcre. —És ver —replicà—. Però no puc

consentir que no coneguis aquestes meravelles. Tot fou edificat en temps de Lluís XIV i ets arquitectes foren Bruant i Mansart, homos que treballaven per sa posteritat. Bonapart —afegí (perquè rarament li deia Napoleó)— es troba dins cinc o sis baüls, un dels quals és de plom. Es sarcòfag, de pòrfir roig, descansa damunt un pedestal verd d'estil neoclàssic i està orientat de Nord a Sud; emperò com que és simètric i es baüls també ho són, no hi ha manera de saber en quin sentit reposa el General —no deia mai l'Emperador—, cosa que sembla simbolitzar que l'aventura napoleònica, en definitiva, no té cap ni peus.

Començava a fer fosca i ens trobàvem al jardí. Era una esplèndida nit d'estiu. Emmudí, i mirava el cel. La seva perruca clàssica pareixia, sota la llum, de plata. —Fa anys, una nit així… — murmurà. Però s'interrompé d'improvís i es posà a parlar dels palaus de la vella monarquia francesa. —Napoleó III —va dir— es troba ben allotjat, no a causa d'es seu oncle, que no encertà a construir res, sinó de Caterina de Mèdicis. Les Tulleries són obra d'una princesa florentina i artista que volgué viure separada d'es moviment i des bull del Louvre. Després resultà que convenia afegir el Louvre a

les Tulleries i es construí sa galeria que en diuen du bord de l'eau, famosa perquè es reis de França hi curaven es malalts. Vaig fer un gest d'estranyesa. —Curaven? El senyor somrigué. —No eren metges ni sants, però eren reis. Avui vivim en es segle de sa ciència positiva i aquestes coses resulten estranyes. No obstant, sa ciència no podrà, a la llarga, desprendre's d'es seu caràcter de bruixeria. —Però es reis de França, el país de la Raó, eren bruixots? —T'ho repetesc, eren reis. Devia

ésser bell veure'ls passar vestits de púrpura i ermini, com a ses vidrieres de la Sainte Chapelle, entre es desventurats, tocar-los suaument i pronunciar sa frase de ritual: «Dieu te guérisse; le roi te touche». —Quines malalties curaven? El senyor tornà a somriure. —Gaudint de facultats sobrenaturals, les haurien d'haver curades totes, però s'havien especialitzat, no sé per què, en escròfules i paperes. Féu una pausa i afegí: —Tal volta fos perquè aquestes malalties acaben per curar-se totes soles. Eren, doncs, mistificadors? El

senyor parlava ara seriosament i no em vaig atrevir a formular-li la meva pregunta; ell, com succeïa tantes vegades, l'endevinà, o se la formulà també, perquè afegí a mitja veu: —S'engan i sa veritat formen part d'un tot. Charcot ha dit que sa comèdia de ses histèriques és un producte d'elles mateixos i no es pot considerar, en rigor, com a comèdia. Precaució em sembla millor que engan. Es savis d'es temps d'Albert el Magne ficaven ous de gallina p'es coll d'una botella. Això, ho realitzaven per dos mitjans: o bé es valien d'una paraula màgica, o submergien s'ou, durant hores, dins un bany de vinagre que reblania sa closca.

Sa bona màgia, és de suposar que es valia d'es dos procediments. No em vaig poder contenir. —Si reblanien sa closca perquè passàs s'ou, sobrava es conjur màgic. —Tu ho creus, fill meu? Desvià la conversa a fi d'evitar que es convertís en polèmica. —Sa nit és bella —digué—. A tu, t'agraden aquestes muntanyes? —Aquí he nascut —fou la meva resposta. La nit era bella. Hauria desitjat poder proposar al senyor que resàssim junts. Es féu un gran silenci. Jo tancava els ulls i me recollia. Darrera nosaltres un gessamí ens enviava el seu perfum

mesclat amb el de la garriga. —Jo també he nascut aquí —digué el meu protector— i confii que hi moriré. Sa senyora un dia o s'altre es cansarà de sa posada de Bearn i tornarà. Era la primera vegada que al·ludia a la seva separació. —I tu —prosseguí— com que seràs es capellà de la casa, t'hauràs d'ocupar d'es nostros darrers moments. Jo seia als seus peus i m'acaricià una orella. —Però encara viurem molts d'anys, si Déu vol. Mira que si poguéssim, en un vol, transportar-nos d'aquí a París i de París aquí… Arribarà un dia, segurament, en què es globus es

perfeccionaran tant que viatjarem per l'aire… Li agradava de vegades desvariejar.

5 Al Seminari teníem un bon professor de música. El Pare Pi tenia devoció als autors moderns i era un apassionat de Wagner, quasi desconegut a Espanya. Segons ell, Wagner encarnava la música del futur. —Ho ha revolucionat tot —me deia amb entusiasme. Tal admiració no deixava d'ésser paradoxal en un home conservador i moderat. Més incomprensible resultava

encara la seva admiració per Bismarck i l'Alemanya guerrera i protestant. Si va a dir ver, avui són molts els burgesos que s'entusiasmen amb Tannhauser i Les Walkíries. —Es fet —me deia el senyor— no té res d'estrany. El príncep de Bismarck és un home de modesta extracció. Guillem I no és sinó descendent d'uns pobres marquesos de Brandeburg. Es deliri de grandesa ataca sobretot es petits. Aquella tergiversació de la Història, un Hohenzollern proclamat Emperador a la Galerie des Glaces de Versalles, per força els ha d'haver pujat en es cap. Wagner és sa conseqüència d'un estat de coses que no pot durar.

Repetint conceptes presos dels meus professors, em vaig atrevir a preguntarli si creia que Alemanya era la primera potència del món, tant en cultura com en poder militar. —No crec res d'això i m'estranyen tals idees en boca d'un futur sacerdot. Sa cultura prussiana no és sinó la Kulturkampf de Bismarck, és a dir, sa guerra a mort an es catolicisme. Tenia raó. Però, per què ens pintaven Alemanya com un país virtuós i sa? La joventut vol que totes les preguntes tenguin resposta i me la vaig donar jo mateix: «Perquè França és una nació corrompuda». El diari parlava cada dia de la immoralitat i l'anarquia franceses i

s'ha de reconèixer que si la literatura i el teatre són els exponents d'un poble, la pàtria de sant Lluís no es pot sentir orgullosa amb els noms de Renan, Compte, Dumas, Émile Zola i tants d'altres. —T'oblides —em deia el senyor— de Bernadeta Soubirous i d'es miracles de Lourdes; de Chateaubriand, de Jean Croisset, autor de «L'Any Cristià», de Louis Veuillot… Sempre és possible de demostrar allò que es desitja, ja que, a part Déu, no hi ha res absolut. Jo em perdia en confusions. —Wagner —seguia el senyor— és desmesurat, com Bonapart. No és, per

tant, gran, ja que grandesa significa mesura. Admet que tots dos coneixien es seu ofici i que enmig de sa miopia de s'especialitat han demostrat perícia, però cap d'ells no és homo de futur, precisament perquè els fuig sa visió de conjunt, anomalia que solem anomenar geni per no dir monstruositat, que ve a ésser igual. S'adoració de Wagner passarà tan aviat com sa de Napoleó. —La visió suprema, sols la podem trobar acostant-nos a Déu. No semblà que el senyor em sentís. —Tots dos són desmesurats — continuà—. Desconeixen s'homo. Qui és capaç de suportar ses reiteracions de Sigfrid, s'estrèpit de Les Walkíries i,

sobretot, sa duració de ses escenes? Cap estómac no aguantaria un dinar de trenta plats. Es francesos en poc temps es cansaren d'es seu heroi. Es mateix Béranger, tan bonapartista, interpretà es sentir de sa seva època quan escrivia allò de Terreur des nuits, trouble des jours. Tambours, tambours, tambours, tambours! M'étourdirez-vous donc toujours, Tambours, tambors, tambours, tambours?

A mi no m'interessava Wagner, del qual no coneixia res, però sí el plet moral de l'hegemonia alemanya. El senyor creia que l'imperi de Bismarck no duraria i que la fortalesa de Prússia era més aparent que real. Segons ell es tractava d'un poble d'especialistes, incapaços de veure enfora i de distingir les jerarquies de l'esperit. —Pobles així —deia— són fàcils de desorientar. Són, en realitat, anàrquics. Però l'anarquia era la qualitat que els meus catedràtics atribuïen precisament als francesos. —París —me deia el Pare Pi— és la sucursal de l'Infern. Es tracta d'un poble d'ateus que es bolquen en el vici i el

plaer. La guerra del setanta fou un avís de Déu que no els ha servit de res. Empesos per una demagògia suïcida, el socialisme se'ls ha infiltrat a la República i acabaran en el caos. El Pare Pi tenia sempre a la boca els noms de Voltaire i Renan (ignor si coneixia Nietzsche i si per aquells dies aquest ja havia escrit el seu blasfem Anticrist). I en parlar del socialisme i de la interpretació materialista de la Història (i això no se m'acudí sinó molts anys després) pareixia ignorar que Carles Marx, l'inspirador de les revolucions de 1848, fou alemany. Ja he dit al principi que el senyor m'inicià en les lletres i les seves

ensenyances resultaven oposades a les del Seminari. Els nostres vells catedràtics usaven el to hiperbòlic. Les paraules «immortalitat», «glòria», «llorers», abundaven en el seu vocabulari i es repetien amb freda monotonia. Els adjectius amb els quals abrumaven els poetes de l'antiguitat resultaven, com hauria dit el senyor, insignificants a força d'ésser desmesurats. El Seminari era, per damunt de tot, gramàtic. Contínuament es parlava de declinacions i complements, de verbs i adverbis. —Alerta amb sa gramàtica —em deia ell—. Es gramàtics són honrats obrers que van col·locant pedres una a

una i les asseguren amb so ciment de sa sintaxi. Es manobre no veu més que això. Es conjunt de s'edifici, ideat per s'arquitecte, no l'interessa, ni tan sols el concep. Entre els papers que em va confiar, abunda la defensa de la contenció i de la limitació voluntària. Era enemic del romanticisme que tracta d'expressar els sentiments i les passions per mitjà de crits. «El mínim a què pot aspirar la literatura —ha escrit— és a expressar en forma intel·ligible, és a dir, intel·ligent, els estats de l'ànima. El millor escriptor serà el qui més s'acosti a tal fi, que és per altra part inaccessible. Qui ni tan sols s'ho

proposa —Victor Hugo, a Hernani, per exemple— no arriba ni a escrivent». «Ara bé —afegeix— la prosa que s'entén deixa d'ésser genial per als babaus que anteposen Chateaubriand a La Fontaine». A propòsit de La Fontaine, em deia setmanes abans de morir que els literats s'han atribuït sempre una excessiva importància a ells mateixos. Als seus ulls, tal volta La Fontaine constitueix una de les poques excepcions a la regla. Fou un amateur. Sols cercava el seu plaer; i per don Toni l'art era una mica com les criatures, que no s'engendren amb receptes, sinó descuidadament, dins l'alegria i la confiança d'una nit…

Li vaig demanar si era cert que havia estat un home superficial, que no es subjectava a les moralitats de les seves faules. —És clar que és així. Per a La Fontaine sa moral no té gran importància. Sa seva força està en s'enginy, s'eufòria, sa varietat d'es metre i de sa rima. Si atribueix an es moixos, per exemple, males qualitats, no és perquè l'interessi combatre-les, cosa que seria follia, ja que cada espècie zoològica segueix sa seva fatalitat, sinó, al contrari, perquè el deverteix. Ell mateix fou un moix, malfeiner, indòmit i egoista. Dilapidà els seus béns, vengué el càrrec que li havia deixat son pare i

visqué sempre a costa d'altri. Comprendràs que això no sol ésser bo d'aconseguir, si un no posseeix, com els felins, algunes qualitats positives. No li vaig voler demanar quines podrien ésser aquelles qualitats positives. El senyor prosseguí: —Sempre va tenir protector. Es més constant fou madame de la Sablière. Per cert que és curiosa sa manera que tengueren d'entendre's. En morir un senyor poderós amb el qual vivia, La Fontaine es tirà en es carrer abans que haguessin enterrat es cadàver i en voltar un cantó es topà amb madame de la Sablière. «El cercava —digué la dama —. On compta anar?». «Senyora, a ca-

seva». Aquella manca de dignitat em féu empegueir. Sense que obrís la boca, el senyor endevinà els meus sentiments: —La Fontaine no tenia dignitat, és cert —digué—. Però tenia gràcia. Guarda sa ràbia per a millor ocasió — afegí somrient— i pensa que sa dignitat pot ésser una forma d'orgull, és a dir, un pecat mortal… i una ridiculesa. Jo no concebia que un pecat mortal fos al mateix temps una ridiculesa i, no obstant això, davant la grandesa de Déu, l'orgull ha d'aparèixer, en efecte, com el més ridícul de tots els pecats. Conversàvem sota els estels. S'havia fet tard i m'allargà la mà perquè la hi

besàs. En despedir-me em digué encara: —T'has de reconciliar amb La Fontaine. Si jo tornava néixer em dedicaria de ple a les lletres i adoptaria com a lema un dels seus famosos alexandrins: «À beaucoup de plaisir je mêle un peu de gloire…». He cercat l'alexandrí i no l'he pogut trobar. És clar que capturar un vers entre tots els que escriví La Fontaine és com trobar una agulla dins un paller. Ignor si la prodigiosa memòria del senyor començava a claudicar. De totes maneres, si l'alexandrí fos apòcrif, bé mereixeria ésser vertader i el fet d'haver-lo inventat no demostraria sinó

la compenetració d'aquell home amb l'esperit eutrapèlic de l'autor de les Fables.

6 Per disposició del senyor el meu gimnàs havia estat instal·lat a un entresòl que comunica amb l'antesala de l'arxiu per una escaleta construïda dins el gruix del mur. És una habitació gran, de volta, proveïda de diferents aparells, a un racó de la qual hi ha l'estàtua d'un atleta clàssic. —Has de procurar assemblar-te an aquest atleta —m'havia dit don Toni—. Sa teva vocació religiosa no s'oposa en

res a sa gimnàsia. Jo discrepava d'aquest parer, encara que la meva naturalesa se sentia atreta pels exercicis o sports, com diuen avui. Tu saps perfectament, Miquel, que abans de la mort d'en Jaumet jo volia deixar el Seminari, tan en pugna amb els meus sentits i temperament. Si he cercat un refugi dins l'Església no ha estat per virtut, sinó per feblesa i fins potser perquè la meva vanitat no podia acceptar el paper que estava destinat a representar en el món. És possible que don Toni hagi mort sense arribar a comprendre'm, perquè estàvem situats en molt diferents esferes. Per a ell l'existència era fàcil: tot ho trobà ja fet

quan va néixer i es pogué permetre el luxe de viure de les reserves acumulades pèls seus avantpassats. Tals circumstàncies el convertiren en un epicuri, un ésser destinat a la mort en aquest món i potser també (Déu no ho vulgui) a l'altre. La cultura física resultava per a mi un martiri. El «mens sana in corpore sano» és una bona màxima per als homes lliures, però no per a qui ha fet vot de castedat. No manquen autors ascètics que aconsellen el cansament muscular a fi de fer fugir els mals pensaments de la carn. Això no és exacte per a totes les naturaleses. Durant anys m'he dedicat intensament a la caça, escalant muntanyes sense cap

resultat, sinó més bé al contrari. M'atrevesc a dir que l'exercici és el principal enemic de la castedat, ja que, lluny d'adormir-les, excita les funcions vitals. La tendència actual, presa del protestantisme nord-americà, que aspira a modernitzar la clerecia, pot donar resultats funests. No eren encara les nou del matí i em trobava realitzant els meus exercicis a la barra fixa quan tocaren a la porta. Sobresaltat vaig demanar qui era, perquè no estava en disposició d'obrir; i me respongué la veu del senyor: —Som jo, Joan. Gairebé sense adonar-me del que feia, suat i quasi nu, vaig obrir la porta.

Don Toni, somrient, m'agafà pel coll i me situà devora l'escultura que he mencionat. —Excel·lent —digué—. Només és que es grecs (es de marbre, ben entès) no suaven. Em vaig enrojolar i vaig demanar permís per vestir-me. —Calla —digué el senyor—. Vine amb mi. Ell mateix em posà un llençol de bany damunt les espatlles i me dugué a la finestra, que tenia les persianes mig tancades. No he dit que el gimnàs donava a un pati interior que corresponia a les habitacions del majoral.

—Des d'aquí sentirem es veterinari. Vaig recordar que aquell matí havia de venir el veterinari d'Inca per sanar uns quants porcs. —Veurem quins comentaris fa aquest republicà. El veterinari era, en efecte, enemic de propietaris i de «senyors»; havia vingut, però, en un bon carretó de la seva propietat i parlava en to doctoral. Entrà al pati arromangat, lluint una camisa de la millor classe; i mentre se rentava dins un ribell que li havien posat damunt un pedrís, entaulà conversa amb els qui el voltaven. —Això sí que és un lavabo primitiu —digué—. Aquests senyors estan ben

endarrerits. No tenir quarto de bany… El meu protector em va estrènyer el braç. —Tenen bany, amb una bona banyera de giny i es seu mirall —digué madò Francina. —Una banyera que avui no es compra per manco de vuit duros —afegí el majoral. —M'estranya —digué el d'Inca— perquè aquesta gent sol considerar que es banys són pecat. —A poc a poc —interrompé madò Francina—. Jo no he dit si es banyen o no, sinó que tenen banyera. Qui ets tu per ficar-te en coses que no t'importen? —La deuen tenir per planta.

—Això no és compte teu. —A Bearn —interrompé el majoral — hi ha tot quant hi pot haver a Inca i a Ciutat mateix. —Sa casa pareix gran —digué el republicà—, però ses vostres habitacions són velles i tristes. El senyor me mirà somrient: «Ja comença a esperonar-los». —Tot això de senyoriu són velleses caducades —prosseguí el d'Inca—. Basta observar com conren ses terres. He vist vinyes que fa tristor miraries. —Ses vinyes es moren per causa d'un «bitxo» que se menja ses rels. —Els «bitxos» són es senyors que no es cuiden més que de gastar es

doblers a Ciutat. «O a París», murmurà el senyor. El d'Inca començà una diatriba contra els qui no treballen i assegurà, un poc inconseqüentment, que ell vivia molt millor que molts de propietaris que estaven sempre endeutats. Vaig notar que procurava no pronunciar la paraula «senyors». Tot seguit anuncià, en to molt altiu, que cobrava mig ral més per cada porc que l'any anterior. Havia acabat de rentar-se. Damunt la magnífica camisa es posà una jaqueta nova de vellut i sortí a cercar el seu carretó. He de consignar que no duia cap lliurea per obrir-li la porta. —Aquests —digué somrient el meu

protector— acabaran amb noltros. Posa't sa roba i vine a berenar, que sa xocolata espera. Ens aixecàvem de la taula quan aparegué el senyor Vicari i tot seguit endevinàrem l'objecte de la seva visita. Cada any, abans dels darrers dies de Carnaval, succeïa la mateixa escena. —El dimarts s'acosta —digué— i he cregut oportú passar a saludar-lo per tractar d'aquest problema. —Estic molt content de veure'l, senyor Vicari. Si ho troba, mos asseurem devora es foc. Joan, no te'n vagis. Com que prest seràs sacerdot, convé que t'acostumis an es «problemes»… Crec que, al senyor Vicari, no li feia

gaire gràcia la presència d'un tercer en un assumpte al qual concedia molta d'importància i que sols es podia abordar amb insinuacions i sobreentensos. El Vicari no consentia que, al poble, hi hagués ball de Carnaval, festa que, d'una manera tàcita, se celebrava cada any a la possessió. Era una vella pugna entre l'Església i els senyors; pugna, naturalment, encoberta i que acabava sempre amb una transacció. Don Andreu començà un breu discurs en el qual enumerà els perills de Carnestoltes, festa d'origen pagà, i va fer, sense pedanteria, tot un resum històric de la matèria. —L'Església —digué— no ho pot

aprovar. El sol fet de topar-se la cara per proferir atreviments o fins i tot desvergonyes que ningú formularia cara a cara… —Convé no oblidar —atenuà el senyor— que hi ha molta cosa de broma, d'ironia intranscendent, en aquestes crueses. —Sens dubte és així en alguns casos —concedia el senyor Vicari—. Ni el ball ni l'alegria no es poden considerar, en si mateixos, com a pecaminosos, i l'Escriptura ens ensenya que David ballà davant l'Arca de l'Aliança. Però com que per desgràcia no som àngels de puresa, moltes vegades coses que, com Vossa Mercè diu, comencen

innocentment i per joc, es converteixen en pecaminoses; sobretot quan una careta ens defensa, si no de la mirada de Déu, de la dels homes. Com cada any, allò que don Andreu desaprovava, i no sense motiu, era la impunitat de l'incògnit, però el seu interlocutor preferia no encetar tal matèria, perquè per a ell l'incògnit constituïa tot l'encís de la festa. —Consideri, Vicari —digué (i això era molt d'ell)—, que si suprimíem es Carnaval suprimiríem també la Santa Quaresma. —La Quaresma significa penitència, no sols amb motiu d'es Carnaval, sinó de qualsevol altre pecat.

—No importa sa classe de pecat — argüí subtilment el senyor—, però és indispensable que existeixi pecat perquè hi hagi Quaresma. —Per altra part —seguí don Andreu sense recollir l'argument—, fingir sentiments que no s'experimenten no condueix a res de bo. Acostuma la gent a mentir i, quan no altra cosa, el Carnaval és, en aquest sentit, una escola de falsedats. El senyor s'havia reconcentrat. Viatjava enfora. —Quan Tespis inventà la farsa grega —digué a la fi—, Solon dictaminà que aquell espectacle era immoral precisament, com vostè assenyala,

perquè ensenyava el fingiment: «Acostumarà els homes a negar el seus contractes, a mentir…». Però Solon no comprenia que Tespis no era un bruixot que creàs coses noves sinó un definidor de coses que ja existien: ets homos anaven deixant d'ésser ingenus, s'ànima europea se complicava i un indici de tal complicació era, precisament, es gust de contemplar, com a espectacle, aquells fingiments que en rigor no eren nous, ja que sa mentida és vella com el món: es gust de veure's dins un mirall. —La humanitat camina cap al desenfrenament —digué don Andreu. Ara fou el senyor qui no volgué recollir aquelles paraules i continuà:

—Molt abans que Tespis, Jacob havia enganyat son pare fent-se passar per Esaú. A tal fi es cobrí ses mans amb una pell de xot, perquè Esaú era pelut. Era una estafa per lucrar-se; però Tespis, en encarnar un personatge, no pretenia que el prenguessin per aquest personatge, sinó per un comediant. Aspirava només a jugar, a devertir, i així ho confessava obertament. Contra es parer de Solon, Tespis és es més sincer d'ets homos. No ha pensat mai, Vicari — prosseguí—, que es nostro poble se deverteix poc? Es qui treballa ha de tenir compensació. Què trobes tu, Joan? Jo trobava que aquestes afirmacions no eren gaire lluny de les que feia una

hora havia proferit el republicà d'Inca. Recent encara l'efecte que m'havia produït la seva rancuniosa arrogància, no podia deixar de considerar els perills de les reivindicacions demagògiques. El senyor Vicari callava. Don Toni prosseguí, com parlant per a ell mateix: —Conec persones, senyores sobretot que no han anat mai a un ball i que, en canvi, van a tots ets enterraments. Això, a la llarga, ha de repercutir damunt es caràcter. Cada vegada tenim més poques iniciatives i acabarem per no sebre fer res, més que morir-nos. —Déu ens concedeixi a tots una bona mort, don Toni —digué el senyor Vicari.

—Amén. Però després d'haver viscut una mica. Ara que ja no som jove li he de confessar que certes persones em fan llàstima. S'altre dia sentia dos al·lots que es feien confidències davall es xiprers d'es jardí. Un d'ells hauria donat una cama a canvi de tenir un rellotge. Deia aquesta monstruositat estúpidament, com qui no ha conegut mai es valor de posseir un cos ben fet i normal. —Tot dient aquestes paraules el meu protector em mirava fixament—. Li advertesc —prosseguí dirigint-se al Vicari— que no eren nins: tots dos estaven ja en edat de… —Beneïda innocència —murmurà el senyor Vicari.

Don Toni sembla impacientar-se. —No condemnem sa humanitat an es llimbs eterns. Aquesta gent és pobra, ignorant i tosca. Viuen sense pena ni glòria. No els regategem, una vegada a l'any, un poc de distracció. —Encara que cometin actes reprovables? —Potser fins i tot a aquest preu. Jo em vaig permetre d'observar que l'any anterior havia desaparegut una cullera de plata. El senyor em mirà amb acritud. —No t'he dit que en Biel donaria una cama per un rellotge? Si desconeixen es valor d'una cama, com vols que donin importància an es fet

d'embutxacar-se una cullera? —Per això mateix que no tenen criteri, don Toni, sa cara tapada pot ésser causa de molts desbarats. Vossa Mercè sap que, a mi, em fan por aquestes festes. —Comprenc que no els podeu perdre de vista i vostè en es poble no té forces per evitar que facin llarg. —Amb un guàrdia vell i amb l'altre impossibilitat de dolor… —Ja ho sé. Aquí hi ha més vigilància. En tot cas hi ha madò Francina que si fos necessari basta i sobra per enfrontar-se amb tot es poble. No és, Vicari, que jo tengui interès a ferlos venir a ballar, sabent que vostè

desaprova el ball… —Si al manco duguessin sa cara destapada… —No facem ses coses a mitges. Que vénguin així com vulguin. Llavors, durant sa Quaresma, que resin i meditin. Com li deia, jo no tenc interès que vénguin a fer renou ni que me robin ses culleres, però ja que an es poble no poden celebrar sa festa, per ses raons que vostè exposa, ja sap que jo estic sempre a sa seva disposició i que madò Francina no permetrà… No sé si don Andreu s'adonava de l'habilitat del seu interlocutor, que es disposava a patrocinar unes festes que ell desautoritzava i sabia presentar la

seva rebel·lia com un acte de submissió. Don Andreu no tenia res de beneit, encara que de vegades, en la seva modèstia, consentís a passar hi. —Li qued molt agraït… —murmurà. Don Toni, triomfador, extremava les concessions. —Que consti —digué— que jo tampoc no autoritz això, que no té més justificació que ésser un costum… Bé, que facin es seu gust. Jo no convid ningú; ara, si vénen dimarts i m'assalten sa casa, tampoc no els puc rebre a tirs. Es tracta d'una broma. A tot el món són corrents avui aquests «assalts»… Així es diuen, precisament… L'assumpte acabava, com cada any,

amb una transacció.

7 Poc abans de la revolució de setembre el meu protector, que havia gastat una fortuna amb dona Xima, pensà vendre la casa de Ciutat, tancada de feia anys. Amb aquest objecte ens traslladàrem allà a finals de l'estiu de 1868. Abans volgué consultar la senyora per mediació del senyor Vicari. La resposta de dona Maria Antònia fou clara i llampant com ella mateixa: —Si qualque dia tornàssim a viure

plegats, cosa de la qual no desig sentir parlar per ara, jo posaria sa condició de no sortir d'aquestes muntanyes. A Ciutat hi ha males llengües i no tenim edat per fomentar històries… Aquí, com que s'escàndol va ésser tan desaforat, ja ni ho comenten. Crec que en Tonet farà bé de vendre i sortir de deutes, si en sap. Romanguérem a Ciutat cosa de cinc setmanes. La venda disgustà els nebots, que ja miraven la finca com a pròpia. Era una vella casa del barri de la Seu, amb un pati gòtic i una escala de pedra. Tenia un rebedor ple de quadres, de dalt a baix, i salons ben moblats, amb domassos i consoles daurades. Resultava un poc excessiva per uns

senyors cristians que, encara que antics i considerats, no disposaven de gaire rendes. —De totes maneres —deia el meu protector— es nebots l'haurien de vendre tan aviat com tanquem ets ulls. Ets al·lots no volen estudiar ni faran ja res de bo. I ella, casada amb un capità… Perquè dona Magdalena s'havia casat amb un foraster que no tenia més que la seva carrera. Els germans no feien sinó fumar i jugar al casino. Els senyors no els podien suportar, si bé no els volien desheretar perquè, no tenint fills, desitjaven que la successió seguís el seu curs natural, cosa que consideraven com un deure de

consciència. A tal fi no pensaren mai de fer testament. Es limitava a no veure'ls gaire les temporades que passaven a Ciutat. Amb la venda de la casa les relacions quedaren, de fet, rompudes. Ciutat era aleshores una població descuidada, de carrerons estrets, plena de convents. La fúria revolucionària de l'any 35 n'havia destruït alguns, entre ells, el de sant Domingo, considerat com el més ric i el més artístic. El regnat d'Isabel II, que alguns designen per l'Angèlica, fou pròdig en actes de tal naturalesa. Finalment, les turbes, que no respectaren els drets sagrats de l'Església, encoratjades per la indiferència, quan no per l'ajuda dels

dirigents, no s'aturaren aquí i, a la Revolució de Setembre, les vérem tirar a baix i arrossegar l'estàtua d'aquella reina que ens havia de dur la llibertat i que, molt a desgrat seu, perquè el seu cor és bo, sols aconseguí d'organitzar, per dir-ho així, el llibertinatge. Vaig assistir a aquell acte de vandalisme poc després de la batalla d'Alcolea. Tornàvem en formació d'un passeig per la murada. Era un horabaixa ennigulat i fresc que recordava les tardors de Bearn. Jo pensava en els tords i les terres somrients sota la pluja, on començava ja a apuntar la verdor de les pastures. En lloc d'aquella visió estimada, els meus ulls contemplaven

des del moll, una mar com de plom, immòbil i amenaçadora. En enfilar el carrer de la Marina, veiérem al Born, devora el monument de la reina Isabel, un esbart de facinerosos que li havien passat una corda per la cintura i l'estiraven per fer-la caure del pedestal. Els sacerdots que ens acompanyaven, diuen si cedint als consells d'uns guàrdies que miraven l'escena sense intervenir, tal volta perquè tenien ordre de no fer-ho, volgueren que tornàssim arrere a fi de vorejar les murades i entrar por la porta de la Calatrava. Jo, que en notar el trull m'hi havia acostat, no me vaig adonar d'aquella retirada i vaig quedar tot sol. En aquell moment un

carregador del moll, negre i recuit, vingué cap a mi i me digué rient, en to protector: —No tenguis por, al·lot; si fossis el Bisbe no ho passaries tan bé, però suposat que encara no ets res… Jo no tenia en aquell moment cap temor i vaig respondre allò que el cor me dictava: —Ho deis al revés, germà. Per això mateix que no som res, podeu fer de mi lo que vulgueu, però si fos el senyor Bisbe vos assegur que no vos atreviríeu a tocar-li un pèl d'es vestit. —Aquesta bístia cerca una bufetada —digué el carregador. —No cerc això, però amb aquest

rosari damunt no tenc por de ningú. En veure la creu me deixaren, no sense dur-se un dit al front com volent indicar que era pertorbat. Em vaig asseure a un banc i em vaig posar a resar sota les mirades hostils i receloses d'aquella tropa. Avui no sé encara què cercava amb una actitud que els superiors jutjaren imprudent. Per una part, jo me sentia amb forces per tombar el meu interlocutor d'una manotada i ferho m'hauria proporcionat un gran benestar físic. Sabia, no obstant, que si el feria els remordiments no em deixarien en pau. D'ençà de la tragèdia d'en Jaume la violència m'horroritza i, posat en el dilema d'agredir o d'ésser

agredit, quasi preferesc això darrer. Aquell home negre i petit, que en forma tan insolent intentava de protegir-me, era probablement casat. Veia l'arribada del ferit a ca-seva, una casa miserable, amb nins bruts i malaltissos… La facultat de col·locar-me al lloc dels altres és sens dubte el que destrueix l'agressivitat que em bull a la sang. A Bearn apagava la meva inquietud nedant de nit al safareig o trescant i caçant per la muntanya. Res d'això no era possible al Seminari i la meva provocació d'asseure'm a resar (perquè de provocació ho titllaren) devia obeir al desassossec que produïa en una naturalesa jove aquella lluita de forces encontrades. A un moment donat i

al mateix temps que resava per la Reina sense ventura, veient els esforços d'aquells homes que suaven i no podien tombar l'estàtua, perquè ni tenien força ni sabien estirar, vaig ésser víctima d'una temptació extraordinària: la de començar jo també a estirar i realitzar allò que ells no podien aconseguir. Com que som més aviat magre, ningú no suposa en mi, vestit, la força que tenc. Me pareixia veure la sorpresa d'aquella multitud que creixia per moments, sentir la seva admiració; i el Dimoni em suggeria que l'admiració popular pot, en temps de revolució, resultar convenient als interessos de l'Església. Vaig tancar els ulls i em vaig recollir. Un cop sec

m'obligà a obrir-los. L'estàtua havia cedit i tenia davant mi el cos de la reina de les Espanyes fet bocins, dins el fang del carrer. Una ciutat il·lustre s'acabava de deshonrar. Aprofitant l'estada a Ciutat, el senyor em volgué dur a una funció d'òpera. Representaven Il Barbiere de Siviglia. Tots cantaven admirablement i l'obra en si no era immoral (no actuava, com a d'altres, el cos de ball); però l'artista que feia de Rosina posava un foc excessiu en el seu paper, incompatible amb la modèstia d'una senyoreta tan jove, educada enmig d'una família decent. Vaig comunicar aquelles impressions al senyor, que es rigué de la

meva manca de món. —Endemés, per què suposes que ella pertany a una família tan decent? I per què, Déu meu, havia de suposar el contrari? No ensenyaven els tractats de literatura que el teatre ha d'ésser escola de costum? Em mostrà també el saló del Círculo, que té les parets de miralls i dues galeries sostingudes per dones gegantines, lleugeres de roba, inspirades, segons em digueren, en el gust pompeià. En aquelles galeries toca la música els dies de sarau. Sembla mentida que una societat més aviat morigerada hagi transigit tan aviat a freqüentar un casino edificat

precisament damunt el solar del convent de sant Domingo. —Sa vida t'ensenyarà a no espantarte de res —me deia el senyor—. Tot quant succeeix obeeix a qualque causa i és, per tant, natural. Quan siguis capellà i estiguis dins es confessionari comprendràs moltes de coses. A la joventut li costa d'entrar en transaccions. La filosofia del meu protector i la meva seguien camins diferents. No sols ens separaven uns quaranta anys d'edat, sinó tota una formació cultural. Sempre he dit i ho hem discutit tu i jo mil vegades que la moral dels senyors és més acomodatícia que la dels pobres. Fou en el cor del

poble que la doctrina de Crist començà a arrelar. Amb un sentit molt prussià de la Història, Nietzsche, el tristament famós creador del Super-home, diu que el cristianisme no és més que una insurrecció d'esclaus. Ho afirma en forma despectiva perquè no comprèn la grandesa de tota una casta que intenta d'alliberar-se de l'esclavitud moral en què la tenia el paganisme. El cas és que els senyors han de posseir molta virtut per no pecar. Hem de resar per ells més encara que pels humils, ja que d'aquests, segons és escrit, serà el Regne dels Cels. Els dies que precediren la batalla d'Alcolea, es parlava molt de política,

encara que la premsa local aconsellava prudència. El marquès de Collera passava per ésser una de les persones més ben informades de Ciutat. Era llavors un home jove, que feia viatges a Madrid i tenia amistat amb el general Serrano, duc de la Torre. Ja havia estat diputat lliberal (més tard ho fou del partit conservador), encara que per poc temps. Era molt orador i els seus partidaris opinaven que, si l'hagués escoltat, la reina Isabel no hauria estat destronada. La maledicència suposava que havia tingut un «flirt» (aleshores començaven a usar aquesta paraula bàrbara) amb dona Obdúlia Montcada, dama molt arrogant, casada amb un

Bearn de la branca segona, un senyor com a refredat que no visqué gaire, i emparentada, per consegüent, amb els meus senyors. Convé consignar que aquesta branca, els primogènits de la qual es titulen barons, pretén que els Bearns han tingut aliances amb els prínceps de Nemours i els reis de Navarra. Segons el senyor, la pretensió és mancada de fonament i, en realitat, res no consta als arxius sobre aquest punt. No tenim dret, però, a negar-la, i don Toni, quan toca aquest tema a les seves Memòries, peca de lleuger. El flirt amb dona Obdúlia no desprestigià el marquès, sinó ben al contrari. Hem de suposar que no succeí res greu («perquè

tots dos eren beneits», segons el senyor) i que el Bearn refredat no arribà a conèixer els comentaris que circulaven. El marquès ajuntà a la seva glòria d'orador l'aurèola de don Juan que ostentà tota la vida, malgrat que els envejosos a darrera hora hagin insinuat coses tan monstruoses com increïbles. L'alta societat és així: tot dient-se catòlica, té de vegades certes complaences. No sempre és la perversió, sinó la frivolitat, tan perniciosa com ella, el motor que mou les gents amables i despreocupades del Món. A part l'acte vandàlic que he ressenyat, les autoritats procuraren

mantenir l'ordre. Hi hagué, no obstant, sorpreses inesperades, que demostren que poc s'ha d'esperar de la naturalesa humana. Una cosina del senyor sortia de sant Gaietà i en arribar al carrer de les Carasses s'hagué de refugiar dins un portal per deixar pas a una «manifestació cívica». Al cap d'aquella tropa, portant una bandera i llançant veus descompassades, tota despentinada, anava la seva cuinera, una pagesa de Caimari que duia prop de quaranta anys a la casa. D'una velleta de Pina, el llogaret de l'illa on es conserven els costums més sans i patriarcals, me contaren que quan el senyor Vicari de sant Jaume anava a dir missa, caminant

aviat, la vella li digué a mitja: «Te fan nosa ets hàbits, per córrer. Ja te'ls llevarem». La cosa curiosa del cas i que dóna idea del trastorn en què havien caigut les intel·ligències, és que aquella dona anava a la missa del senyor Vicari i la va oir amb la mateixa devoció de sempre. També conten, però d'això ja no en puc donar fe, que el cotxer del senyor comte de Biniamar digué al seu senyor que en endavant ell faria de comte i el comte de cotxer. El que sí és ben cert, és que a uns senyors de Llucmajor que tenien una filla malalta de tifus els anaren a cremar la casa. Pogueren ficar la malalta dins un cotxe i ja camí de Ciutat veieren com tot l'edifici era

destruït pel foc. L'incendi fou tan violent que es propagà a les cases veïnades i destruí la del qui havia ideat aquella venjança, que morí del trastorn. Les revolucions són una força cega i desencadenada, comparable al llamp. Déu ens n'alliber a tots. A Bearn hi hagué també intents de sublevació, i dos exaltats, sense permís del senyor Vicari, es posaren a tocar les campanes. Però aquí la gent té sentit comú i quan baixaren a la plaça els reberen amb una alulea que encara se'n recorden. Allò els va fer empegueir i no s'atreviren a intentar res pus. Tals circumstàncies no pareixien les més indicades per a la venda d'una finca

d'importància, com la casa dels senyors, i en això no deixaven de tenir raó els nebots, que aconsellaven d'esperar. Don Toni no escoltà ningú. A part que necessitava doblers, tenia pressa d'abandonar Ciutat i només desitjava tornar-se'n a les seves terres, com és molt natural.

8 El 28 de setembre, havent venut la finca a baix preu, perquè els doblers anaven estrets i també perquè no havia sabut esperar, el senyor emprengué el camí de la possessió. Jo el vaig acompanyar: l'endemà se celebrava la festivitat de la casa. D'ençà que vivien separats, els esposos només es veien en aquella ocasió. S'havia acordat, a fi d'evitar comentaris, seguir posant-los les dues

cadires devora l'altar, una al costat de l'altra. Acabats els oficis, don Andreu s'acostava a saludar-los i tots tres sortien plegats del temple i conversaven breus moments al portal, de cara al poble. Al cap de pocs minuts el senyor deia en veu alta, després de mirar el seu rellotge: —Es fa tard i d'aquí a Bearn hi ha un bon tros… Dona Maria Antònia replicava: —Sobretot amb aquests camins que pareixen torrents. Valga que ses mules hi estan avesades. Es despedien amb amabilitat i no es tornaven a veure fins l'any següent. Aquell dia, però, la conversa es

prolongà en atenció als esdeveniments polítics. Deien que la reina Isabel se n'havia anat a França. No era cert, però ho va ésser l'endemà. El senyor Vicari es mostrava inquiet. —Com creu Vossa Mercè que reaccionarà aquesta gent si ve sa República? —Segurament —replicà el senyor— d'una manera beneita. Haurem d'aguantar músiques i discursos, però no crec que succeeixi res d'importància. De moment el poble s'interessava més pels senyors que per la sort de la Reina. Quan don Toni s'aficà dins el cotxe i la seva esposa va haver entrat a ca-seva, començaren, com cada any, les

xerradisses. —No pareix que estiguin barallats. —Qui diu que estan barallats? —Idò, per què no viuen plegats? —Això és una altra cosa. —Fan com es cavallers de Ciutat, que duen plets i se saluden. —A veure quan es tornaran a aplegar. —Sa senyora té massa ofenses. Allò de sa neboda… —I allò de na Bàrbara Titana… —Això és mentida. —Mentida? —Mentida i enveges. —També, idò, serà mentida que es senyor tengui llum tota sa nit dins sa

seva cambra? —deia una veu excitada per la indignació i refrenada per la por. —Llum tota sa nit? —preguntaven les donetes—. Què deu fer en aquelles hores? —Voltros no ho sabeu? —deia la veu indignada i temorenca—. Doncs jo tampoc. —Qui sap cosa de tot això és madò Francina, però no dirà res. És molt tancada. —Sempre he sentit a dir —exclamà un vella— que qui té llum encesa a mitjanit és que crida el Dimoni. El senyor Vicari es presentava d'improvís. —Bé, basta de xerrar. Sa llengua

vos perd. Anau a ca-vostra a preparar sa sopa, que dinareu a la mala hora. L'existència, en aquests boscs, transcorria monòtona en aparença. En realitat estava prenyada de vida psíquica. El senyor passava els dies entre papers. El criticaven, sense cap fonament, amb na Margalideta, una al·lota rossa que es va morir abans d'un any. Ja vestia per aquells temps una espècie d'hàbit franciscà i usava perruca Lluís XV perquè havia tornat calb. Estava magre i tenia a la cara tantes arrugues com Voltaire. Corrien veus que s'arruïnava, però ell sabia raonar les causes de la ruïna. Des de les revolucions obreres de 1848 creia que

el món s'organitzava de nou i que l'època de la burgesia capitalista agonitzava. El que triomfaria, segons ell, era el socialisme, i així ho explicava de vegades al senyor Vicari. —Déu mos n'alliber, don Toni! — deia aquest. Aleshores el senyor tingué una de les seves sortides, que semblaven profètiques. —Tal vegada li canviaran es nom i ho diran d'una altra manera, però ets Estats que es proposin de combatre es corrent d'es temps no faran sinó fomentar-lo. Cosa en la qual els fets li han donat la raó. Respecte als senyors tenia també

idees no sé si dir modernistes o feudals. Segons ell, les famílies es formen elles mateixes per decantació en el transcurs dels temps, com els bons vins. Els reis moltes vegades no passen d'ésser uns aventurers i, sobretot, quin poder tenen per concedir certificats de noblesa? —Encara no està demostrat —arribà a dir al senyor Vicari— que Jaume I fos fill de son pare. —Aquestes coses, escarrufa sentirles. —No ho cregui, don Andreu. No interessen a ningú. El senyor Vicari venia de tant en tant i tractava de convèncer-lo perquè destruís la biblioteca enciclopedista.

Don Toni al·ludia al permís sol·licitat per llegir obres prohibides. La resposta a la sol·licitud es retardava. No puc creure que ell mateix usàs de la seva influència al Palau a fi d'anar ajornant aquella resposta que presumia negativa M'estim més suposar que el Bisbat no desitjava negar el permís, però tampoc no el volia concedir. Crec que, més que les coses que don Toni llegís, preocupaven als uns i als altres les que pogués escriure. Es deia que treballava en les seves Memòries. Les persones que habitaven la finca sabien que passava les nits en vetlla. D'ell s'esperaven sempre coses insòlites. Realment ha deixat unes Memòries

desconcertants, a part d'unes quantes narracions i assaigs. El seu desig era que tot s'anàs publicant després de la seva mort i, amb aquesta intenció, m'havia donat, setmanes abans de morir, com si hagués tingut ja un pressentiment, els manuscrits i els doblers de què t'he parlat, advertint-me que les Memòries eren encara incompletes i que m'aniria donant la resta a mesura que l'anàs escrivint. Poca cosa hi va poder afegir. Jo hauria volgut convèncer-lo perquè encarregàs l'assumpte a una altra persona. —Comprendrà Vossa Mercè —li deia— que hi ha punts que hem comentat de vegades, que no semblen d'acord amb

els dogmes… —No ho creguis —me replicava—. Tu saps molta teologia, i de sobres, per cercar-los es caire bo. Jo he escrit sempre sense pensar en teologies, que no crec que siguin problemes d'aquest món, sinó de l'altre; però es teu punt de vista és diferent. Et don permís per prologar ses obres i dir-ne allò que vulguis. Si resultàs que són immorals o antidogmàtiques, tu pots moralitzar presentant-les a sa consideració del lector com un mal exemple, com l'exemple «d'allò que no s'ha de fer». Fins i tot, si la meva mort no fos «correcta» —afegí somrient amb melangia, com si pressentís el desenllaç

que ja no era lluny—, la podries presentar com una conseqüència natural de sa meva vida. Sa moral hi sortiria guanyant. Pens que, fins i tot literàriament, aquest doble aspecte podria donar interès a sa meva obra. —Vossa Mercè no necessita que jo li doni interès. A més… —A més, què? —El comprenc perfectament: Jo podria escriure un pròleg elogiant el seu art literari i lamentant els errors i follies… —Aquest pròleg condemnatori tal volta te valdria una canongia. Agradaria an el Bisbe i a mi no me donaria cap perjudici. Al contrari…

No li dolia que refutassin i combatessin les seves creences, però si era així, per què s'esforçava a perpetuar la seva obra? Jo comprenia massa bé el pensament del senyor, que amb els anys evolucionava cap a un perniciós escepticisme socràtic. Les idees no tenien per a ell gaire valor, o millor dit, tenien un valor equivalent, sense necessitat de condemnar-ne unes per admetre les altres. Aquella actitud amable entranyava una fonamental immoralitat, la immoralitat que els atenesos condemnaren a cicuta. Era evident que el senyor, escèptic, no el podia disgustar que li refutassin els seus «errors». No es proposava de defensar

una doctrina, sinó de fer treballar l'enteniment del lector, com a un gimnàs, i eternitzar per mitjà de l'art tots els records viscuts i totes les persones estimades. Perquè si hagués de fer la síntesi de la seva existència, jo l'escriuria així: «Visqué i estimà». «Homo sum et humani nihil a me alienum puto», ha escrit Terenci. Sabent això, havia jo de tergiversar el problema fingint concedir importància a les coses que per al senyor eren, en tot cas, accidentals i deixant sense comentaris les que, per a ell, eren transcendents i tal volta justificades? —Jo podria escriure es pròleg que Vossa Mercè em proposa —li vaig dir—

i no sé si guanyaria amb això una canongia, però no debades m'he educat devora Vossa Mercè: som massa sincer per això. Ell em passà la mà pels cabells amb una rara tendresa. —Fill meu —digué—, no tenc ningú més que tu. Tots es meus amics són morts. Obra com et sembli. Em donà les Memòries perquè les estudiàs i em pregà que el deixàs sol. Me pareixia, sense poder-ho assegurar, veure en ell quelcom d'estrany, però semblava asserenat i somrient. El vaig mirar amb curiositat. Ell es passà el mocador pels ulls i quan jo ja era devora la porta em digué amb veu

natural: —Crec que tenc conjuntivitis. Així vaig saber que plorava.

9 Les Memòries constitueixen l'obra més personal del senyor. Imagina't si les dec haver llegides a fons. L'alexandrí que atribuïa a La Fontaine, «À beaucoup de plaisir je mêle un peu de gloire» sembla haver presidit una concepció més aviat fruit del plaer que de l'estudi,

si bé cal no oblidar que determinats estudis constituïen per a ell un plaer. L'obra té la frescor de la improvisació i l'encant de la sinceritat. Per davall la seva aparença descuidada batega el talent i és comparable al cavall de raça que, fins i tot aturat, deixa endevinar la seva potència interior. Sens dubte hi apareixen coses reprovables, d'una intimitat i, algunes vegades, d'una puerilitat que sols en confessió no resultarien cíniques. A què ve, per exemple, i com hem d'admetre que un senyor formal ens conti que, trobant-se ja vestit per a una cita amorosa, es vessà damunt el cap una botella de benzina, creient que era aigua de Colònia, i

s'hagué de canviar de robà? «La pell — escriu— en quedà impregnada i vaig haver de prendre un bany. Quan vaig arribar a la cita, la dolça amiga, avorrida d'esperar, havia desaparegut i mai no la vaig tornar a trobar. Se n'havia anat segurament amb un altre galant que no feia olor de benzina». Al costat d'una anècdota tan intempestiva hi ha pensaments valuosos, que demostren grandesa d'ànima. Tots, fins els més humils, pel fet que l'existència és efímera, aspiram a la immortalitat no sols a l'altra vida sinó també en aquesta. Aquest anhel es veu, en certa manera, realitzat en la descendència. Don Toni no tenia successió, o almenys no la tenia

reconeguda. El seu nom, aquell vell nom en el qual deia no creure, tot i saber que els noms constitueixen la realitat i la continuïtat de la Història, s'havia d'acabar en tancar ell els ulls. Perdut el nom, que és un conjur màgic, què quedaria, en definitiva, de les paternitats i de les famílies? Pens que el fet de no reconèixer els fills il·legítims fou un acte de crueltat i de sobergueria inexplicables en ell, tan bondadós. Però jo, Miquel, som el menys indicat per a jutjar la seva conducta. Per altra part, els homes com ell desconfien de veure's reproduïts en un organisme que els pot defraudar i s'estimen més de sobreviure en el món immaterial de les planes d'un

llibre. Ell, l'escèptic, creia en «la Raison», i sols en «la Raison» es sentia segur de fer peu i de no ésser arrossegat pel fluir del temps. Les Memòries recullen, doncs, la part d'immortalitat que li correspon; dins elles ha fixat records i circumstàncies; per elles ha sacrificat, entre d'altres coses, el pinar de Sa Cova que tant estimava i que a la fi, gràcies a la bondat de Déu, no haurà experimentat la tristesa de veure tallar. (Passat demà comencen, segons m'acaben de comunicar fa un moment). Repetesc que el fet d'haver reunit aquests dos mil duros dóna una idea de com situava les Memòries per damunt de tot. Darrerament l'existència aquí era

precària. Això no preocupava els senyors, que sabien viure dins una gran austeritat. A vegades he hagut de fer equilibris per reunir dos rals a fi que no els mancassin el dematí la xocolata i les ensaïmades. Dona Maria Antònia, tot i haver perdut la memòria als darrers anys, conservava el paladar fi i se'n reia, de la qualitat del berenar, a vegades molt baixa. —Oh, Joan —deia somrient—, a això li diuen xocolata? Jo no creuré que sigui suïssa. —Fa temps que no n'arriba —li replicava jo. I don Toni, alçant el cap, exclamava distret:

—No n'arriba? Per què no fas un viatge a Barcelona i en compres per tot s'hivern? Els senyors eren rics de terres, però pobres de rendes. Els alous i els censals que posseïen al país resultaven més honorífics que reals. Una part d'aquells censals gravitava damunt comunitats religioses que es dedicaven a obres de caritat i cobrar-los hauria significat no voler col·laborar a les dites obres. Altres gravaven els petits patrimonis de gent que materialment no podien pagar. Les principals collites, per no dir les úniques, que es donen en aquestes terres, són els aglans, que no valen quasi res, i les olives, que quan arriben a terme

donen guany, però per desgràcia els esplets es presenten poques vegades. El pinar constitueix també un altre ingrés bastant bo, el més segur segons crec, sempre que no es tallin els pins abans de temps, cosa a la qual empeny de vegades la necessitat. Aquestes circumstàncies, a part una ventada que causà fa anys grans destrosses a l'olivar, i de les despeses desmesurades del meu protector, l'havien obligat a contreure deutes. Existia, a més, una altra particularitat: si bé, com he dit, les rendes de la possessió resultaven curtes, el crèdit era gran i els pagesos, tan aviat com estalviaven alguns doblers, els duien al

senyor, que els feia uns interessos raonables i disposava del capital, generalment, en coses necessàries per sostenir el seu estat, però a vegades, ho hem de confessar, en altres de supèrflues. Tal sistema administratiu, a la llarga, havia de resultar ruïnós. Em consta que ell acceptava de vegades els préstecs no sol·licitats per no desairar la pobra gent que no sabia com col·locar els diners; però encara que el mòbil fos bo, les conseqüències eren funestes, i un any de gelades en què alguns creditors reclamaren el capital, el senyor es veié obligat a recórrer a un banc i a contreure la primera hipoteca, que fou seguida d'altres.

A vegades me deman què hauria fet si la situació hagués arribat a ésser desesperada, i si hauria sacrificat el benestar de l'esposa a la publicació dels escrits. El dilema és tan amarg que m'estim més deixar a l'aire la resposta. Malgrat la seva vida desordenada, sempre estimà dona Maria Antònia i ara, en trobar-se vell, li professava una vertadera tendresa. Ella s'ho mereixia i el menyspreu que hagi pogut demostrarme durant un cert temps no ha d'enterbolir el meu judici. L'edat la millorava, fent ressorgir a la darrera dècada de la seva existència la cosina petita amb la qual havia jugat als boscs de Bearn. «Era aleshores —escriu

l'espòs— un poc caparruda i propensa a enfadar-se, però la rancúnia li durava poc temps i cedia a una gran placidesa. Quan s'enfadava tornava lletja i semblava guerxa, cosa que accentuava, realçant-la, la bellesa que es presentava tot seguit i l'encís dels llavis que sabien somriure millor d'Europa». El senyor dibuixa el seu retrat amb una tècnica de miniaturista holandès. Ell mateix se n'adona i escriu el següent comentari: «Així com l'art impressionista expressa dispersió, la miniatura significa densitat i concentració, és a dir, amor. Millet no sap estimar de prop, cosa que s'assembla a no saber estimar de cap

manera. Les dones no són taques ni efectes de llum i han vingut al món per ésser acariciades, per mitjà del tacte o del pinzell». Més endavant explicaré com raona les seves accessòries (així les qualifica) infidelitats conjugals i com pretén sofísticament que la infidelitat pot constituir un homenatge a l'esposa. Per a ell només existeix una dona, que és la pròpia. Amb aquesta paraula sembla que designa no precisament l'esposa legítima, sinó la que es contempla de prop i durant molt de temps. «Com és possible —es pregunta— no arribar a estimar allò que s'arriba a conèixer?». Aquest pensament optimista és un homenatge a la perfecció

i a la grandesa de Déu. En segueix un altre encara més bell i francament ortodox: «Les aventures galants són producte d'aquella curiositat esburbada per la qual els nostres pares foren expulsats del Paradís. Don Juan cerca, prova, no arriba a trobar… Per trobar es necessita temps, detenir-se, escollir. Quan haurem perseverat mitja vida al costat de l'esposa, llavors sí que podrem afirmar que es tracta de la dona pròpia». Aquí ja no al·ludeix a aquelles escabroses «infidelitats accessòries» que jo vaig intentar, sense aconseguirho, de fer-li suprimir. Puc donar fe que el meu protector perseverà molts d'anys, al costat de l'esposa sense enganyar-la,

però també, i aquí radica la immoralitat de la seva obra, sense un penediment del passat fluctuant i desastrós. Tal creença ens donaria la resposta al dilema que he preferit no dilucidar. Les Memòries, en les quals dona Maria Antònia apareix tractada amb la minuciositat, la dolcesa i l'harmonia dels tons blavosos d'un Vermeer de Delft, constitueixen segurament, com ell deia, un monument a la dona legítima. Essent així, fóra necessari considerar que dona Maria Antònia ja és pols i que la nina enfadada dels jardins de Bearn i els llavis que millor sabien somriure d'Europa sols existeixen en el manuscrit del senyor. El podríem culpar si per donar-li una

ombra de vida li hagués fet passar algunes privacions econòmiques? El cas no arribà, gràcies a Déu, perquè no es movien d'aquí i no gastaven gens. Tu saps que dins aquestes muntanyes es viu parcament dels productes que dóna la terra sense conrar-la quasi. Ja fa temps, un senyor diputat reformista al·ludí a l'endarreriment de la nostra agricultura i combaté els latifundis, defensant la divisió de la propietat. Era un home molt modern i segons ell cada pagès havia de tenir una hectàrea de terra per dedicar-la a regadiu i a cultiu del tabac. «Qui són —interpel·lava al Congrés— aquests senyors de la serra del nord de

Mallorca, propietaris de mils i mils d'hectàrees, que només encerten a produir per a la riquesa nacional un poc d'herba i algunas cabras dañinas?». El senyor reia, llegint aquells desbarats. —Què faries, Joan, amb una hectàrea, o sigui un poc més d'una quarterada de muntanya? Quantes cabras dañinas poden viure damunt una quarterada de roques? Dona Maria Antònia alçava el cap. —I ane què ve això d'insultar ses cabres, Tonet? Uns animals tan profitosos, que viuen amb no res, sense que ningú els cuidi i que encara mos donen llet i carn! La veritat és que a Bearn (per altra

banda, s'ha de reconèixer, mal conrat) sobren els enginyers agrònoms, i que els fruits que no es produeixen espontàniament, com les olives, els aglans o les garroves, no es produeixen de cap manera. Els meus protectors eren feliços enmig d'aquesta naturalesa. Havien nascut per ésser-ho i se solien emmotllar a les circumstàncies. La primera vegada que anaren a París, dona Maria Antònia quedà astorada, i amb raó, davant les nueses dels balls de l'Òpera. No reaccionà, però, desaforadament. —És veritat —digué— que ses ballarines surten amb poca roba, però sa claror que els posen les fa parèixer

artificials, com a de porcellana. Els darrers anys havia perdut la memòria, encara que conservava intacte el seu afany de precisió, que exagerava ara puerilment perquè comprenia que li fugia de les mans. Un horabaixa de pluja, vora la xemeneia, deia que ni per cent duros no baixaria al jardí, però al cap d'un moment afegí, mirant-nos amb aire interrogant: —Bé, per cent duros, sí. En rigor, ja no sabia què representava aquella quantitat. Setmanes abans de morir ens preguntava si seria millor regalar a la cambrera un anell de diamants o un mocador de mocar. Li aconsellàrem això darrer.

10 L'aventura de París havia durat prop de mig any i s'acabà el dia que dona Xima comprengué que s'anaven esgotant els doblers. El senyor se n'havia duit molts, però la neboda era fantàstica. Resulta increïble que una senyoreta de bona casa, educada a un col·legi excel·lent, fos, als devuit anys, tan depravada. El fet tindria explicació si el poguéssim atribuir a les males lectures que tants d'estralls causen avui, sobretot les

franceses, romàntiques i llibertines. Sembla, però, que dona Xima no llegia. I quina necessitat en tenia, si li sobrava imaginació per a eclipsar Víctor Hugo i Alexandre Dumas plegats? L'esperit del mal adoptava en ella formes de la més refinada innocència. Sota aquelles formes lleugeres i alades covava l'impudor, l'egoisme, la cobejança… Deien que tenia bon caràcter perquè no en tenia cap: el senyor ha descrit la seva despreocupació afirmant que era «la dona que no s'enfada» (perquè no tenia vergonya). Perdona, amic, la cruesa de les meves frases: quan hagis arribat a la fi comprendràs si som just o no. El

tristament famós Zola, creador dels Rougon-Macquart, cerca, en casos així, les lleis de l'herència per justificar el crim, perquè la darrera novetat del segle que mor entre fang i llàgrimes és que els delinqüents siguin enaltits i les víctimes resultin culpables. Aquesta és la tesi d'Els Miserables, La Dama de les Camèlies i tantes d'altres novel·les a la moda. Nosaltres no podem admetre tals doctrines, però he de reconèixer, després d'haver estudiat l'arxiu de la casa, que dins la família, devora vides exemplars com la del Bisbe Rigobert i la de la Venerable Maria Francisca, hi hagué els seus punts escapats. Alguns s'han mantingut en secret. Altres, com la

conducta de dona Anna, àvia de dona Xima i tia pròpia del senyor, foren del domini públic. A mitjan segle, un Bearn acabà a la presó. Per això el canonge Binimelis, a qui agradava de designar les coses pel seu nom, solia dir, torcent la boca: Bearn, peix i carn, com volent significar que a la família es troba de tot. Aquestes ensopegades són bastant generals fins dins les genealogies més il·lustres, la qual cosa ens hauria d'ensenyar a ésser humils.

L'objecte o l'excusa del viatge havia estat assistir a la première de Faust. El París del Segon Imperi era més ric i més ostentós que el de la tercera República. Jo he viscut l'embriaguesa d'aquells dies a través de les pàgines de les Memòries i de les llargues converses amb el meu protector, a mitja veu, vora la llar, mentre dona Maria Antònia resava o feia ganxet. Aquelles converses, que s'haurien pogut prendre per una confessió si no fos perquè la seva mateixa objectivitat impedia que en sorgís el dolor com una rosa mística… —Tots —me deia— mos sentíem temptats de vendre s'ànima an el Dimoni, especialment es qui ja havíem

deixat d'ésser joves. París era una màgia. Circulava s'or i es bulevards eren esplèndids de dones elegants. En es teatre d'ets Italians l'Alboni triomfava amb La Sonnambula, a l'Òpera es representava una obra francesa, El Profeta, de la qual han parlat molt. Lesseps, protegit per Eugènia de Montijo, projectava d'unir dos oceans. Haussman obria avingudes, construïen ferrocarrils, inventaven es telèfon i sa màquina de cosir… França, tot i essent tan rica, no havia arribat mai a un tal grau de benestar i de luxe. Potser, tampoc, de dissipació. El vici es mostrava públicament a l'escena, a les llotges i als fastuosos équipages

que s'exhibien des del Bois a la Porte Saint-Martin. Offenbach havia creat un gènere còmic i grotesc que enlluernava el públic amic de novetats. L'Emperadriu era més admirada pels seus vestits que per les seves virtuts. La vertadera reina, però, dels boulevards era la Rigolboche, una desventurada que ballava el cancan i que, segons Alarcón, no era artista, ni bella, ni virtuosa: la seva única gràcia consistia a aixecar la cama tan amunt que tornava amb el peu el capell dels seus admiradors. El millor allotjament de París era en aquell temps el Grand Hotel, al boulevard des Capucins, i allà es dirigiren, pagant devuit francs diaris per

persona. La Gran Òpera, que no era la que avui coneixem, es trobava al carrer Le Pelletier, una mica més enfora que ara, però massa a prop, segons dona Xima, perquè des de l'hotel semblava inadequat anar-hi en cotxe. El senyor, per altra part, no podia dormir a causa del renou del barri. Llogaren, doncs, un hotelet moblat devora L'Étoile, amb jardí, bany i timbres elèctrics. Trenta anys enrere aquells paratges no eren tan poblats com avui i només hi vivia gent rica i desenfeinada, però dona Xima, que no posseïa res, no es preocupava de preus. —Volgué —me deia el meu protector— un abric d'ermini, vestits,

cotxe amb dos cavalls sempre a sa porta… Jo no la contrariava, encara que tot això em semblava exagerat. Dona Xima trobava l'ambient apropiat a les seves fantasies. Dumas fill havia immortalitzat Margarida Gautier, en vida Maria Duplessis, a La dame aux camélias, obra que entronitza el vici i l'adorna amb els millors colors. Dona Xima, tuberculosi a part, perquè era sana de cos ja que no d'ànima, fou, igual que l'heroïna de Dumas, una reina de la moda, un estel enlluernador en aquella societat fictícia com l'imperi mateix. Circula una anècdota que retrata Lluís Napoleó i que el meu protector m'assegurava que és vertadera. Napoleó

III havia estat deixeble del senador

Vieillard, conegut francmaçó que tingué l'atreviment de regalar-li un llibre amb el següent epígraf: «Le dieu de l'antiquité n'est plus; aujourd'hui l'Humanité est dieu». El deixeble llegí l'epígraf, mirà el seu mestre, tornà a llegir, medità una estona i a la fi digué: —És molt atrevit, però és veritat. L'home per damunt Déu. L'anècdota dóna idea de l'humanisme que caracteritza el Segon Imperi. El nostre Alarcón, en el seu Viaje de Madrid a Nápoles, ha descrit aquell materialisme infiltrat en els costums que arribà fins al tron i que ha estat causa de tantes llàgrimes.

L'escenari no podia resultar més adequat per al triomf de dona Xima, bellesa mortal i pertorbadora, crit de rebel·lia i de guerra. El seu regne fou breu i s'enfonsà amb la desfeta de Sedan i els horrors de la Commune. L'Emperador, venturosament per a ell, morí al cap de poc temps mentre que ella s'ha sobreviscut a si mateixa per seguir exercint el mal eixelebradament com era el seu destí, segons veuràs al final d'aquesta història. Faust fou estrenat el mes de març de l'any 59 i, malgrat la gran propaganda, no tingué gaire èxit. El públic no aprecià la bella partitura de Gounod fins deu anys més tard, quan es tornà a posar en

escena. El teatre, però, enlluernava. L'Emperador semblava dur una bena als ulls en política internacional (en això s'assemblava a Napoleó I) que el feia desconfiar de la catòlica Àustria per a lliurar-se als descreguts sobirans de Prússia. Faust, com tots sabem, és de totes les llegendes germàniques la més autènticament prussiana; això bastava perquè l'Emperador en certa manera la patrocinàs. L'Emperadriu hi acudí vestida de blanc i coberta de joies. Dona Xima es presentà a una llotja del costat també vestida de blanc i sense cap joia. Com que l'entrada fou simultània hi hagué dins el públic un moviment de sorpresa. Casualitat o no,

allò semblava un desafiament i així ho interpretaren molts. Dona Xima, més bella i més esvelta que Eugènia de Montijo, la superava també en distinció natural. «Semblava tan segura d'ella mateixa», escriu el senyor, «que el fet de no dur joies (perquè no les tenia) s'interpretà com el que a Anglaterra en dirien un handicap, com un avantatge que dona Xima concedia en aquell litigi a la sobirana. La societat és frívola i novel·lera. El plet estava guanyat per part de na Xima. Pocs escoltaren l'Òpera perquè l'atenció es dividí entre les dues espanyoles i sempre he pensat que elles foren la causa que la representació passàs sense pena ni

glòria. A l'entreacte vaig anar a saludar Gounod. Jo li volia expressar la meva admiració, però ell sols em parlà de na Xina: “Je vous serais bien obligé, Monsieur, de vouloir me nommer à Madame”. Era un home encisador. Anàrem a la llotja i allà, davant tot París, besà na Xima a les dues galtes. S'iniciaren uns aplaudiments i em va semblar que Eugènia de Montijo s'immutava. Somrigué no obstant i la sentírem que deia a les seves dames: “Elle est ravissante”. Lluís Napoleó havia agafat el binocle i ens mirava amb insistència, la qual cosa no era gaire correcta, ja que érem quasi al seu costat. Suposaven que procedíem d'una gran

estirp. París és així de generós. Al cap de pocs dies, Gounod es presentà a l'hotel de l'Étoile. L'acompanyava un jove lion de la cort, acostat a Lluís Napoleó i més encara —deien— a l'Emperadriu. El lion es titulava duc de Campo Formio i semblava encarregat d'una missió especialíssima. El seu senyor era ben innocent de confiar certes ambaixades a un home tan ric i tan a la moda». Segueixen aquí unes consideracions bastant atrevides sobre el celestinatge que m'estim més no comentar. El meu protector no dissimula el seu menyspreu per la noblesa de l'imperi. «Tot era fals —escriu—, imitat, pastiche, com l'estil

pompeià, les esfinxs i els bronzos de Bardienne. Del pare de Campo Formio, erigit duc per voluntat de Napoleó I, que tocant una bugadera amb una vareta la convertia en princesa —o s'ho figurava —, deien a París que un dia un amic va preguntar per ell i el criat li va contestar que era a casa del pintor a “encarregarli avantpassats”.» És possible que l'anècdota sigui falsa, perquè quan es tractava de devertir-se don Toni tenia una gran imaginació. L'assumpte acabà tal com es podia esperar entre persones sense sentit moral: dona Xima es conformà de moment amb l'ambaixador. «Te'n fas càrrec, Tonet, tu que ets tan

comprensiu?». El sentiment pot embotar la comprensió. Per al senyor, Campo Formio era un improvisat. No sabia acostumar-se a les seves cortesies insolents, al monocle, als cops de talons prussians. Tot allò resultava ridícul als ulls d'un vell senyor de Mallorca, però, endemés, la preferència de dona Xima per un home més jove era suficient per a desagradar fins i tot a un filòsof. —Quan me cansi d'en Campo Formio —digué ella— em faré presentar a l'Emperador. —Amb bona gent t'aplegues — replicà el seu oncle, que no admetia el Primer Imperi i menys encara el Segon

—. Fé lo que vulguis. Com que ho faràs de tota manera… —Així és, oncle Tonet. Perquè supòs que ara no em parlaràs en nom de la moral. No saps que Lesseps també s'ha enamorat de mi? Es despediren amistosament. Ell es consolà llegint les doctrines de Zoroastre i tornà a Mallorca compartint per igual la seva curiositat entre Ormuz i Ariman. Per a ell, no sols els Bonapart no tenien dret al tron, sinó que Lluís Napoleó no era Bonapart. —Tothom sap que no és fill de son pare. Les paternitats li semblaven més i més discutibles: els darrers anys de la

seva vida arribà a desconfiar de la paternitat de tothom. En aquell cas concret, la Història sembla, però, donarli la raó. La reina Hortènsia, que segons ell tampoc no era reina, havia tingut relacions bastant públiques amb l'almirall Verhuell i, efectivament, Lluís Napoleó no s'assembla als Bonapart, sinó que té cara d'holandès. És curiós que el senyor, per a qui només regia el dret natural, parlàs de drets a la Corona i censuràs un home, és a dir, un esperit lliure, pels seus orígens il·legals. El cor humà presenta aquestes contradiccions. —En realitat —deia altres vegades — tothom és fill de son pare i poc importa que aquest es digui Pere o Pau.

No hi ha res tan adulterat com ses estirps. Es qui encara hi creuen són uns improvisats. Si tenguessin un arxiu de segles com es que tenim aquí, sabrien moltes de coses. No t'entristesquis; fill meu —afegia passant-me una mà pel cap —, de pertànyer a una família humil. Puc jo mateix estar segur d'ésser un Bearn?

11 Dona Xima quedà a París, on en poques setmanes es féu més coneguda que l'Alboni i que la mateixa Rigolboche. Es manejava com una dona d'experiència. En lloc de cedir als desitjos de Lluís Napoleó, replicà al duc que no havia entrat mai a cap casa que no fos per la porta gran i que si el Monarca desitjava veure-la a les Tulleries no havia de fer sinó ordenar una presentació oficial en la qual ella seria molt gustosa d'oferir

els seus homenatges «als emperadors» (i subratllà el plural). Campo Formio quedà astorat, davant aquella resposta que ell, amb el seu títol i els seus milions, no s'hauria atrevit a somiar; i la trameté, degudament atenuada, a son amo. Pareix que la relatà també i amb més fidelitat a la comtessa de Teba,[2] amb la qual estava en excel·lents relacions. Aquesta senyora, que era de reaccions vives, quedà molt satisfeta de la seva compatriota. «On ne badine pas avec une dame espagnole», digué a Campo Formio, el qual, jove i presumit, entrà en temptacions d'aclarir fins a quin punt és incorruptible l'honor d'una espanyola.

Per la seva part l'Emperador, que no es decidia a la campanada de la presentació oficial, sentí més desigs que mai davant una resposta tan inesperada: de manera que Eugènia de Montijo perdé d'un sol cop l'espòs i el «chevalier servant». Entre les aventures de dona Xima a París, solia relatar el senyor una brega amb la celebritat de l'època, la ja esmentada Rigolboche. «No sé amb exactitud», escriu, «com s'inicià la rivalitat, perquè jo ja era a Mallorca, però és ben explicable, suposat que totes dues aspiraven a la mateixa cosa. Sembla que al Jardin-Mabille la ballarina s'havia insinuat a Campo

Formio en el solo de cancan, malgrat veure'l acompanyat per una senyora, o tal vegada precisament per això. Havent fracassat en els seus intents, es devia sentir humiliada i, en publicar per aquell any de 1860 les seves Memòries (no escrites d'ella, que no n'era capaç, sinó d'Ernest Blum, un periodista que tampoc no en sabia gaire), intercalà un passatge ofensiu per a na Xima i la nostra família. La rutina, Joan», és commovedor que en escriure aquest passatge el senyor pensàs en mi, «ens indueix a creure que els Bearn són uns senyors honorables que, si no de la Conquesta ençà, perquè això no se sap, ocupen dignament un solar conegut almenys des del segle XV.

Nosaltres mateixos ens hem compost una estampa amb el Bisbe Rigobert, don Ramon de Bearn i la Venerable. Quantes excepcions, però, a la regla…». «Tu coneixes la història de la meva tia dona Anna, la senyoràvia de na Xima. De don Toni, el meu rebesavi, ja saps les gloses que li feren. Si t'entretens a l'arxiu», segueix dirigint-se a mi, «trobaràs encara més coses, però són episodis voluntàriament oblidats. La llegenda del nostre escut diu taxativament: “Abans morir que mesclar la sang”. I don Pau de Bearn…», hi ha tres retxes esborrades, de les quals només es poden desxifrar dues paraules: «jo mateix». La narració prossegueix.

«Nosaltres, a París, ens seguíem considerant tan cavallers com dins aquestes muntanyes. Érem, no obstant, sospitosos. Gastàvem molt, especialment al principi. Na Xima era massa bella, jo massa tolerant. Quan deixàrem de gastar, que, fou aviat, quan ella intimà amb Campo Formio, quan començà a admetre joies, la cosa quedà clara: érem uns aventurers. Molesta, però, que sigui una ballarina de cancan qui ens ho faci notar, Na Xima, la dona que no s'enfada, s'enfadà aquell pic. La sort li donà ocasió de venjar-se. Un dels “números” més aplaudits de la Rigolboche, que es repetia cada vespre a Mabille, era el de La toilette de

Mam'zelle. Sortia del llit i invitava dos senyors del públic, elegits per sort, a pentinar-la. Posseïa una cabellera esplèndida i no hi havia beneit ni clubman a la moda que no desitjàs poder dir que l'havia tocada i que no era postissa. Prendre part en aquell sorteig costava cinquanta francs. L'escena agradava per imbècil. He dit que l'artista es passejava els matins pel Bois guiant un cabriolé. Canviava contínuament de cavalls i, a mesura que envellia, li agradaven més joves. Aquell matí lluïa un magnífic exemplar espanyol de tres anys, amb el qual feia les mateixes beneitures que amb els admiradors de Mabille fins que pegà de

morros contra un arbre. Na Xima, que passava en cotxe, la se'n dugué acubada a un restaurant veïnat, on demanà unes tisores i li tallà els cabells. La sorpresa dels empleats fou tan gran que quan es decidiren a impedir el crim la cosa ja no tenia remei. Na Xima li embenà el cap, encara que no hi tenia cap ferida, i la ressuscità amb una tassa de cafè. Extremant l'amabilitat l'acompanyà fins al cotxe i la despedí amb el bes de Judes. El fet es divulgà ràpidament. La ballarina mogué un procés, cosa que contribuí a la popularitat de na Xima. Quan els cabells li tornaren a créixer ja ningú no es recordava d'ella; era morta per complet i es disposaven a enterrar-

la en algunes ratlles del Petit Larousse». Aquesta frase, més pròpia d'una marquesa de la cort de Lluís XV que d'un senyor de Mallorca, és tot quant la mort inspira a don Toni: un enterrament de tres ratlles a la lletra R d'una enciclopèdia, sense al·ludir per res l'ànima de la desventurada.

12 Hem vist que, després de l'estrena de Faust, el senyor hagué de tornar a Mallorca i que la seva esposa es negà a viure amb ell. Així passaren deu anys separats per dues llegües de camí però moralment més units del que es podria sospitar. Aquells anys no foren perduts per dona Maria Antònia que s'exercità en la pràctica de la religió i de les virtuts domèstiques. Després de la reconciliació solia dir al seu marit (era,

a la fi, una Bearn i sabia tractar en broma els assumptes més greus) que no l'havia trobat gaire a mancar perquè s'havia distret fent una vànova. Fins a cert punt era veritat, encara que no ho fos del tot. Ella extreia de la religió la força, del seu temperament animós. Estava segura de salvar-se, i jo, que la vaig confessar la nit de morir, tampoc no en puc dubtar. Així com existeix una higiene per a la salut del cos, n'hi ha també una per a la l'esperit. Creuen els materialistes que resar és perdre el temps, aquest temps que ells empren murmurant a les tertúlies, i que no té sentit repetir cinquanta vegades l'Avemaria en el Rosari quan amb una

està tot dit i expressat. Seguint aquest criteri purament racional, tampoc no seria necessari educar la joventut: bastaria donar-li una llista de pecats i de virtuts. Sabem, però, que això no tindria cap valor moral i que, sense l'exemple i la pràctica, les regles no serveixen de res. Un filòsof com Pascal arribà a dir que per tenir fe hem de començar senyant-nos amb aigua beneïda. El meu protector mateix reconeix que dona Maria Antònia era forta perquè estava a bé amb els àngels del cel, mentre que ell sols hi estava amb els de la terra. Sens dubte els àngels inspiraven la senyora, que era ben mirada de tots. La creien franca, sempre amb el cor a la

mà. En realitat posseïa la reserva necessària per habitar deu anys dins un llogaret sense tenir fregades amb ningú. Respectava les creences d'allà on vivia, és a dir, es guardava les pròpies per a ella mateixa. Era ben educada i no puc afirmar que fos del tot sincera. Si ho hagués estat no ho hauria pogut parèixer, com no ho pareixia el senyor, que vertaderament anava amb el cor a la mà i no amagava els seus pecats. Per a aquells bons pagesos, acostumats a viure sempre un poc a la defensiva, perquè el poble és petit i tot es recorda massa temps, l'actitud natural és dissimular les faltes i, en general, tot quant surt del que és corrent. Consideraven absurd que

passàs les nits llegint, perquè per a ells ho hauria estat, i encara que era l'home més comprensiu del món, com que no el comprenien, els semblava misteriós. Quan va arribar de París fou quan li posaren aquella calúmnia amb na Margalideta. Era una nina rossa, d'ulls color de cel, tal com degué ésser l'autèntica Margarida del Faust. Al Faust, Margarida, enganyada, té un fill i l'assassina. La Margarida de Bearn no tingué necessitat d'assassinar ningú. Es morí abans d'un any d'habitar a la casa. L'enterraren al jardí, davall una magnòlia, i el senyor comanà un monument de marbre blanc que no s'arribà a construir. Vingué, però, un

escultor a estudiar el lloc de l'emplaçament, cosa que acabà de comprometre'l. Ni per un moment suposaren que les seves intencions haguessin pogut ésser innocents ni admeteren la possibilitat que, no havent tingut fills de dona Maria Antònia, hagués desitjat adoptar aquella criatura. Els republicans, perquè el clima anava trastornat i a Bearn ja en teníem dos, s'atreviren a dir al cafè que havien d'haver processat don Toni. «Desventurats —els replicava l'escolà, que era un home de seny—, deshonrant es senyor, deshonrau de retruc es poble sencer». Però ells, encastellats en les seves teories, no reconeixien senyorius,

com no admetien papes ni reis, i el cas pitjor fou que no mancaren persones que els escoltassin. Poc després d'això, na Bàrbara Titana, una al·lota primatxola, cuita i mig folla, acabà de perdre el cap, i, com que venia molt per la casa, les males llengües, començaren a dir que el senyor la tenia embruixada. —Ja ho veus, Joan —em digué—. Jo he de passar ara per bruixot. —Això demostrarà a Vossa Mercè —vaig replicar-li irrespectuosament— es perills des liberalisme que proclama es sufragi universal. —No vagis tan lluny, fill meu, ni treguis conseqüències tan aviat. Es

poble és inculte, intransigent i tosc. Sa culpa és de ses classes directores, que han caducat fa estona. Abans d'es triomf total de sa democràcia haurem de passar per una dictadura il·lustrada. No li vaig manifestar la meva poca fe en les interinitats històriques que pressuposen un món millor per a «després», com si en Història existissin «després» definitius. La veritat és que a ell l'esglaiava, amb molta de raó, la beneitura humana. —Si jo fos capaç d'embruixar — continuà— no gastaria ses meves forces amb una dona tan lletja com na Titana. Aquesta s'havia enamorat d'ell i vivia dins un deliri místic en el qual don

Toni se li apareixia sota formes angèliques; deliri que li durà fins a la mort, ocorreguda fa uns quants anys. L'encisament de na Titana acabà d'espantar aquella bona gent, que al mateix temps és brutal, i més d'una vegada, anant al poble, quan travessàvem la garriga de Sa Creu, ens apedregaren el carruatge des de darrera unes mates. «Pareix —escriví recordant aquell episodi— que l'home, contràriament a les doctrines de Rousseau, posseeix una dosi natural de crueltat que o bé es dirigeix contra els altres d'una manera sàdica, o bé contra un mateix, i aleshores constitueix el masoquisme. Hem d'anar una mica

alerta. Quan La Fayette preguntà a la reina si no estimava el poble que acabava d'envair el pati de Versalles, ella respongué que sí, “mais avec les grilles fermées”. Amb els qui són per davall, el senyor haurà de conservar sempre la iniciativa. Els han d'estimar a distància i no mostrar-se amables sinó quan véngui de gust fer-ho, ja que l'amor ens pot aproximar, però la comunitat intel·lectual és gairebé impossible. Vull dir que els poden besar, però mai donarlos la mà». I més endavant, sempre pensant en aquelles pedrades que ens romperen dos vidres del carruatge, escriu les següents paraules que recorden la filosofia

alemanya de darrera hora millor que les doctrines de Crist i en les quals sembla reviure l'esperit d'algun vell Bearn llegendari: «Si el senyor no pega, és segur que el bracer, un dia o l'altre, s'aixecarà contra ell», i acaba en un galimaties científico-optimista molt propi de les fonts en què s'havia nodrit: «Tal volta tot això obeeix a un desequilibri nerviós i amb els anys es descobrirà potser una droga que actuï damunt el sistema simpàtic i ens retorni a la tranquil·litat perduda, segons pareix, de Caïm ençà». La droga a què al·ludeix el senyor i que esperava trobar en el materialisme de la química, existeix fa segles i es diu

fraternitat i humilitat cristianes. Però deixem això.

13 Poques setmanes després de vendre la casa de Ciutat em trobava aquí amb permís dels meus superiors quan succeïren els fets que et contaré. Abans, però, he d'explicar el meu vici d'escoltar darrera les portes, Era en part un costum contagiat del senyor, però existien tanmateix altres causes. Jo tenia devuit anys i la ignorància de certs misteris m'havia fet curiós. A aquest impuls natural se n'afegien d'altres que

eren producte de circumstàncies personalíssimes. Tu no ignores les coses que s'han dit entorn del meu naixement. En un altre estat, l'amor i els fruits del matrimoni poden compensar la desgràcia de no haver tingut pares; en el nostre, cap dona no substituirà mai la mare. Als devuit anys jo no sabia prescindir dels afectes terrenals i els meus ulls, com els de tots els qui cerquen, s'obrien a massa curiositats. Ara comprenc la saviesa dels càstigs que imposaven al Seminari, perquè el meu afany de saber era en tot oposat a la resignació. Aquell dia, per concretar, i val la pena de fer-ho (era una nit de novembre

de 1868), el senyor seia devora la foganya, voltat de llibres i papers. Vestia ja l'hàbit franciscà amb el qual ha mort i duia una perruca Lluís XV perquè, havent perdut els cabells, tenia fred al cap. Tal era, almenys, l'explicació que ell donava. Crec que n'hi havia una altra, i que per a ell aquella perruca devia simbolitzar la cultura devuitesca, d'aparença frívola i en realitat exuberant de forces latents, quan el Regent de França deixava les favorites per cercar l'ànima dins els alambins dels químics i acabava les seves nits al turó de Montmartre, «on aquell home que no creia en Déu, per una contradicció que només es pot concebre com un càstig de

la Providència, esperava veure aparèixer el Dimoni». Acabaven de tocar les vuit i ja havíem sopat. Vaig sortir a fora. La nit era freda. La lluna il·luminava la tomba de na Margalideta i em disposava a resar-li una part de Rèquiem, quan vaig veure venir el senyor Vicari. Don Andreu ja s'acostava als setanta, però es conservava encara fort com un home jove. Vaig recordar que el dematí havia anunciat la seva visita, per bé que sense concretar l'hora. Ho feia així, per impedir que li enviassin un carruatge. Li pareixia cas de consciència distreure el missatge i les mules sense vertadera necessitat, per «mitja horeta de camí» com ell deia,

encara que n'hi havia prop d'una. Venia resant i caminava tan abstret que me passà per devora sense veure'm. Aquella visita, a tal hora i coincidint amb les murmuracions respecte a la suposada bruixeria del senyor, devia obeir a motius importants. La inquietud pogué més que el deure i travessant pel portal de la cuina me'n vaig anar al quarto fosc que té finestró alt obert quasi damunt la foganya on escrivia don Toni. El cor em bategava com si en aquells moments s'hagués de decidir la sort dels Bearns i, de retruc, la meva pròpia. Des del finestró vaig veure l'entrada del sacerdot. En el portal la seva figura es destacà, negra, damunt un

cel tremolós d'estels. A la foganya, just davall de mi, apareixia el senyor voltat de llibres. El foc li encenia la cara de vermellors. Presentava així un aspecte inquietant. Mai no he cregut els rumors que circulaven, i circulen encara, ara més que mai, després d'aquesta doble mort misteriosa, respecte a sortilegis, però ell fomentava, amb la seva conducta, les xafarderies. Prop de la seva cambra havia instal·lat un petit laboratori on feia anàlisis i destil·lava sucs. No he pogut arribar a saber què pretenia amb allò. El primer sifó que es conegué a Espanya fou el que arribà aquí, precisament per aquells dies. Espantava madò Francina parlant-li de

màquines de cosir i si no arribà a instal·lar el telèfon fou perquè l'enginyer francès que havia de dirigir els treballs li demanava una fortuna per venir a Mallorca. Ell no considerava que aquelles extravagàncies fossin impròpies d'un senyor que tenia el deure de mostrar seny davant els pagesos supersticiosos. Fins i tot arribà a construir un carretet que es movia tot sol (un auto-mobile) per mitjà del vapor d'aigua, segons els principis de Fulton. Les autoritats eclesiàstiques li aconsellaren, per les bones, que abandonàs aquells treballs i va arraconar el carretet, si bé no es decidí a cremar-lo. No sols no el cremà, sinó

que de vegades el treia per examinar-lo i modificar algun dispositiu, perquè la idea no li havia passat del tot. Aquell dia l'havia estat examinant i el tenia devora la foganya. Era molt hàbil en qüestions de mecànica i sols amb una olla d'aigua que bullia a una espècie de fogó i uns tubs de ferro que recollien el vapor i el duien a les rodes havia aconseguit de posar-lo en moviment i de donar una volta sencera pel pati. Ho puc assegurar perquè ho he vist. Desgraciadament ho veieren també d'altres, que ho escamparen pel poble. Els qui hem cursat estudis sabem que el vapor d'aigua constitueix una força capaç de moure màquines, i que hi ha

vaixells grossos, anomenats precisament vapors, que es mouen gràcies a aquesta força. També circulen ja, pel mateix sistema, ferrocarrils. Són invents naturals que no tenen res de diabòlic i que estan transformant la vida moderna. Anau, però, a explicar aquestes coses dins un llogaret com Bearn i, sobretot, com el Bearn de fa un quart de segle. Valgui que el senyor no sortia de les seves terres, perquè si hagués anat sovint pel poble no sé què hauria arribat a succeir. No vull significar amb això que no el respectassin, però li havien cobrat por i la por fa cometre desbarats. Els mateixos que malgrat les aventures galants de don Toni enviaven les filles a

treballar a la finca (i jo no creuré, com deien els dos republicans, que les hi enviassin a posta) començaven a no voler que hi anassin, fins al punt que més d'una vegada les olives quedaren sense collir. El dia que l'auto-mobile donà la volta al pati, el majoral vell, que era l'home de confiança de la casa, es despedí i mai més no ha tornat a comparèixer. Don Andreu s'aturà un moment a la porta. Era un home senzill, de poques lletres, però de talent natural. Amb una mirada ho abraçà tot: l'auto-mobile, els llibres, l'hàbit franciscà i la perruca blanca, que les flamades tenyien de tons vermellosos. Don Toni alçà els ulls.

—Entri, senyor Vicari, acosti's al foc. L'esperava. Ha vengut a peu? S'expressava afectuosament, amb la seva bondat habitual, però sense moure's de la cadira. Semblava que ho feia per senzillesa, per llevar solemnitat a l'entrevista i facilitar la confidència. Don Andreu s'acostà: —No hi ha més que mitja horeta de camí. N'hi havia prop d'una. El senyor el renyà per no haver volgut fixar hora a fi d'enviar-li el carruatge. El sacerdot somreia. Havia arribat resant el rosari i contemplant la lluna. Interrompé les explicacions per pegar una mirada als llibres.

—Vossa Mercè sempre estudiant. Quan ens decidim a cremar-ne un parell de dotzenes? El senyor li fugia. —Vostè ja sap, don Andren, que hem demanat un permís al Palau per tota casta d'obres. Veurem quan arriba, perquè pareix que no tenen pressa. —Aquestes coses no es decideixen en un moment —li replicava el senyor Vicari—. Es permís està en estudi. En principi el Palau no s'hi oposa, però… El senyor feia amb la mà un gest indecís, molt característic, que significava paciència. —No passem s'arada davant es bous, don Andreu.

—Això mai. El meu protector es fregava les mans. No hi havia res més contrari a la seva condició caparruda que la discussió. El sacerdot per la seva part ja havia perdut el «mordent». Les dilacions del Palau convenien a tots dos. Don Toni demanà amb molta de cortesia a què devia el gust d'aquella visita. Es tractava de dos assumptes diferents, i el senyor Vicari digué que començaria pel menys important. —Es seus nebots es voldrien creuar de no sé quina ordre i necessitarien, si Vossa Mercè no s'hi oposa, consultar s'arxiu. Ses proves de noblesa que tenen fins ara sembla que no basten.

—Doncs se n'hauran de conformar. Sa veritat és que l'arbre de la casa només es remunta an es segle XVI. Aquestes terres les adquirírem l'any 1504. No és veritat que cap rei les mos cedís. —Però Vosses Mercès —objectà el sacerdot amb aire consternat— descendeixen de la Conquista. Així ho he predicat sempre el dia de sant Miquel. —No està demostrat, Vicari. Si es Bearn haguessin estat vertaderament «senyors de terres i casa forta a Navarra», com diuen alguns nobiliaris, no haurien quedat a Mallorca. Es principals cavallers que vengueren amb

don Jaume se'n tornaren a sa península. —No obstant, la tradició… —Això sí —digué don Toni—. Vostè pensa com aquella princesa italiana, no record el nom… Es tracta d'una noblesa anterior a Jesucrist, tal volta una descendent de Ròmul i Remo —afegí somrient—. Idò bé, un periodista li preguntà si aquella genealogia era vertadera. «Almenys —contestà sa princesa— fa més de dos mil anys que ho afirmen». Madò Francina entrà amb una ambaixada del majoral. Aquella tarda, l'home, desesperat perquè no podia pagar els jornalers, havia tornat a dir una paraula grossera, quasi una

blasfèmia, com si així haguessin de comparèixer les pessetes, i el senyor l'havia castigat amb les corretjades. Després de la pallissa anava més viu durant una o dues setmanes, com si la sang, circulant, li aclarís l'enteniment. Madò Francina demanava si podia vendre un poc de blat i si el dilluns podrien començar la sembra. Era evident que en lloc de dir paraulotes havia d'haver començat per aquí. —Que vengui, que sembri i que pagui. Madò Francina es retirà. El senyor Vicari amonestava suaument don Toni. Com era possible que un senyor tan il·lustrat, sabent francès, sabent

construir hexàmetres llatins…? Don Toni pensava, somrient: «Per què han d'ésser incompatibles els hexàmetres llatins i fins els alexandrins francesos, amb les corretjades?». Reconeixia, però, que començaven a semblar anacròniques en el segle XIX. —Però quants d'anys creu vostè — preguntà— que tardaran les lumières a arribar fins aquí? A part això, començ a tenir una visió del món que tal volta surt de la corrent. Vull dir que amb sos anys he anat construint una filosofia pròpia, podríem dir eclèctica: crec que a mesura que mos refinem anirem essent més cruels, perquè tot està sempre compensat. Es segle XIX és es segle d'es

grans invents, de sa fraternitat i de ses guerres més horroroses. Tot presenta sa seva contrapartida. Allò que té anvers ha de tenir revers. Déu, summament misericordiós, condemna moltíssima gent. Don Andreu estava seriós. —És el Dimoni qui condemna. —El Dimoni? No ho he vist mai gaire clar. —O, millor dit, som nosaltres mateixos que escollin el camí de mal. El lliure albir… —Bé —desvià don Toni—, sigui com sigui, senyor Vicari, sa Creació és sempre harmoniosa. Miri aquest cel estrellat…

—P'es camí, mentre venia, l'anava contemplant. Fa un vespre magnífic. El meu protector semblava meditar. —S'univers —digué— gira compassadament com una gran maquinària de rellotgeria. Li interessen ses màquines, senyor Vicari? Vaig sentir l'ala del misteri, el misteri de les estranyes coincidències: en aquell moment jo rememorava els versos del poeta: El hombre está entregado al sueño, de su suerte no cuidando y con paso callado el cielo vueltas dando,

las horas del vivir le va hurtando. El sacerdot digué: —Crec, per les coses que veim, que poden fer molt de mal, don Toni. —Faran mal i bé. El món és una harmonia de contraris. Veu que mos trobam de bé, vostè i jo, davant es foc? S'acosti més, aquí té una pell d'ovella. És perquè sa nit comença a ésser fresca. Demà hi haurà gelada. Després sortirà es sol, fondrà es crestalls; i ets arbres i ses flors quedaran nets, com a rentats. El senyor retreia velles doctrines orientals: el Bé i el Mal, dos aspectes d'un principi únic, d'un Ser Suprem.

Pareixia tocat de maniqueisme, heretgia en la qual s'han extraviades intel·ligències tan poderoses com la del propi sant Agustí, abans d'ésser sant. Sabia, però, expressar les coses sense ofendre, sense malícia, sense discutir. Així els seus errors resultaven doblement perillosos. —Tornant allà on érem, senyor Vicari —seguí don Toni—, es nebots es moren de ganes de passar per «botifarres», com si això fos qualque cosa. «Botifarres» deriva de botifleurs, ja sap, la flor de lis. Són es qui es passaren an es Borbons fa cosa de cent cinquanta anys únicament perquè havien vençut a sa guerra de Successió. I miri

què ha estat d'es Borbons. Ja veu on ha anat a parar dona Isabel, després de mil desbarats amb monges pertorbades i altres coses que tots sabem. Jo no tenc cap simpatia p'es nebots. Tots s'allunyaren com a mostels quan van veure que a la casa s'acabaven es doblers. Per altra part tampoc no m'agrada fomentar beneitures i no comprenc qui els afica aquestes idees dins es cap. —El senyor Marquès de Collera, que crec que és parent seu… O almenys així ho donà a entendre dona Magdalena… —En Collera no ha estat mai parent nostro. Na Magdalena és tan buida com

per creure que això li dóna importància. Vol dir que ara és en Collera qui l'engresca? —Pareix que s'ha ofert a recomanar l'assumpte. Com que està tan relacionat a Madrid… —En Castelar i ell són es dos primers lloros d'Espanya —digué resignadament el senyor—. Faria millor de seguir contant rondalles en es Congrés. —Dona Magdalena m'encarregà que els disculpi si no vénen, però com que no tenen carruatge… —Li digui que no es preocupi, ja vendran quan podran… El senyor Vicari estava recelós

perquè comprenia que no avançava gens. —Bé, però ells, comprèn?, abans de venir, voldrien sebre que seran ben rebuts. —Per què no, don Andreu? Aquí és ca-seva. Però res d'arxiu. Aquestes qüestions de genealogia… —Tots som fills de ses nostres obres —digué el sacerdot, ja en retirada. —Així mos ho ensenyen sa religió i sa raó natural —replicà, sospirant, el seu interlocutor. Seguiren parlant de temes generals, com si intentassin evitar alguna cosa concreta que els preocupava a tots dos. Jo ho notava i no podia imaginar què succeiria. De cop don Andreu digué:

—Passem a sa part delicada d'aquesta visita. —Jo em vaig dur les mans al cor, tractant de frenar els seus batecs—. Me sap molt de greu, don Toni, però el meu ministeri m'obliga… Fa dos dies que ha arribat a Bearn… El senyor l'interrompé: —Sa meva neboda Xima.

14 Em vaig aferrar al marc del finestró. Dona Xima a Bearn! El senyor ho sabia… Em va semblar que la terra se'n venia a baix. Dona Xima a Bearn en els moments en que el meu protector, ja vell, pareixia tranquil i tots començàvem a creure que dona Maria Antònia acabaria per tornar… Has de comprendre, amic, l'horror dels meus devuit anys salvatges. Dona Xima, en l'esclat de la seva bellesa i de la seva

depravació, era, en la meva fantasia, l'encarnació del dimoni. Mil vegades, entre aquestes muntanyes, havia pensat en ella com sant Antoni al desert degué pensar en la reina de Saba. Dona Xima era per aquells temps la dona de prop de trenta anys, la rosa oberta i cobejable, engendradora de desigs trists i mortals. La ciutat més dissoluta del món, la societat més desenfrenada, havien emmotllat a la seva imatge aquella pobra ànima, nascuda per al mal. Es féu una pausa. Jo havia tancat els ulls i resava. El senyor Vicari parlava en veu baixa. —Viatja com una reina: carruatge, lliurees, què sé jo… A la posada no

tenen prou criats per servir-la. Es dematins li preparen un bany de llet teba. En es poble és un rum-rum que no s'acaba. Lo més trist és que es malalts i ets infants quedaran sense aliment. Jo mateix em vaig trobar ahir sense ensaïmada: sa criada em digué que es cotxers de dona Xima entraren en es forn i s'ho menjaren tot. Pareixen prínceps, plens de galons. Només parlen francès i no s'entenen amb ningú. —Però així mateix saben arribar a ses ensaïmades —murmurà don Toni. Ell, malgrat tot, no era llépol ni exigent a la taula. Don Andreu seguia parlant en veu baixa. —Tot el poble assegura (vull creure

que sense fonament) que dona Xima ha vengut a cercar Vossa Mercè. El senyor alçà el cap. —Això diu es poble? Tenia ara una expressió dolça, com si somiàs. Ja no era el Faust demoníac que ambiciona de robar terres a la mar i conquistar al·lotes, sinó el poeta que recorda… Poques vegades es deixava sorprendre sota aquell aspecte. Digué: —Ho comprenc. Fa temps que tenc ganes de confessar-me i arriba molt a punt, senyor Vicari. Vol prendre qualque cosa, un tassonet de vi? Don Andreu acceptà un tassó d'aigua. El senyor parlà sincerament. Era veritat que dona Xima, amb la qual

no havia deixat de mantenir correspondència, havia vingut a l'illa per veure de fer una nova hipoteca damunt Bearn i anar-se'n després tots dos a París. El Vicari va quedar mut. —Aquesta dona —digué quan va recobrar la paraula— no té fre. Qui l'autoritzava a fer uns propòsits tan criminals? —Jo —replicà don Toni. Don Andreu emmudí de nou i hagué de beure un glop d'aigua. Per un instant degué considerar que la seva missió era estèril i que don Toni estava completament decidit a tornar-se'n amb dona Xima. Jo, que el coneixia millor, no ho interpretava així, encara que en

tenia por. La resposta del senyor no representava sinó una protesta de les expressions de don Andreu. La paraula «criminal» li era antipàtica i aplicada a una neboda seva li semblava impertinent. Els Bearn estaven avesats a fer-se responsables de tots els desbarats que poguessin cometre les senyores de la seva convivència. Don Andreu, a més, en l'accés de la seva indignació, havia dit «dona» en lloc de «senyora». El seu interlocutor, però, no era rancuniós i quan el sacerdot acabà de beure el mirà somrient. —Vostè me troba ja molt empès per certes coses —digué—, però tot és relatiu. Fa deu anys ja em considerava

vell quan, p'es març de 1859, na Xima s'encapritxà que la dugués a l'estrena de Faust, allò que a França en diuen la première. Vostè recorda la història. El sacerdot la recordava. I enumerà: a l'església feren rogatives per veure d'evitar aquells desbarats. Passejaren sant Miquel en processó. Hi hagué dues conversions molt sonades, la del barber, que s'acabava de declarar protestant… El senyor l'interrompé. —Hi hagué dues conversions, però jo no em vaig convertir. Millor dit, vaig acabar de perdre es cap. Vostè no té idea de què representa dur una senyora com na Xima —digué «senyora» mirant don Andreu i somrient d'una manera tan

imperceptible que aquest no ho notà— a una estrena de l'Òpera de París. I el seu verb acolorit féu desfilar davant el senyor Vicari la pompa esplendorosa i dissipada del Segon Imperi. Anys més tard, quan vaig arribar a anar a França, ja en temps de la Tercera República, encara vaig poder comprovar que les paraules del senyor no eren exagerades. Per donar-te una petita idea d'aquells costums et contaré només una anècdota que ara no ve a to, però que em commogué profundament. Una senyora de la millor societat (encara que moralment hauríem de dir de la pèssima) es passejava pels Camps Elisis seguida d'un xotet fermat amb una

corda. Tals extravagàncies, segons vaig poder comprovar, no són rares en capitals que es diuen cultes. Un jove amic s'hi acosta i després de besar-li la mà amb molta desimboltura li demana pel marit. «Ve darrera», contesta la senyora senyalant el xotet. El marit, que efectivament s'havia returat, s'acosta i saluda el jove amb molta efusió, dient-li «mon cher». Els vianants, que han observat el joc, somriuen. I tots tres pugen a un carruatge i donen les senyes d'un restaurant per dinar plegats. Don Toni no dissimulava les coses escabroses ni cercava pal·liatius a la seva conducta. El senyor Vicari escoltava en silenci. Quan va arribar a

l'escena en què l'Emperador envià el Duc a l'hotel de l'Étoile, el bon sacerdot quedà de pedra. —Jo encara ignorava aquesta feta — murmurà. —En Campo Formio —digué don Toni— era un improvisat, noblesa de l'imperi, ric i ben plantat. Lluís Napoleó no aconseguí els seus propòsits, però l'emissari em desbancà tot d'una: era vint anys més jove que jo. El senyor Vicari volgué aprofitar l'ocasió per fer un poc de moral i sense trémer-se'n adoptà un to lleugerament declamatori. —Ai, don Toni, la joventut no dura… Cada dia que passa ens acostam

a la mort i quan arribam a vells, recordant els desbarats comesos, tenim remordiments i tristesa. No és així? Cendra al cor i amargor a la boca. Aleshores meditam i què ens diu la consciència? Jo pressentia una resposta volteriana. Em semblava molt imprudent per part de don Andreu fer preguntes tan perilloses i no m'equivocava. —Sa consciència —fou la resposta — no diu sempre lo mateix. Conec persones que tenen remordiments de no haver pecat un poc més, quan encara era hora. El foc li tornava a donar reflexos rogencs. Pareixia un condemnat

conscient de desafiar les lleis de Déu. Jo volia creure que no deia seriosament aquelles paraules terribles, però, qui ho podria assegurar? Don Andreu s'aixecà de la cadira, Déu em perdoni, com si es sentís al·ludit. —La Humanitat no és tan depravada —exclamà—. Esper que Vossa Mercè no em pugui presentar ni un sol exemple. L'expressió del senyor es dulcificà i féu amb la mà un gest indecís i característic. —És clar que no —respongué—. Estam tots sols, vostè i jo, a la casa. Amb aquella frase m'eliminava. Quin desconhort, amic. No sols jo vivia a la casa (a part els treballadors, que

també són fills de Déu), sinó que el senyor coneixia, perquè jo li ho havia confiat, alguna de les complicacions que en moments de dubte m'induïen a abandonar la carrera eclesiàstica. En sentir-me rebutjat d'aquella manera, la sobergueria s'apoderà de mi i hauria cridat per donar testimoni de la meva presència. Però si ell hagués sabut que l'escoltava no s'hauria enfadat i, aleshores, no m'hauria dolgut encara més la seva indiferència? Don Andreu s'hagué de donar per satisfet, encara que no hi estava del tot ni se sentia tranquil. Malgrat la seva aparença senzilla i la seva manca de lletres, no tenia un pèl de beneit.

—Vossa Mercè havia parlat de confessar-se —digué. —Me pareix que m'estic confessant. —Amb dolor de contrició i propòsit de no reincidir? El senyor escamotejà la primera qüestió i sols contestà a la segona. —A sa meva edat? Començ a sentirme molt acabat. Conservava una salut envejable. Parlava de la seva decadència física, com de la seva ruïna econòmica, per recurs retòric i segurament per inspirar també simpaties, perquè, coneixent els homes, sabia que fortuna i salut són qualitats que no es perdonen fàcilment. Don Andreu, desitjós de conèixer fets

concrets, es desorientà i no va notar que el penitent no havia contestat a la part més essencial de la pregunta. Com sol succeir, la part material i contingent desvià l'atenció del tema espiritual. —Però dona Xima —digué— ha vengut a cercar Vossa Mercè. Que no és així? —P'es gener —observà el senyor— reposaran Faust. Jo li havia escrit que m'agradaria tornar a veure aquesta òpera. La canta Capoul. S'altre pic Faust em rejovení. —Però de quina manera! —digué el senyor Vicari. L'al·ludit somrigué imperceptiblement.

—A canvi —replicà— de jo perdre alguna cosa, com és natural. Sa separació de sa meva dona m'afectà molt, perquè sempre l'he estimada. De llavors ençà duc hàbit de sant Francesc. Era, doncs, una promesa? En dubt. Ell no m'ho digué mai i s'ha mort emportant-se el secret a la tomba. Però si l'hàbit era un mèrit per implorar la reconciliació amb l'esposa, quin significat podia atribuir-se a la perruca devuitesca? —La seva senyora —digué el sacerdot— és una santa. —Ho reconec. Tot costa sacrificis, don Andreu. Ja sap sa llegenda: Faust, a canvi de joventut, ven s'ànima an el

Dimoni. Hi ha, però, diferents versions. Segons uns, Faust, redimit per l'amor, es va salvar. Segons altres, es condemnà. —Que és lo que jo crec —acabà el sacerdot. Don Toni somreia. —Tal volta no, senyor Vicari. Ja sap que per salvar-se basta un punt de contrició. —Sí —digué don Andreu—. Déu és misericordiós. —Nosaltres no ho hem de censurar. Preguem perquè absolgui fins i tot es qui no ho mereixem… —Amb aquesta esperança hem de viure, don Toni. Però cregui que Faust… —A vostè no li és simpàtic. A mi

tampoc. És un heroi poc clar. No sabem què s'han proposat ets alemanys amb aquest mite, s'origen del qual, segons ets erudits, és anglès, encara que a mi em sembla germànic de cap a peus. Una cosa desaforada, con totes ses seves. Noti que ses dues versions de què parlàvem no són més que una única estafa: Faust condemnat és una víctima de Mefistòfeles… —M'agrada sentir-lo parlar així. —Però Faust redimit és un estafador: estafa el Dimoni. —El Dimoni el podem estafar: no és el proïsme. —No? —féu el senyor—. I el tenim sempre tan a prop…

De sobte don Andreu es va témer que la conversa es desviava i que ja eren molt lluny del motiu pel qual havia vingut a la possessió. —Don Toni —digué—, Vossa Mercè no pot altra vegada, amb deu anys més, donar l'escàndol de tornar-se'n a París. Pensi en la seva senyora. No diu que l'estima? Això tancaria les portes a tota possible reconciliació. Ella està disposta a oblidar, sempre, naturalment, que Vossa Mercè vulgui entrar en raó. El meu protector, sense contestar concretament, reconeixia que, si tornava a París, tots suposarien que era a causa de la neboda i no de l'òpera. No obstant, trobava que la veritat hauria de pesar

més que la mentida: seria per l'òpera. Usava el condicional: no estava decidit a tornar-se'n a París. El senyor Vicari no sabia què pensar. Tocaren les nou i de cop don Toni digué: —Sa neboda m'ha avisat que vendria després de sopar. Encara no mos hem vist. Ho dic per si prefereix no trobar-se amb ella. El senyor Vicari s'aixecà. Quina campanada! Què dirien al poble…? Jo estava astorat. Dona Xima era per a mi una llegenda, com ho és don Juan per a tantes jovenetes seduïdes abans de conèixer-lo. La seva imatge havia contorbat el meu esperit durant anys i va estar a punt de fer-me renunciar a la

carrera eclesiàstica. La prudència i la sana raó m'aconsellaven que deixàs el meu amagatall i em tancàs dins la meva cambra; jo vaig decidir el contrari. No em mouria del finestró fins que hagués presenciat l'entrevista, que, pel fred que començava a fer, calia suposar que se celebraria vora el foc. Era més fort que jo, i totes les reflexions del món no haurien aconseguit de fer-me variar de conducta. El senyor intentà de tranquil·litzar el sacerdot i li pregà que no se n'anàs. Abans d'arribar la neboda sentirien el carruatge i si don Andreu no la volia veure sortiria pel portal del jardí. Aquesta solució era més segura que

partir abans d'hora, exposant-se a toparla a l'entrada de la finca. —Té raó —digué el sacerdot—. Ho faré així. I, baixant novament la veu, començà altra volta a relatar detalls de la desencaminada. Com que ja era vell, la desaprovació per les fastuositats que descrivia pareixia mesclada amb una admiració involuntària, filla d'aquelles mateixes fastuositats censurades. Dos dies abans d'arribar dona Xima s'havia presentat a la posada del poble[3] un senyor arribat de Ciutat, foraster, que parlava mig en francès, amb un carro gran ple de mobles i cortines; havia pujat a la sala i alcova del primer pis

que miren a la plaça davant la posada de Bearn, i ell i dos homes que l'acompanyaven folraren les parets de domàs, penjaren miralls i posaren pertot arreu gerros de flors i canelobres de plata, com a una capella. Va córrer la veu que arribava el Capità General i una dóna va anar enviada a la Vicaria per si li volien deixar llençols de fil. Don Andreu, obrant amb molta prudència, no ho volgué fer abans de saber de què es tractava. —Quan ho he sabut, naturalment, m'hi he negat. I perdoni Vossa Mercè si l'ofenc amb les coses que he dit. —Vostè m'haurà de perdonar a mi per ses que he fet —replicà don Toni.

—La nostra missió és aquesta. —I per ses que potser faré — murmurà el senyor en veu quasi imperceptible. —Això ja no. —És veritat. Això ja no. I per afalagar-lo, coneixent el seu punt flac, perquè don Andreu detestava el progrés però li agradava parlar-ne, encetà el tema dels viatges i dels invents. —Sa primera vegada que anàrem a París, en lloc de viatjar en carruatge, ho férem ja en ferrocarril, des de Baiona. A França circulen molts de trens. Vostè sap què és un ferrocarril? És una filera de cotxes enganxats a una locomotora.

Aquests cotxes són col·lectius. Comprant un bitllet els pot utilitzar qualsevol. En es nostro costat record que s'assegué un senyor de Bordeus que pareixia un marquès i que, segons digué, tenia una botiga de vendre. Don Andreu alçà el cap. —I Vosses Mercès no botaren del cotxo? —Ja caminava. I un ferrocarril, quan camina, no s'atura per ningú. —És a dir, que si un veu un paisatge que li agrada i vol caminar un moment, o berenar devora una font… —No ho pot fer. No veu que podria disgustar es altres viatgers? —Doncs s'ha de fer el gust d'ets

altres en lloc de fer es propi. —Exactament. Això és es socialisme. Com veu, no es tracta sols d'una teoria política, sinó d'una imposició tècnica. Es progrés condueix en es socialisme, vulgueu o no. Vostè ha enviat ja alguna carta per correu? —Diumenge passat en vaig enviar una, dirigida al Palau. Jo mateix vaig parlar amb el Cap de Correus, perquè ara a Bearn tenim un Cap, i tots dos li aferràrem es timbre. —Altre temps —replicà don Toni— vostè hauria enviat sa carta per un emissari, en pròpia mà. Ara l'ha enviada amb altres que no sap de qui són ni què diuen. Juntament amb sa carta dirigida al

Palau n'hi podria haver d'altres molt diferents, escrites per protestants, posem per cas. El senyor Vicari féu notar que no hi havia protestants al poble, però que era públic que la dona del secretari s'escrivia amb un jove. S'enviaven versos. —És —digué— l'escàndol més gros que s'ha vist en cinquanta anys. —Tret d'es meu —murmurà el senyor. El sacerdot callà discretament. Després digué: —Per cert, don Toni, fa un moment m'he fixat en aquell carretet… Des que entrà no l'havia perdut de

vista. L'auto-mobile contribuïa, tant o més que l'encís de na Bàrbara Titana, a la llegenda de bruixot que el senyor havia adquirit en el poble. Don Andreu mirava l'aparell amb recel. —El cremaré qualsevol dia —digué vagament el meu protector. —No corre pressa —replicà, conciliador, el sacerdot—. Convé, no obstant… i també, don Toni, permeti que la hi recordi, aquesta Sala de les Nines… —Està tancada amb clau i no hi entra ningú —tallà, sec, el senyor. Don Andreu no s'atreví a insistir i seguí parlant dels progressos del segle, que li semblaven una mica diabòlics.

—Són, en tot cas, invencions perilloses. —Que s'imposaran tard o prest — argüí el seu interlocutor—. Vostè ha sentit parlar de telèfons? S'han fet experiments molt notables. Igual que de globus. Des que sa marquesa del Châtelet pujà en globus, acompanyada de Newton… I mostrà un gravat commemoratiu, amb uns versos al peu, que sempre m'havien cridat l'atenció: À côte de Newton, l'immortelle Émilie s'élève dans les airs, et parcourant des cieux la

carrière infinie mesure l'Univers. —No sé francès —murmurà el sacerdot—, però em sembla que diuen que vol midar l'Univers. El senyor afirmà. —Cremi aquesta estampa, don Toni. —Com vostè vulgui. —I la tirà al foc. En aquell moment sentiren un carruatge. El senyor Vicari es despedí precipitadament i quan jo esperava veure aparèixer dona Xima pel portal del pati (involuntàriament havia tancat els ulls per obrir-los en el moment en què la desconcertant figura es dibuixàs

damunt un cel estrellat) es presentà davant els meus ulls una visió molt diferent, encara que també meravellosa: un jove esvelt, d'aspecte orgullós, vestit de vermell i daurat que pareixia irradiar claror. Àngel o dimoni, jo no hauria imaginat res consemblant. Anys després, visitant el Museu del Louvre, he descobert a Poussin herois i déus amb el mateix perfil clàssic i la mateixa vivacitat francesa. El jove es detingué i juntant els talons exclamà amb insolència: —Madame de Vidal demande si Monsieur de Bearn veut bien la recevoirrr… I allargà la paraula recevoir, ja de si

emfàtica, cantant-la en to de baríton i afegint-hi unes quantes erres consecutives. El senyor es llevà les ulleres que sols duia per llegir i l'examinà de cap a peus. L'esplèndid valet es deixà contemplar sense bellugar-se com si fos una pintura acadèmica. Al cap d'un moment, neutralitzant la insolència francesa amb el bon sentit mallorquí, el senyor replicà en veu baixa: —Digues a sa senyora que faci el favor de passar. Abans que el valet es retiràs, envaí la casa una bufada de perfums i colors. Dona Xima avançà somrient, amb els braços oberts.

—Oncle Tonet…

15 La bellesa és una força tràgica. El paganisme pretén que és l'alegria de la vida. Per a mi representà la tristesa. El Renaixement situava la intensitat del plaer artístic per damunt totes les coses. Quina aberració, amic! Els antics ens han deixat gracioses escultures d'animals, xots innocents, nobles cavalls i vaques pacífiques. En sortir de visitar la fauna que es conserva al Museu Vaticà us sentiu l'ànima lleugera com

després d'un bany de puresa. Els artistes que crearen tan belles escultures no pretenien treure les coses de lloc ni actuar damunt la nostra sensibilitat d'una manera desmesurada. Ells, sí, foren uns vertaders clàssics. El desassossec i el pecat comencen amb l'entronització de l'humanisme. S'ha dit que l'art tot ho ennobleix, però com més artística, com més delicada sigui la representació de la bellesa femenina, amb més intensitat parlarà als sentits de l'home. La dona amable i modesta, convenientment vestida, encara que perillosa, pot ésser també una nota pura i consoladora. La dona divinitzada, la Venus, constitueix un sacrilegi. Els qui afirmen que l'art és

sempre pur són o hipòcrites o retòrics sense sensibilitat. L'art és de vegades una embriaguesa. Les temptacions de sant Antoni, les de Pafnuci, són plenes de bellesa; Lucífer era bellíssim. Dona Xima apareixia encisadora. Duia un abric verd veronès i una capota de plomes. El seu semblant era una porcellana pintada amb els més delicats i artificiosos colors. Els ulls eren d'una fondària misteriosa, la boca una meravella. Malgrat la meva torbació, vaig observar que s'assemblava al senyor, que passava per lleig. Anys més tard, dona Maria Antònia, que començava a perdre facultats, a declinar, m'assegurà que aquella criatura

s'assemblava a mi. Misteris dels judicis humans.

16 —Sa nostra foganya… Te'n recordes, de sa nostra foganya, oncle Tonet? —digué dona Xima, asseient-se al seu costat—. M'agrada dir-te oncle. S'havia tret l'abric de viatge i lluïa una vestit color crema, molt primaveral. Es movia amb aplom i somreia sempre. Vaig recordar la màscara del primitiu teatre grec, quan cada personatge era, del principi a la fi, còmic o tràgic. Havia proscrit del seu vocabulari la

paraula «no». «Na Xima, la dona que no s'enfada…». Estava avesada a aconseguir-ho tot pel somriure. O no tenia sentiments i obrava com una autòmat o posseïa la facultat de comerciar-hi. De vegades he pensat que éssers així, tocats d'estupidesa moral, no són responsables de les catàstrofes que desencadenen i que, en lloc de condemnar-se com els criminals conscients i cremar a l'infern, seguiran després de morts somrient per un igual a la Veritat i a l'Error des de les tenebres dels Llimbs. El senyor la comparava a una moixa, i semblava evident que aquella ànima no podia ésser del tot racional.

—No és veritat —digué ella, mig agenollada damunt el seient— que m'acompanyaràs a París com s'altra vegada? A principis d'any redonaran Faust. El senyor la mirava, un poc inclinat cap endavant, amb els ulls petits i vius, voltats d'arrugues, com el Voltaire d'Houdon. —Redonar és un gal·licisme, Xima. —I jo que no ho som, un gal·licisme? —Un gal·licisme deliciós. Com segueix en Campo Formio? —No me'n parlis! Tout à fait snob. —Jo t'ho deia. —Encara es creu enamorat de

l'Emperadriu. A tu t'agrada Eugènia de Montijo? No et sembla una flor massa oberta? Ella, com a bona espanyola, és ardent, però sa virtut li puja en es cap… L'entusiasma cridar que és honrada. Com que ja no és una nina… El senyor tancà els ulls. —Critica! —digué. —Ja està tot dit. No sap fer de reina. —És que Lluís Napoleó sap fer de rei? Dona Xima parpellejà. —Il est charmant. Sap conservar la dignitat. Figura't que encara no he aconseguit ésser presentada oficialment. Oh, però ho seré aquest hivern. Tenc sa seva paraula. No vull entrar a les

Tulleries per sa porta petita. —Ses seves entrevistes amb Bismarck —digué don Toni— no demostren gaire dignitat. Ell personalment no havia d'haver volgut tractar amb el Canceller, sinó amb el Rei. Ha humiliat França davant s'estranger. Els Hohenzollern, que en realitat no són reis, sinó marquesos, fan millor es seu paper. Dona Xima callava perquè no l'interessava la política. Ell reparà que s'avorria i li prengué una mà. —A veure? Aquesta polsera… Ella li acaricià la cara. —Oh, com ho has endevinat? Es diamants són magnífics, no trobes?

—Podrien ésser més grossos. I… què més? —Aquest anell… —A canvi de…? Dona Xima aparentà una indignació que era incapaç de sentir i replicà (hem de dir les coses tal com són) amb una frase cínica: —Mais voyons, Monsieur, je suis une honnète femme! —Tu vals molt, Xima —digué el senyor—, ets una meravella de Déu. —Per Bearn diuen que del Dimoni. Oh, vine amb mi, Tonet. He comprat l'hotel de l'Étoile, no te'n recordes? Serà tot com s'altra vegada; amb sa diferència que ara pag jo. Som rica.

El senyor no respongué. Ella havia agafat un llibre i començà a llegir: —«Un soir, t'en souvient-il…?». T'has fet poeta? —digué—. Per això es diamants de l'Emperador et semblen petits. El senyor féu amb la mà un gest indecís, molt seu. Ella rigué. —Es poetes són molt generosos. En lloc de regalar diamants regalen llunes i estels… L'Emperador de França, pobret, només m'ha pogut comprar això. Era una petició? Havia vingut realment per procurar-se diners? Tots sabien que els senyors no en tenien gaire, que damunt les seves terres pesaven fortes hipoteques. Dona Xima,

en canvi arribava en cotxe tirat per dos cavalls anglesos, amb cotxer i valet de lliurea. Però el seu cor era així de sec. Jo esperava que concretàs la seva petició d'un moment a l'altre. Si ho hagués fet, crec que el pagès que imperava en mi, violent i aferrat als béns materials, perquè aquestes terres són pobres i perquè ens han ensenyat que, ja que vivim pobrament, tota mudança pot empitjorar la situació, hauria botat per damunt les conveniències i hauria donat a la intrusa la resposta que es mereixia. Però ignorava aleshores que les dones com dona Xima no demanen, sinó que es fan oferir i pregar.

Ell aixecà el cap. —És a dir, que ets rica? Ja m'ho havien escrit, que en Campo Formio s'arruïnava. Ella el mirà, afalagada que li atribuïssin el poder del mal. —No em facis enfadar, Tonet. Jo no arruïn ningú. I si l'arruïnàs, sempre tendria un plat de sopa a sa meva taula. S'hotel, saps?, encara no l'he pagat, però ho vaig dir a l'Emperador i rigué. Bon senyal, no és ver? —Vol dir no necessites res de mi? M'havies escrit… —Oh —interrompé ella ràpidament —, era abans de parlar amb l'Emperador. No et dic que rigué?

Vaig respirar. De cop aparegué damunt el portal la figura excitada de na Bàrbara Titana, que per aquells dies ja havia perdut el cap. Era alta i malgirbada. Anava embolicada amb un mantell fosc que la tapava de dalt a baix. —Oh, Xima, filla meva —cridà—, deixa'm besar-te. Ets un àngel. No et puc tocar amb ses mans, filla meva… En la seva exaltació començava a parlar en tercera persona. —A fora l'espera un carruatge manat per dos generals. Els reis de la Terra li fan reverència quan passa. Senyor, què diu Vossa Mercè? A Bearn no s'ha vist mai res consemblant. —Mai, Titana —digué el senyor.

Dona Xima la mirava, sorpresa. —És na Bàrbara Titana? No l'hauria coneguda. La folla s'hi acostà. —Xima, el senyor Vicari et vol posar damunt un altar. —Tot just, Barbareta —rigué dona Xima. La folla la mirava, extàtica. —Senyor —deia en veu baixa—, que la toqui Vossa Mercè. Li toqui sa cara, encara que sigui amb dos dits. Dona Xima concedí graciosament: —Toca'm tu, Barbareta. Aquesta es decidí, temorega, a tocar-li les polseres. —Oh, quines braceroles…

S'havia agenollat i resava. Dona Xima li somreia com a un animalet domèstic. —Ha perdut es cap? —preguntà. Don Toni explicà que sí, i que per això al poble la consideraven en olor de santedat. La neboda semblà alegrar-se'n. —Bé. Ja tenc una santa d'es meu costat —digué, perquè tot s'ho prenia de la mateixa manera. —Déu et protegirà, reina —seguia na Titana en to més aviat declamatori—. Es bé que has fet ha de tenir sa seva recompensa. —Però, Bàrbara, si som un dimoni! —Un àngel, un àngel del Cel… Tots t'adoram.

La intensitat dels seus sentiments era tal que pareixia comèdia. Declamava com una mala actriu. Després he vist que molts de boigs, contra el que es podria esperar, són afectats. L'observació, si va a dir ver, és de don Toni. «Quan la crítica no governa —deia— tot es teatre de cassola. Mira, si no, les cartes “sinceres” que s'escriuen ets enamorats de tot el món. No mos pareixen ridícules? No és Ofèlia, la pobra, una cursi modèlica, com dirien a Cadis?». De cop na Titana s'aferrà a dona Xima i la besà a la cara. Després es tirà en terra, cridant: —Ja em puc morir tranquil·la! La besi, senyor!

—Basta, Bàrbara. —La besi, senyor! —repetí la folla, més i més excitada. El senyor besà dona Xima i na Titana desaparegué pegant un xiscle. —No sabia que hagués perdut es cap —digué la neboda—. No em digueres que s'havia enamorat de tu? —Fa temps… —concedí el senyor. —I tu? —Jo, un sant. —No t'agradava. —Sempre ha estat lletja. —Mira on l'ha duita sa teva santedat. —Ella viu satisfeta —objectà el senyor—. I avui de qui semblava

enamorada era de tu. Dona Xima, que a París tractava molta de gent i havia recollit les darreres modes científiques, somrigué com una entesa. —No, Tonet. És que es posava en es meu lloc. —Fotre! —digué el senyor—. Com saps tant? —Per allà estam molt deixondits. Aquella escena m'havia oprimit el cor. Oncle i neboda estaven impassibles, amb la fredor pròpia dels poderosos, que a voltes ens sembla als fills del poble el més alt exponent de l'egoisme. Eren com dos cirurgians, dos vivisectors que fiquen el bisturí sense preocupar-se

del dolor que causen. Per un instant els vaig odiar. Eren els «senyors», els enemics. El meu ressentiment durà poc. Cadascú és així com l'eduquen. Les dames de la cort de França s'acubaven davant una aranya i anaven a contemplar el suplici de la Brinvilliers i l'esquarterament de Damiens.

17 Mentre feia aquestes reflexions, dona Xima i el senyor havien descomparegut. Vaig suposar que havien anat al menjador a prendre alguna cosa i creient que tornarien aviat em vaig asseure a un balancí i retut per les emocions del dia vaig quedar adormit; no puc precisar quant de temps. Quan em vaig despertar regnava un gran silenci. Vaig tornar a mirar pel finestró i no vaig veure ningú. Damunt un banc, abandonat entre papers

i llibres, hi havia l'abric verd de dona Xima i la capota de plomes. Aquells objectes, il·luminats per les flamarades de la foganya, eren plens de vida latent. Els propietaris de les peces no tardarien a tornar i prosseguir les seves activitats borrascoses. Entretant, abric, llibres i flamades semblaven bategar en el silenci de la nit. Arribaren els culpables. No venien del menjador, sinó de les cambres altes. Dona Xima, com sempre molt satisfeta, s'assegué devora el foc i repetí, com en el moment de l'arribada: —Sa nostra foganya… Tancà els ulls i somreia. De sobte preguntà:

—Em mostraràs sa Sala de les Nines? El senyor denegà amb el cap. —Per què no, oncle Tonet? Tu saps que sempre he tengut tanta curiositat… Jo em creia que tu… Es féu un silenci i ella comprengué que era millor no insistir. —I na Margalideta? —preguntà. —Es morí. —Ah, és veritat… —Conta'm coses de París —digué el senyor. Xerraven per xerrar, com dues persones que ja no tenen gaire coses a dir-se. Ella contestà: —Millor que mai. S'Exposició de fa

dos anys resultà magnífica. L'Imperi afermat per un parell de segles —i ens trobàvem ja prop de Sedan—. Lesseps es disposa a inaugurar es canal. Offenbach triomfa en es bulevards. No coneixes La Grande Duchesse de Gerolstein? I parodià en veu baixa: Voici, voici le sabre, le sabre, le sabre de mon père… —És a dir, que Lluís Napoleó et paga l'hotel? —No et dic que rigué?

—I…, res més? —Digué: «Haurem d'anar plegats a visitar el ministre de Finances». El senyor féu amb la mà el seu gest característic, i mostrà una lleugera sorpresa aprovativa, obrint una mica la boca i acalant el cap; coses que podien significar: «Això ja està millor». —França és tan rica… —seguí dona Xima—. Què representen 600.000 francs repartits entre tots es francesos? I passà a exposar projectes econòmics i sentimentals. —Hi ha un dragó… —Eh? —Un tinent de dragons, molt jove, alt, pobre…

—Quin bon cor que tens, Xima! — interrompé el senyor. Ella es fingí irritada per la burla i li estirà els cabells. —Per què et cont aquestes coses? Ets molt dolent, oncle Tonet. —No em despentinis sa perruca. Aquestes arracades són bones? —Sí. Per què? Oh, no et vull contar res pus. Pareix una confessió. Ell li explicà que en arribar el cotxe s'estava confessant amb el senyor Vicari. —On és? On l'has ficat? —digué ella—. Bé. Acabaràs de confessar-te demà. Tendràs més coses a contar. A veure, com li diràs…? —Li diré que va entrar un dimoni…

—No som una meravella de Déu, un serafí? —Llucifer també era bell. —Però no devia ésser una criatura de Déu. —I doncs? —Aquestes coses —i parpellejà— no les he pogut entendre mai. Don Toni inicià unes explicacions i ella l'interrompé: —No diguis heretgies, oncle Tonet. El senyor prosseguia, sense escoltarla: —Trob que entre Déu i el Dimoni ha d'existir per força una coordinació, un equilibri… Dona Xima s'havia posat seriosa

cercant arguments que el seu cervell no podia trobar. —Calla, no és veritat —digué a la fi —. Jo tenc principis. El senyor li féu notar que molt mal aplicats i ella recobrà el bon humor, perquè de qualsevol manera l'afalagava que s'ocupassin de la seva persona. —Però tampoc no dec ésser tan dolenta —digué. —Ja has sentit na Bàrbara. I què pensa es dragó? —Que som un àngel. —Ho veus? Ens hauríem de posar tots d'acord, perquè p'es poble no pensen així. I amb la seva agilitat acostumada,

impròpia dels seus molts anys, preguntà, canviant de to: —Has vist ja alguna màquina de cosir? —En tenc una. Me la dugueren de Londres, però ja pots suposar que no hi cus. —I telèfon, en tens? —Cada dia hi convers, des de dins es llit, per donar ordres an es cotxers. Don Toni observà: —Saps que es teus criats han deixat es Vicari sense ensaïmada? D'on has despenjat es valet? —És elegant, no ho trobes? —Prou insolent. —Això dic. Fa casa gran.

A continuació es posà a explicar que havia vist diverses vegades dona Maria Antònia; millor dit, que es veien contínuament, però que feien les distretes, com si no es coneguessin. —Pensa, Tonet, si és difícil això, a un llogaret com Bearn. —Ja supòs que totes dues ho feis molt bé. Deia totes dues per cortesia, però el mèrit pertanyia exclusivament a dona Maria Antònia. Dona Xima, segons explicà, li hauria donat una aferrada pel coll. Desconeixia la rancúnia, com tants d'altres sentiments. La seva tia tampoc no era rancuniosa, però sabia mantenir les conveniències. En el difícil art

social de la ignorància era una gran senyora. Al primer pagès que s'atreví a contar-li que dona Xima havia arribat de París, li parlà del Sena i de NotreDame. Com que la posada de Bearn és a la plaça, aferrada a l'església, i la posada del poble, com ja he dit, es troba davant, des dels balcons de dona Maria Antònia es dominava no sols el portal de la fonda sinó les habitacions de dona Xima, les quals, com havia manifestat el senyor Vicari, havien estat folrades de domàs i adornades amb flors i canelobres de plata. Però dona Maria Antònia no guaitava mai als balcons, que només s'obrien en cas de processó. La neboda tenia sempre el carruatge a la

porta, però la tia acostumava a sortir pel portal del jardí que donava a un altre carrer. —T'advertesc —digué dona Xima— que encara es conserva bella. —A mi sempre m'ho ha semblat — replicà don Toni. I afegí aquesta extravagància, impròpia d'un cap tan clar com el seu: —D'aquí a un quart de segle tu seràs com ella. La neboda callava, afalagada. El senyor li acariciava els cabells. Ara sí que pareixia un bruixot vaticinant la incògnita del Temps. —Compliràs cinquanta anys — explicava pausadament—, tendràs es

cabells grisos, et faràs respectable, faràs almoina… Ella somreia a la seva problemàtica regeneració. La idea de practicar la virtut als cinquanta anys li semblava bona perquè encara no en tenia trenta. —Em faré respectable —digué aprofitant una pausa, perquè mentre parlaven d'ella no interrompia mai— i quan em mori… —Quan te moris, uns bons funerals… i an el cel. Ella l'abraçà. —Que ets de bo, que ets de generós… Vine amb mi a París. Tal fou la seva reacció davant el programa de regeneració moral que el

seu oncle li proposava. Ell la mirà amb ironia, tal volta amb una mica de tristesa. —I es dragó? —digué—. I l'Emperador? Dona Xima, amb la mà, intentà de fer fugir els dos fantasmes. —Oh, no inventis dificultats, ara, tu que ets tan bo, que tot ho fas senzill i amable… El senyor la mirava amb el mateix somriure que Houdon atribueix a Voltaire. Ella callava perquè li agradava que la mirassin de prop i tenia por d'interrompre els comentaris dedicats a la seva persona. Don Toni deixà caure en veu clara i baixa quatre paraules que

m'ompliren el cor d'alegria: —No tornaré a París. Sonà una rialla forta, quasi desesperada. —Oh, ara sortim amb aquestes? Jo que me figurava… Què t'ha succeït, Tonet? De quan ençà has canviat? —Potser des d'ara mateix. T'he de dir una cosa que encara no he dit a cap dona mai. Ella exultava, perquè, com don Toni fa notar a les Memòries, era més curiosa que una moixa ciutadana. —Oh, Tonet, que ets de bo… Me vols confiar un secret? Seran coses íntimes, prohibides? I m'autoritzaràs perquè ho conti? La psicologia comença

a posar-se tan de moda… —Tu faràs lo que vulguis. —Que bo que ets… Que meravellós… Digues. T'escolt, oncle Tonet. S'havia agenollat damunt el banc com una serp i el fitava, parpellejant dues o tres vegades. El senyor tornà a deixar caure quatre paraules decisives: —No m'has agradat gaire. L'alegria em va tallar la respiració. Déu sigui mil vegades beneït! Lloat sigui el seu Sant Nom! Dona Xima quedà també paralitzada. Després tornà a riure amb estridència. —Oh, ets deliciós, oncle Tonet. No he conegut ningú com tu. I és sa primera

vegada que dius això a una dona? Que original… A mi també és sa primera vegada que m'ho diuen. Havia acabat per posar-se seriosa i cercà un mirall dins la seva bossa. —No fa falta que et miris, Xima, estàs guapíssima —digué el senyor amb enyorança. —Això és lo que jo pensava. —Ho pots seguir pensant. Qui ha canviat som jo. I tampoc —afegí tancant els ulls—. Ara et veig… Calla. Ara entram a s'Òpera. Tu vas de blanc. Gounod mos saluda. L'Emperador també s'ha fixat en tu. És clar que et pagarà s'hotel, si t'hi encapritxes. Sis-cents mil francs… Res. Es diamants de sa polsera

són, però, petits. Ets meravellosa, Xima. No hi ha ningú tan meravellós com tu. Somniava en veu alta, com una sibil·la. Veient-lo en aquella actitud tan estranya en ell, jo no podia deixar de recordar els rumors que circulaven respecte a la seva bruixeria. Alguna cosa passava dins ell, i les seves paraules sortien inspirades i un poc folles del seu cor. Dona Xima s'havia aixecat i guaitava al portal del pati. Potser també estava emocionada. El senyor prosseguí: —No diguis res. Calla. No t'havia vist mai tan bé com anit. Quan et besava no et veia. Per veure'ns mos hem de situar a distància. Dóna'm una mà. On

ets? Xima! Obrí els ulls i es trobà tot sol. Ella ja s'hi acostava dolçament. —Som aquí, Tonet. —I s'assegué al seu costat—. Mirava ets estels. És a dir que em veies bé, amb sos ulls tancats i d'enfora? Però el senyor havia acabat de somiar. —Espera un moment —digué—. És una sorpresa. Sortí de l'habitació. Ella s'acostà al carro de fusta i l'observà atentament. Em va semblar que murmurava: —Un auto-mobile? Don Toni tornava amb un estoig: un collar de diamants que havia estat de la

seva mare. Aquella era l'única joia de valor que quedava a la casa. El meu protector me l'havia mostrat alguna vegada, dient-me que si no hi havia més remei el vendria per pagar deutes. Dona Xima li botà al coll, exagerant una alegria que tenia motius sobrats d'ésser vertadera. —Un collar de diamants? Oncle Tonet, ets encantador. Oh, que estic de contenta… Lluís Napoleó… Ell somrigué amb modèstia. —Es meus són una mica més grossos. —Però, per què m'ho regales? I no vendràs amb mi a París? Ell digué que no amb el cap.

—Oh —rigué dona Xima—, no m'han donat mai carabassa amb tanta esplendidesa. Què puc fer per tu, oncle Tonet? —Devertir-te amb aquell dragó. —Estàs gelós? El senyor la mirà amb tristesa. No estava precisament gelós del tinent i ho ha expressat molt bé en els seus escrits: acabava de comprendre que l'eternitat no s'aconsegueix venent l'ànima al Dimoni, sinó detenint el temps, fixant-lo. L'eternitat que ell desitjava (eternitat terrenal, perquè era massa pagà per a pensar en l'altra) se l'havia de crear ell mateix. Era tard per repetir, però no per recordar. Ja no necessitava dona Xima,

sinó la seva imatge: les Memòries, el refugi de Bearn, una ploma, tinta i paper. —Mira —digué—, de nin m'he devertit molt botant a juli. I ja gran, amb un trapezi… Ara tot això seria absurd. I no es tracta tampoc de renunciar a sa meva infància. Sempre recordaré amb gust lo que vaig arribar a fer en es trapezi. —P'es trapezi ja sembla tard — digué ella. —No ho creguis. És tard per repetir, no per recordar… No em mouré d'aquí. Veig molt bé què he de fer. Supòs que no m'entens. Ella s'hi acostava amb dolcesa felina.

—Oh, Tonet, ja saps que no som més que una moixa de gener… I tu, tan bo, tan comprensiu… Escolta. Ara sí que estic empegueïda. Oh, no m'ho hauria pensat mai, sa vergonya en es vint-i-vuit anys. Reclinà el cap a l'espatlla d'ell i li digué unes paraules que no vaig entendre. —Sí —replicà el senyor, agafant el collar—. Mira, aquest. Li fas un anell amb aquest solitari… Quants d'anys té es teu dragó? —Vint. Don Toni ja n'havia complert cinquanta-vuit. —Vint anys —pensà en veu alta—.

Tinent de dragons. Com se t'ha ocorregut demanar-me permís? Ella li besà la mà, emocionada per tanta generositat. —Bé —digué el senyor—. No facem beneitures. Te'n recordes, de sa nostra divisa: «Sempre per damunt del cor»? Ara són les deu i mitja. Si me vols fer un favor vés-te'n tot d'una an es poble. Na Maria Antònia encara estarà aixecada. Vés a veure-la de part meva. —No m'espantis. —No estàs gens espantada. Ho faràs molt bé. Li dius que véns d'aquí i que m'has trobat en es llit, malalt, tot sol… —Greu? —No massa. A ella no li agraden ets

extrems. —I…, que véngui? —No. Això ja és compte seu. Ah, un consell: no et facis anunciar per aquest general de lliurea. —Com ho he de fer? —Deixes es cotxo un tros lluny, entres tota sola i dius: «Tia Maria Antònia, demà m'embarc. No vol res de París?». —Així ho faré. El senyor li ajudà a posar-se l'abric i l'hi féu embotonar fins al coll perquè la seva esposa no la veiés escotada. Era molt delicat i respectava sempre les conveniències, almenys les petites. Dona Xima desaparegué dins la fosca i se

sentí renou de cavalls i campanetes. Ell quedà un moment dret damunt el portal. Després s'acostà a una porta i digué: —Madò Francina… Heu de preparar s'habitació de sa senyora. Ha enviat a dir que ve d'aquí a una estona. Mirau si hi manca res i posau-li aigua florida en es tocador.

18 Dona Maria Antònia arribà al cap d'una hora i mitja. El senyor havia manat que tothom anàs a jeure, fins i tot madò Francina, que la volia esperar. Només jo vaig quedar exceptuat de l'ordre general. Ell suposava, i així va ésser, que la senyora vindria per no tornar-se'n. Estava molt satisfet i discorria projectes a fi de fer-li l'existència agradable. —Trobarà que sa casa està una mica bruta, perquè és sa seva mania, però així

es podrà distreure. Hem de dir a madò Francina que cerqui gent per emblanquinar. —Vossa Mercè creu que ve per quedar-se? —em vaig atrevir a demanar-li. —Naturalment —replicà—. Així m'ho ha enviat a dir. El senyor Vicari ho ha arreglat tot. I tu, què has fet després de sopar? —afegí mirant-me amb curiositat—. Sa neboda de París ha estat aquí. No l'has vista? —No, senyor —vaig dir, tremolant. —No has sentit es carruatge? No serà que no dugués moltes campanetes… Però es distragué tot seguit. La idea de l'esposa l'obsessionava.

—Voldrà un sacerdot, Joanet. Llàstima que tu encara no puguis dir missa. També hauries de sebre jugar a tresillo. A cada moment guaitàvem a la clasta. A la fi, dins el silenci de la nit, sentírem renou. En Biel, el cotxer i factòtum de la senyora, venia parlant amb la mula. Perquè, contrastant amb el luxe insolent de dona Xima, que tenia landó i criats d'uniforme, dona Maria Antònia arribava en una vella galera tirada per una sola mula. Aquell contrast l'he comentat posteriorment amb el senyor, que no pareixia concedir-li importància. —Què té que veure es luxe amb ses

qualitats morals, ni tan sols amb ses categories socials? —Sa seva neboda —li vaig replicar — no s'havia de presentar amb criats d'uniforme i cavalls anglesos quan sa senyora… —Per què t'enfades en comentar fets que són naturals? Dona Maria Antònia no necessita enlluernar ningú. Na Xima, en canvi, no passa d'ésser allò que a França en diuen una cocotte. No comprens que necessita estufar més que sa meva dona? Hi ha una carta de l'Emperadriu d'Àustria a MariaAntonieta que hauries de conèixer. Ja saps que Maria-Antonieta era afectada de luxe i modes. Tenia una modista (una

jueva alemanya, madame Bertin; si qualque dia anam a París et mostraré on vivia, rue de Saint Honoré) que l'engrescava i li encalentia es cap. En un any li féu estrenar setanta-dos vestits de seda. Això fou causa que sa seva mare la renyàs. Li deia a sa carta que aquella ostentació era «impròpia d'una reina». Es record de la Du Barry encara era fresc. El senyor havia reconegut la veu d'en Biel. Abans que el cotxe hagués entrat dins la clasta, tingué un acudit: m'agafà per un braç i me dugué al quarto fosc des d'on jo havia espiat la seva entrevista amb dona Xima. —D'aquí —digué— veurem

s'arribada sense que ella se'n temi. Veurem com entra, quin equipatge du (es seu equipatge ha estat sempre molt curiós) i quina cara fa. I no oblidis que escoltar darrera ses portes —afegí rient — ha estat sempre un vici molt lleig. Quan el cotxe enfilava el portal exterior, el rellotge tocava dotze campanades. Dona Maria Antònia ja tenia devers cinquanta-cinc anys. Encara es conservava bella i tenia un aspecte senzill i segur que captivava. —Primer es reclinatori, Biel — digué amb veu tranquil·la. —S'arruixador de mosques i es coixí de vellut, on els vol? —demanà en Biel. El senyor me passà un braç pel coll i

me mirà somrient. —Tot plegat —digué dona Maria Antònia—. El Sant Crist amb sa botella d'aigua beneïda i es poalet de plata. S'havia assegut devora la llar i mentre mirava llibres seguia donant ordres. —Ses graneres —en Biel entrava amb sis graneres noves—, no les posis devora es reclinatori, i s'aigua d'olor tampoc no m'agrada devora s'aigua beneïda: ses coses de tocador posa-les damunt una cadira. El senyor me donava copets pel coll. —Mana res pus? —preguntà en Biel. La senyora li comanà que l'endemà anàs a Inca a cercar un sacerdot i a

comprar sabó de violeta. —Si no trobes capellà, puges amb un hermano. Sempre servirà per passar el rosari. —I si no trob sabó de violeta? —En dus un qualsevol que sigui fi. —Bona nit tenga. —Adéu, Biel. I alerta a sa volta de sa costa, que sa mula no hi veu. —Millor que Vossa Mercè! Molta polissonada, té ella! En quedar sola, dona Maria Antònia mirà per les parets. —Bé, que no hi ha ningú, aquí? — digué en veu baixa. Aleshores el senyor trobà que havia arribat el moment de comparèixer i féu

la seva sortida amb una naturalitat de teatre. Com que el vegi encara avançar pel llarg rebedor, amb el seu hàbit gris de franciscà i la seva perruca blanca. —Com estàs, Maria Antònia? Ella somreia sense moure's del seient. —Hola, Tonet. Ja començ a estar bé, devora es foc. —Has estat molt amable de venir en aquestes hores. T'ha trastornat molt sa meva malaltia? —Gens, Tonet. No veus que et conec? Eren forces molt igualades. Ell intentà fer una al·lusió discreta al passat i l'esposa no el deixà acabar.

—No en parlem, d'això, perquè sense voler mos podríem enfadar. —Tens raó. En es tocador trobaràs aigua florida i sabó de violeta. —Vol dir m'escoltaves quan parlava amb en Biel? —Ja ho podies suposar. Naturalment, ho havia suposat. Es coneixien prou i el coneixement, la comprensió, solia dir don Toni, equival al perdó. Quan pens que aquella intel·ligència i aquella bondat li han servit també per caure en heretgies, me pareix viure dins el més gran i més tràgic dels despropòsits. Sempre recordaré (fou el dia que vaig cantar missa) que durant el desdejuni em digué

a l'orella que entre Déu i el Dimoni no hi havia més que un malentès. Si m'hagués pegat un cop de puny a la cara no m'hauria trastornat tant. Sense saber què feia em vaig alçar de la taula davant l'estupefacció dels convidats, que no havien sentit les paraules sacrílegues. El senyor m'envià immediatament un bitllet escrit amb llapis: «La xocolata es refreda». Era una ordre. En lloc d'obeirla vaig contestar amb un protocol dient que quan l'impiu Voltaire estudiava amb els jesuïtes posava trossos de gel a les piques d'aigua beneïda perquè els religiosos encenguessin les xemeneies, que estaven apagades fins que l'aigua es glaçava; que a mi no m'importava que la

xocolata es refredàs, però que m'horroritzaven les seves paraules, més fredes que el gel; i que no tornaria a la taula mentre ell no demanàs perdó a Déu del despropòsit que havia pronunciat. Han passat molts d'anys i encara no sé si tal actitud era dictada per la virtut o per l'arrogància. Jo no havia fet el sacrifici de la meva joventut plena de temptacions per un «malentès». El senyor llegí el protocol i me'l tornà amb una sola paraula al marge, escrita de la seva pròpia mà: «Perdó». Amb els ulls inflats de plorar vaig tornar a la taula i allà, davant tothom, me pegà dues bescollades que em feren veure els estels. Després m'obligà a beure una

copa de no sé què. —Els nirvis —digué— es curen així. Ho he llegit avui de matí a un llibre alemany. El senyor s'acostà a dona Maria Antònia i la besà al front. —Necessitava —digué— sorprendre sa teva primera impressió, veure com entraves, com miraves sa foganya, quin equipatge duies. Això d'es teus equipatges ha estat sempre tan graciós… —Bé —interrompé—, parlem de tot. Na Xima m'ha vengut a veure. Per cert que ha fet una aparició d'allò més postissa: des d'es portal d'es carrer ha començat a cridar: «Tia Maria Antònia,

no vol res de París?». Quines maneres, eh? Això es deu usar a París? El senyor va semblar desconcertat. —Com ho havia d'haver fet? —D'una manera més natural. De què li serveix anar sempre amb dos criats de lliurea? Jo l'he besada, què havia de fer?, i li he demanat de quan ençà era a Bearn, encara que aquests dies mos topàvem pertot. —I ella què t'ha dit? —M'ha dit que acabava de sebre que jo era en es poble. Haguessis vist amb quina cara de nina innocent m'ha parlat de sa teva malaltia… —És una ingènua. Ja sé que ha corregut sa veu que venia per fer-me

hipotecar aquestes terres. No sols és fals, sinó que, sabent que no tenc un cèntim, m'ha convidat a anar a París. —Pobre Tonet! —digué dona Maria Antònia—. Aquests dos dies no ha fet més que anar d'un lloc a s'altre per veure què podien demanar damunt ses teves finques i quan ha sabut que baixen de valor i que ningú hi vol deixar res, perquè ja les tens prou hipotecades, ha vengut a convidar-te. Encara et deu haver tret qualque cosa. Un collar de diamants. No li havia tret més que un collar de diamants que valia tant com la millor casa del poble, mobles inclosos. I l'hi havia tret sense demanar-lo, invitant graciosament la

seva víctima… El senyor acotà el cap i replicà un poc confús: —Es collar de mumare. El cap i a la fi era de sa seva besàvia. Si no anava a tu, i tu me'l tornares es dia que mos separàrem, pareixia natural que… Te sap greu? —No gens. Jo te l'havia tornat, com dius. Però, donades ses circumstàncies, pots estar segur que ta mare no ho trobaria tan natural… Ell no contestà i s'assegué devora el foc, amb la cara entre les mans. —Estàs segura que t'han dit que no volien deixar doblers damunt sa possessió? —Es batlle i es secretari han vengut

a contar-m'ho. No es parla d'altra cosa. Per això, en lloc doblers, t'ha demanat es collar. El senyor se sentia derrotat. Intentava, més que convèncer la seva esposa, convèncer-se ell mateix. —Tampoc no és exacte. Ella no me l'ha demanat. —S'ha estimat més que l'hi oferissis. I ara, qui és qui priva? —Es duc, com sempre… L'Emperador sembla que també. I hi ha un dragó jove, de família pobra… —Quina història més emocionant! —digué dona Maria Antònia—; no m'estranyaria que es collar anàs a parar a mans d'es dragó.

—An es dragó només pensa regalarli un diamant per un anell. —Això t'ha dit? Però aquesta dona no hi és tota! —Jo t'assegur que és una ingènua. —O que ha topat amb un ingenu. Ell meditava, assegut devora el foc. —Fa un parell d'hores —digué—, en aquesta mateixa foganya, na Xima ha estat sincera. M'ha demanat permís per regalar un diamant an es dragó. Sa seva sinceritat era real, maldament després li doni es collar sencer. Tot varia, Maria Antònia; es moments de sinceritat passen com ets altres: eternitzar-los depèn sols d'un mateix. L'esposa l'acariciava com a un

infant. —Ets molt bo o molt beneit, Tonet. —I tu ets meravellosa. No he estimat mai ningú com tu. —A quantes has dit ses mateixes paraules? —És veritat, però d'una altra manera. Quedaràs amb mi? —Si veig que et portes amb seny… —A la força —digué ell. —Si em promets cremar aquests llibres… Perquè aquí hi ha d'haver moltes obres dolentes. —Segons, què contestin del Palau… Veurem què contesten. —Si et confesses… —Però si no desig altra cosa…

—Si te penets… Si saps oblidar… El senyor la mirà amb duresa. Pobra dona Maria Antònia, ara sí que no l'entenia malgrat la seva intel·ligència i la seva intuïció. No ho prenguis a vanitat, Miquel, però es ben cert que el senyor, que ha corregut tant de món i que ha tractat tantes persones, no l'ha comprès ningú més que jo. Me'n vaig adonar a l'instant mateix en què dona Maria Antònia acabava de fregar un punt perillós, l'únic que havia d'haver quedat dins l'ombra. Don Toni ho concedia tot, àdhuc cremar la biblioteca, però no podia renunciar als records. Que aquests records eren sovint pecaminosos, no hi havia dubte, però estaven de tal manera

encarnats dins la seva ànima que resultava impossible de realitzar-ne l'extirpació. Podia condemnar-los o intentar d'ennoblir-los, no suprimir-los. La darrera amant del senyor, la més fidel, la que l'acompanyà en la seva soledat, fou la Memòria, i a les seves Memòries, en efecte, ho ha sacrificat tot: doblers, bon nom, fins i tot la bellesa de dona Xima. Així, doncs, en sentir les paraules de l'esposa, s'alçà dret i va anar a asseure's a l'altre costat de l'habitació. —Això mai —digué—. No m'ho demanis perquè no puc oblidar res. Pronunciava amb acritud. Davant aquella reacció ella va tenir un instant

d'angoixa i s'eixugà una llàgrima. Després, sense dir paraula, començà a replegar el seu equipatge. —Demà me n'aniré de bon matí. No me'n vaig abans perquè tenc por de sa fosca. Tu m'enviaràs ses meves coses. Ell l'abraçà amb tendresa. Tornava a ésser el mateix de sempre. —Beneita, pareixes una nina… Tenir por de sa fosca… Com que es trobaven ara a l'extrem oposat i parlaven en veu baixa, no els podia entendre, però es veia clar que venia la reconciliació. Dona Maria Antònia, encara que no encertàs a comprendre certs aspectes del seu marit, sabia oblidar i deixar, en cas necessari,

les qüestions a l'aire, conscient que el temps i l'oblit són les úniques formes d'arreglar els problemes insolubles. Posseïa condicions de diplomàtica i el que en podríem dir talent de la permuta. La negativa de l'espòs quedava dins un equívoc perquè ella proposava «penedir-se i oblidar» i ell havia contestat que «no podia oblidar res», com si la part important de la qüestió fos la segona en lloc de la primera. Semblava bastant clar que no se penedia, però l'instint pràctic de la senyora, per no haver d'admetre una realitat tan dolorosa, corregué un vel damunt aquell equívoc i començà a negociar, seguidament, altres aspectes.

Calia cremar alguns llibres. Per què esperar la decisió del Bisbat? No sabien que Voltaire era dolent, que Diderot fou ateu? S'havia acostat al foc i tenia una mà damunt l'espatlla del senyor. —Crema aquestes coses, Tonet! Mira, aquest al manco… Voltaire… Figura't. I aquest, Renan: Vida de Jesús… Oh, aquest… —Si t'ha de donar gust… Sense replicar, ell anava tirant al foc els llibres indicats. Aquella docilitat consolava l'esposa. «Així mateix — pensava— en Tonet és ben bon al·lot. No hem de fer cas de petiteses quan es mostra tan transigent en ses coses fonamentals». Tals raonaments no eren

fills de l'anàlisi ni de l'exactitud, però la tranquil·litzaven i li servien per al seu ús com hauria pogut servir-se d'un paraigua, no perquè el paraigua ens reveli cap veritat, sinó perquè ens defensa de la pluja. A mi, que seguia darrera el finestró —ara, en certa manera, legítimament, ja que el mateix senyor m'hi havia duit—, no m'enganyava la docilitat de don Toni. Anys després ell mateix m'explicà la poca importància que per a ell tenien ja aquells llibres. —És natural —deia— que s'homo llegeixi fins a sa meitat de sa seva vida però arriba un moment en què li convé escriure. O tenir fills. Si ens il·lustram,

és per il·lustrar alguna vegada, per perpetuar allò que hem après.

19 Ella es va sentir commoguda davant la condescendència del senyor. —Pobre Tonet —digué—, què faràs ara sense llibres? —Et tendré a tu. Tu quedes a canvi d'es llibres. Alerta, que cremes es Kempis! —Oh! —es lamentà dona Maria Antònia—, per què no m'ho deies? Això què és? —L'Enciclopèdia. Però aquests toms

són «L'Any Cristià». És que estan relligats igual. —No els havien d'haver relligat igual. Quina foguetera més preciosa! El senyor somreia amb malícia. —Què dirà don Andreu? Ara li espenyam sa canongia. Ella el mirà interrogativament. —Si don Andreu —explicà el senyor—, s'hagués pogut presentar al Bisbe com a autor de l'auto de fe, Sa Il·lustríssima tal vegada l'hauria fet canonge. Ella deixà de tirar llibres al foc. —Qui t'ha dit això? Parles formalment? —Són idees meves.

—Ah! I seguí cremant llibres, encara que no tan aviat. A la fi s'aturà. —Però, i si fos ver? Crec que el senyor li feia llàstima i cercava excuses per dilatar aquella sentència que ella mateixa havia dictat. Don Toni li agafà una mà i li féu un breu elogi dels seus dits, que eren fins i descarnats. —No sé què hi veus… Sempre m'ho has dit, que ses meves mans t'agradaven. Pobre Tonet —continuà—, què faràs ara sense llibres? —Ara tot ho hauré de treure de mi mateix. Goethe era un primitiu. A qui se li ocorre que Faust es redimeixi

guanyant terra a la mar? Està bé que una jornalera de Bearn cregui que sa felicitat consisteix a heretar cent mil duros, però Goethe tenia es deure de profunditzar una mica més. Mira, quan jo era nin recordaràs que vaig muntar un trapezi… —Na Xima m'ha dit que n'hi havies parlat. —T'ho ha dit? Així sa vostra entrevista ha estat ben cordial. —Molt cordial. —Jo no renunciaré an es trapezi, Maria Antònia. De pensament, és clar. Ni a res. —Però no m'has autoritzat a cremar…? —Sí. Tot. Aquests llibres ja no

representen res per mi. Ara escriuré jo. I veuràs! Ella replicà, recelosa: —Esper que no escriuràs desbarats. —Ho procuraré. Voldria explicar l'harmonia dels mons i treballar per la concòrdia… —Veus?, això ja m'agrada —digué ella, sense voler entrar de tot, per si de cas, en el fons de la qüestió—. Sa bona harmonia… I de sobte (a la fi era dona, encara que es consideràs ja vella), el mirà amb malícia. —M'has de contestar una pregunta, Tonet. T'ha sabut greu que na Xima tengui un dragó?

—No. És molt natural. —Natural per ella —aclarí la senyora—. És per això que no has volgut anar a París? Hauries estat es segon, pobre Tonet. —Que jo sàpiga, hauria estat es quart. —Oh, Déu meu…! Tres abans que tu? —Compta: es duc, l'Emperador i es dragó. —Així mateix —comentà dona Maria Antònia— tenim una neboda ben desencaminada. I mira que haver-me vist obligada a besar-la… Però quin remei me quedava? —Guardar rancúnia és una

beneitura. —No li tenc gens de ràbia. Ara, que estic contenta que se'n vagi i que si ha d'escandalitzar ho faci fora Mallorca. —Per allà no escandalitzarà. A França tothom fa lo que vol. —De sa mare de l'Emperador, què li han dit… —De la reina Hortènsia? —Sí. —I de sa tia, Paulina Bonapart… —Segons veig, tots poden anar amb na Xima. Mira que s'ha relacionat amb una casta de gent… Com a autèntica Bearn professava, igual que el seu marit, la creença que les famílies es formen en el transcurs dels

segles i no sentia gaire veneració per la reialesa. «Sa nostra casa —solia dir el senyor— no deu res a cap rei. Al contrari. Quan vengué En Carles V per anar a conquerir Alger (que no el conquerí) es nostros avantpassats li regalaren vuitanta ovelles i dos muls. Ell es menjà les ovelles i no mos donà les gràcies». És cert que els autèntics Bearn no foren mai afavorits amb cap mercè. Don Toni ho fa constar a les Memòries amb orgull i tal volta, Déu me perdoni, amb un cop de ressentiment. La paraula «botifarra» l'irritava i no podia sentir parlar de títols com els de Collera o Sant Mateu que daten, a tot estirar, de principis de segle.

—Es reis són mala gent de vegades —digué la senyora. —Aventurers. Especialment aquests. —I altres. Mira N'Isabel II. —Per això no he volgut autoritzar es nebots perquè vénguin a rebostejar a s'arxiu. —Has fet bé, tot t'ho haurien desbaratat. I duen massa quimeres. Fa temps es dos petits passaren p'es poble i vengueren a saludar-me. Jo els vaig fer molt de cas perquè de moment no els vaig conèixer. Ja els havia perduts de vista. —Fan bé de no venir, si no en tenen ganes. Des que veren que mos arruïnàvem…

—A poc a poc, Tonet. Jo no estic tan arruïnada, gràcies a Déu. Ja saps que t'estim de veres, però ses meves coses, sigui poc o molt, mai te les deixaré tocar. El senyor reia. —La dona prudent, dels seus beneficis, va plantar una vinya. Ets admirable. —No. Que et conec. Però no et preocupis que mentre jo tengui qualque cosa no t'ha de mancar mai una plat de sopa. —Com t'assembles a na Xima! — digué ell en to melangiós. L'esposa el fità amb estranyesa. —Mai ho havia sentir a dir.

—Moralment —aclarí el senyor. —Moralment? Que has tornat boig? No contestà. Pensava sens dubte que totes les dones s'assemblen un poc. «I què és que no s'assembla, Joan?», m'ha dit mil vegades. Sempre descobria analogies entre les coses, i quan no les trobava directament les trobava per contrast. Tia i neboda, essent tan diferents, havien coincidit en una reacció maternal. —Bono —digué el senyor—. Véns disposta a quedar? —Sí, mentre facis bondat. —Jo no sé viure a Ciutat i manco en es poble. És aquí que necessit estar. T'avorriràs?

—No. Començaré una vànova de ganxet. La cara del meu protector s'anava transfigurant. —Treballarem plegats, cadascú en es seu tros. Ja veuràs, Maria Antònia. Trobaràs es pati de sa cisterna ple de begònies i una hortènsia com no n'has vista d'altra. Són coses de madò Francina. I criarem animals. Veuràs que estarem de bé. T'estim molt, Maria Antònia, però no convé que mos ho diguem massa… S'havia interromput i jo vaig completar el seu pensament: «Recorda la nostra divisa: Sempre per damunt del cor». Fins a tal punt tot pot assemblar-

se. Prosseguí: —Hauràs de menjar lo que hi hagi a la casa. —Oh, Déu meu, què m'importa…? Això sí, vull un capellà Es matins dirà missa i et pot ajudar també a treure comptes. En total, saps què deus? —Exactament, no. —Al manco, pagues ets interessos? —Cada any, quan hem fet s'oli, vénen els creditors i se l'enduen. —Es capellà i jo ho arreglarem: perquè en ses meves coses no vull que t'hi fiquis, però jo me cuidaré de ses teves. Allò queia dins la ideologia del senyor: una dictadura il·lustrada. No hi

havia res a objectar. —En primer lloc —seguí ella—, aquesta casa necessita una emblanquinada. De cop es va fixar en el carretet i es posà seriosa. —Què vol dir, això? Tonet, Tonet… Però la curiositat pogué més i tractà de saber detalls del seu funcionament. Havia arribat a caminar? —Ja ho crec —replicà ell—. Camina tot sol. Per això es diu automobile. Veus? Aquesta olla s'umpl d'aigua, es tapa amb aquesta tapadora de ferro i davall posen es foc… Vols que hi facem una volta? És més de mitjanit. Tothom dorm.

—Encara que dormin, Tonet. Mira que si mos hi trobaven… Ell anà a omplir l'olla d'aigua i la posà a la foganya. —El món avança, Maria Antònia — deia—. D'aquí cent anys no anirà amb mules ningú. Ah, t'he de mostrar una cosa. Sortí i tornà amb un sifon i una copa. En aquell temps a Espanya encara no coneixien l'aigua carbònica o de Seltz i li atribuïen moltes propietats curatives. Era usada contra les tercianes i les pulmonies. Hi havia gent que s'hi embriagava i tot. —Tasta-la. Cura totes ses malalties. —No estic malalta.

—Maldament. Dóna alegria. Ella begué. —És com a xampany blanc. Es veu que té molta força. No podrà explotar? Don Toni negà, però aconsellava algunes precaucions: no copejar la botella, no refredar-la massa. La senyora s'espantà. —Fé-ho enfora, Tonet. No, mira, no m'agrada. —A França ningú pren altra cosa. —Però som a Bearn. Amb això l'olla havia començat a bullir i el senyor tornà a ocupar-se de l'auto-mobile. —Avui —digué— és es dia més feliç de sa meva vida. Quin inconvenient

veus a fer un passeig per s'habitació? D'aquell racó aniríem fins a sa foganya i donaríem sa volta. Dona Maria Antònia mirava l'aparell amb curiositat. —I…, no hi ha perill? —Cap perill. Duré molt de caliu i com que s'aigua ja bull, en un instant es produirà vapor… Es vapor surt per aquí. Veus? Hi ha una vàlvula… —No m'ho expliquis, que no ho vull entendre. Dius que no hi ha perill? —Puja. Jo escoltava amb angoixa. La senyora estava a punt de claudicar. Vaig veure que mirava entorn com volent-se assegurar que eren tots sols. Acabaria

per cedir en aquella aventura desaprovada, si no condemnada, per qui ho podia fer. Però ella tenia recurs per tot i l'acuïtat del seu instint trobà fórmula d'harmonitzar desig i deure, com el poeta que obligat per les exigències de la rima sap extreure de la dificultat una bellesa més. —Consent a donar una volta a condició que demà véngui es Vicari i cremem es carretet davant tothom. El senyor parpellejà d'una manera que recordava dona Xima. —No hi ha inconvenient. Per què es mostrava tan dòcil, ell, el més insubornable dels homes? Renunciava vertaderament a l'auto-

mobile o pensava reconstruir-lo més endavant? Ignor si per aquells anys els anglesos li havien passat davant i si a Londres ja en circulaven alguns. Si fos així, és segur que ell ho hauria sabut, cosa que explicaria la seva docilitat. Perquè s'hagués cregut que el seu invent era únic en el món, és segur que no l'hauria destruït. Poques setmanes després, comentant la cremada dels llibres, em deia rient: —Malgrat que encara no siguis capellà, Joan, te confés que he enganat sa senyora. Ella ha quedat aquí a canvi de cremar sa biblioteca, i jo no he tengut necessitat, com el Califa de l'Edat mitjana, de fer-la copiar abans de

cremar-la. El gran Gutemberg amb sa impremta assegurà sa llibertat de pensament de tal forma que avui cremar llibres és igual que propagar-los. Com més edicions es destrueixin a Bearn, més se n'imprimiran a París. Primo avulso non deficit alter, escriu Virgili en el capítol IV de l'Eneida. Però hi ha una diferència: que el poeta es refereix a un ramell preciós, mentre que don Toni al·ludia als fruits enverinats de la falsa filosofia. Havien pujat a l'auto-mobile i seien immòbils i empinats un al costat de l'altre. —Què esperam? —preguntà ella. —Hem d'esperar que es vapor dugui

pressió. —Quines coses més estranyes… No comprendré mai que una olla d'aigua, per gran que sigui, pugui fer moure un cotxo. No vagis de pressa, Tonet. —Tens por? —No gaire —precisà dona Maria Antònia—, però així mateix en tenc una mica. L'auto-mobile llançava xiulos i remors estranys. Semblava animat d'una gran energia interior, com si el posseïssin esperits. Es podia comparar a una bèstia encadenada; perquè sense desplaçar-se ni un pam no feia més que contorsionar-se i trepidar com els endimoniats de Jaca el dia de santa

Oròsia. T'assegur que allò no era un espectacle per als nirvis d'una senyora. Jo la mirava i la vaig veure serena, potser una mica pàl·lida, però digna i tranquil·la. La bèstia seguia trepidant i jo esperava que d'un moment a l'altre tot esclatàs i se desfés en peces. El senyor estava immutat. La responsabilitat que contreia en aquells moments era greu. El vaig veure que dubtava entre dues palanques, com si hagués perdut l'esma; i a la fi n'estirà una amb energia, mentre cridava: —Aferra't fort! L'auto-mobile pegà un gemec i donà una envestida. El rebedor de Bearn és gran. Des del racó on eren els senyors

fins a la foganya hi havia més de quaranta passes. El cotxe es dirigí com un llamp cap a la xemeneia. —No tan aviat —digué dona Maria Antònia. —Aferra't fort! —repetí el senyor mentre intentava de maniobrar la palanca. —Atura'l, Tonet, que mos estavellam! Jo havia tancat els ulls. Aleshores, en el silenci de la nit, sonà la veu alterada de don Toni. —No el puc aturar! Ha transcorregut prop d'un quart de segle i encara em sembla sentir aquelles paraules: «No el puc aturar!». Durant

anys el senyor havia cercat la Veritat i la Vida dins les teories d'una ciència declarada omnipotent. «Quan les forces de la Naturalesa amenacen l'home, arriba Franklin i atura el llamp», es llegeix, al peu d'una estampa francesa de 1754, justament un any abans del terratrèmol de Lisboa. Desdenyant el poder de Déu, una falsa filosofia havia creat multitud d'ídols i reverenciava l'ateu Diderot, Voltaire i Condorcet. I quan el terratrèmol de Lisboa mostri la impotència de l'home, quan el ferrocarril s'estavelli o sorgeixin les més espantoses guerres napoleòniques, fruit natural de la Revolució Francesa, llavors la ciència emmudirà i els seus

devots sols encertaran a proferir: «No el puc aturar!». No pots aturar allò que tu mateix desencadenares. Lucifer no tornarà jamai a pujar al Cel perquè ningú, Déu meu, no pot aconseguir que el que ha estat no hagi estat.

20 Un tro sec em féu obrir els ulls. L'automobile s'havia envestit amb la foganya. Vaig veure els senyors davall mi, caiguts entre les brases; i sense saber com, vaig botar pel finestró a fi de treure'ls d'aquell infern. Vaig decantar primer dona Maria Antònia, que no estava ferida, i després vaig alçar en pes el senyor, que havia perdut el coneixement. Sempre he estat molt fort i ja saps que al Seminari era l'encarregat de traginar el

piano els dies de festa. Desgraciadament aquesta força física, que no em serveix de res, no està relacionada amb el coratge. El senyor tenia una ferida al front que li treia sang i dona Maria Antònia em digué que el dugués damunt el sofà de la sala veïna. Quan vaig haver complert l'encàrrec, el cap començà a dar-me voltes i vaig caure en terra tan llarg com era A la foganya l'auto-mobile havia començat a cremar.

SEGONA PART LA PAU REGNA A BEARN

1 Han passat vint-i-dos anys, Miquel, d'ençà que dona Maria Antònia tornà a la casa i l'auto-mobile es cremà a la foganya. Vint-i-dos anys en la pau d'aquestes muntanyes sols interrompuda per un viatge a l'estranger en companyia dels senyors. De tot aniré donant compte en el curs d'aquesta segona part, que transcorre, per a ells, ja que no per a mi, enmig d'una serenitat perfecta. Dona Maria Antònia havia començat

la vànova de ganxet i el senyor escrivia. Eren pocs els dies que el vèiem abans de dinar. Madò Francina, que havia estat la seva teta, li entrava el berenar fins que darrerament la substituí en Tomeu, un missatge jove del qual et tornaré a parlar més endavant, ja que contribuí, en certa manera, al desenllaç de la tragèdia. Perquè, en tota tragèdia, formant part del Destí, existeixen causes nombroses que l'organitzen i la duen a terme. Aquestes causes són cegues i s'ignoren mútuament, la qual cosa no els impedeix de maniobrar amb l'exactitud d'un instrument de precisió. En Tomeu té ara prop de vint-i-tres anys i es casà la setmana passada amb na Caterineta, la

cambrera de dona Maria Antònia. És bru, amb els cabells sempre despentinats, per la qual cosa el senyor l'amenaçava de fer-los-hi tallar. Una pintora estrangera el volgué retratar, essent encara al·lot, en un quadre mitològic entre nimfes que va ésser un escàndol. Les dones semblen de vegades folles o tan diferents de nosaltres que no les podem entendre. Sis anys després d'aquell fet ha corregut la catàstrofe d'ara. No avancem, però, els esdeveniments. Durant els primers temps de la reconciliació jo era al Seminari i sols venia en comptats permisos. Abans de complir els vint anys la senyora assolí

que m'ordenassin de sacerdot, per bé que no vaig cantar missa fins més tard. De llavors ençà no he tornat a sortir d'aquí, a part el viatge a Roma, i aquí hauria volgut acabar els meus dies, si la Providència no ho hagués disposat d'altra manera. L'existència que dúiem al principi era monòtona i disciplinada, encara que més tard acabàrem per viure dins una espècie de confiada anarquia. La senyora s'aixecava abans de les vuit i oïa missa a la capella. Després jo me tancava a l'arxiu fins hora de dinar, en què ens reuníem tots tres. El senyor baixava de les cambres altes amb la perruca ben pentinada i l'esperit esmolat

pels pensaments aguts que acabava de confiar al paper. Sempre solia trobar-se d'un humor excel·lent. A la taula recordava els seus viatges i me relatava particularitats de Roma i de París. —No mos hem de morir, Maria Antònia, sense tornar-hi. És necessari que en Joan conegui un poc de món. Jo em moria de ganes d'anar a Roma, però comprenia que no estàvem per a tals prodigalitats. Entre dona Maria Antònia i jo havíem aconseguit de suprimir les principals hipoteques, els interessos de les quals se menjaven la major part de les collites. Dona Maria Antònia no aprovava ni desaprovava els projectes del senyor.

—Però que no som un poc vells, ja, Tonet? Començava, amb els anys, a desinteressar-se dels problemes econòmics. Si jo li explicava que un viatge a Roma ens desequilibraria, replicava tranquil·lament: —Potser tens raó, però crec que un capellà està obligat, per poc que pugui, a anar a veure el Papa. Tu calla i no siguis nin —deia donant-me un copet a la mà—. Suposat que es senyor mos hi vol dur, trob que mos n'hem d'aprofitar. Un pic és un pic. Després de dinar, el meu protector i jo sortíem a passejar pel bosc. Solíem dur les escopetes, però quasi mai no

caçàvem, perquè ens estimàvem més seure davall una alzina i comentar els poetes de l'antiguitat. No sé si per una perversió o per una depuració del gust, ell preferia els clàssics francesos. —Són millors que els antics, entre altres raons perquè, essent manco originals, ja que s'han nodrit d'ells, els han pogut superar. Homer, si és que realment ha existit, ja que les seves obres pareixen més un aplec de narracions populars, és un primitiu. Sòcrates és com un nouveau riche de sa raó. Imagina't: l'acabava de descobrir. Històricament constitueix un puntal de la Humanitat, però, com no preferir Candide als Diàlegs de Plató?

Era optimista i, a la seva manera, un admirador de la grandesa de Déu; només que el seu Déu resultava a voltes estrany. M'intranquil·litzava sentir-lo parlar de la religiositat de Voltaire. —Voltaire, Joan, era deista. Ho sap tothom: «Si Dieu n'existait pas il faudrait l'inventer». Inventar Déu! No es pot donar una més clara tergiversació del problema. A les set en punt resàvem el rosari a la capella. Després sèiem al pati o, si era a l'hivern, vora la foganya fins que avisaven pel sopar. Deien que el senyor no anava mai al llit abans de l'alba, però era difícil de saber-ho, perquè, aixecat de taula, es tancava i ja no el vèiem fins

l'endemà a les dues, en què apareixia molt satisfet, com si el món constituís per a ell, cada dia, una novetat. Després d'informar-se de com havíem passat la nit ens dirigíem al menjador amb una certa cerimònia, la senyora i jo davant i ell una mica enrere i a l'esquerra de la senyora. Aquell ordre, aquella precisió de convent o de palau, ha perdurat fins fa pocs anys, en què començaren a aixecar-se tard i a conculcar l'horari. Darrerament, quan sonava la campana pel dinar, dona Maria Antònia, en lloc de baixar al menjador, cridava na Caterineta perquè la pentinàs i desapareixia per l'esquerra. Aleshores el senyor, que no s'havia rentat,

demanava aigua calenta i desapareixia per la dreta. La veritat és que l'existència a Bearn resultava envejable. En aquests paratges on havien succeït tantes coses (on en succeïen encara, en el pla moral, ja que el senyor escrivia massa i sense fre) res no semblava dissonar. Dona Maria Antònia no posà mai en dubte que aquella tranquil·litat fos perfectament consolidada. Duia la pau en si mateixa i el desordre dels darrers anys venia a constituir per a ella com la forma d'un ordre nou. Bearn fou com una anticipació del Paradís, amb els boscs, les ovelles i les postes de sol; amb la vella casa de pedra i la vella foganya, amb les primaveres i els

hiverns, les hortènsies i les neus… Com enyoraré tot això quan d'aquí a poques setmanes ho deixi per sempre! I, malgrat tot, Miquel, jo he patit aquí com no es pot explicar. Aquest paradís no era per a mi el definitiu, sinó el terrenal que l'home acaba sempre per perdre. Aquí va créixer l'arbre del Bé i del Mal, però dona Maria Antònia no captava sinó un aspecte de la tràgica dualitat que informa, en canvi, l'obra pòstuma del senyor, aparentment tan frívola. Els seus ulls blaus i tranquils no tenien res a veure amb els ulls petits i vius de l'espòs, voltats d'arrugues, ni amb els meus, massa negres i que poques vegades han conegut la ventura. En la

seva serenitat no superada, ella hauria aconseguit, a qualsevol lloc del món, reviure la sentència del vell Horaci: «De tots els racons de la Terra aquest és el que millor em somriu».

2 Bearn sabé somriure per espai de vint-idos anys: una eternitat. Avui que ja el mir d'enfora, és quan comprenc que era un paradís, perquè en aquest món no hi ha més paradisos que els perduts. Ara puc valorar els alzinars, les postes de sol i la gràcia de les neus de Nadal damunt el pinar de Sa Cova. Igual em passa amb els absents: els enyor cada dia més. El nom de Bearn, ple de reminiscències antigues i pastorívoles,

va associat als hàbits setcentistes del senyor i a l'amabilitat parsimoniosa de dona Maria Antònia. Aquesta, a mesura que passaven els anys, es mostrava més bondadosa amb mi. La seva mort, com relataré després, fou exemplar. Sospitant que es moria no intentà d'aclarir-ho i preferí dedicar les seves darreres energies a una bona i santa confessió. Estic convençut que és al Cel. Resultaria difícil de concebre-ho d'altra manera, perquè era un d'aquells éssers que saben compondre un cel amb els elements que els volten. Recordaré que en certa ocasió, passejant, arribàrem fins a una barraca enclavada dins una rota de la finca[4]. Hi

vivia una vella anomenada madò Coloma. Vivia tota sola, amb una cabra i un canet bord que li deien Trinxet. Ens explicà que cada setmana els seus nebots li duien dos pans. Vivia de sopes de llet. Ens mostrà un taronger que li donava taronges per quasi mig any i sis magraners que, segons digué, ja no hi havia res millor i que fruitaven sense haver-los de conrar. A part tals riqueses, que riqueses són per a qui se'n sap conformar i es troba en gràcia de Déu, posseïa una cisterna amb l'aigua més fina de la comarca. Una vegada, i allò semblava haver estat l'aventura més gran de la seva vida, s'hi presentaren dos lladres, però en veure que no tenia sinó

una cabra i de no gaire bona casta, no la hi volgueren robar. («La dejectaren com si es tractàs de compraria», em digué el senyor). Dona Maria Antònia s'oferí a enviarli tres gallines ponedores, però ella no acceptà l'oferta. —Tanmateix —digué— no sabria com mantenir-les i ni an en Trinxet ni a sa cabra no els agrada veure altres animals; així és que m'estim més no tenir disgusts. —Idò vos enviaré mitja rova de sucre per prendre amb sa llet —replicà dona Maria Antònia. —Això sí, senyora, que l'hi agrairé molt, però no me n'enviï tant perquè no

crec arribar a l'any que ve i si me mor no hi ha necessitat que es sucre se perdi, an es preu que van avui ses coses. En acomiadar-nos ens regalà una magrana a cada un, com una gran senyora. Quan la senyora anava a sortir, el meu protector m'agafà per un braç i obrint una porteta em féu guaitar a un pati. Allà, davall una parra, hi havia una hortènsia magnífica, idèntica a la de Bearn. Jo l'interrogava amb la mirada i ell somrigué i es dugué un dit als llavis. —No veniu? —preguntà dona Maria Antònia girant el cap. Però el senyor ja tancava la porteta i sortirem plegats. El sol era a punt de pondre's i l'aire havia refrescat.

—Oh, Tonet —digué ella—, quin conhort tan gran me dóna aquesta dona! Si jo quedava tota sola i es socialistes m'ho prenien tot, viuria com ella. Què li manca? No té tapissos ni miralls, però té un llit i un balancí, que ja es sa comoditat més grossa. I t'has fixat quina hortènsia? —El senyor i jo ens miràrem, perquè semblava impossible que l'hagués poguda veure—. Jo no sé si es millor que sa que tenim a ca-nostra. Oh, Tonet, ses primaveres de París… Recordes es mercat de flors de la Cité? A veure —prosseguí, baixant uns escalons en el seu entusiasme líric— si seran dolces aquestes magranes. El senyor caminava pensatiu i no

recollí el darrer comentari. —Tu —digué— seràs com ella. —He reparat —replicà dona Maria Antònia— que du una medalla penjada amb una cadena d'or. —Què saps tu si és d'or? —murmurà el senyor. —Sa medalla semblava de coure, però sa cadena és d'or i molt antiga. Noltros tenim molts de pams de cadena igual, que ve d'es rebesavis. Tu, pobre Tonet, no saps res mai d'aquestes coses. Era entrada de fosc. Havíem emmudit. Tocaven l'Àngelus i ens aturàrem per resar les Avemaries. Per un moment ens poguérem creure eterns, articulats amb les oliveres que havien

vist vint generacions, amb el campanar del segle XV, nou i perfecte com quan l'edificaren, i amb els penyals de la serra. Record que cantà un rossinyol. Quan, mesos abans de morir, el meu protector em donà, segons he dit, les Memòries, la primera cosa que vaig fer fou mirar si aquell passeig hi era consignat. Hi apareix, en efecte, i és una de les millors pàgines de l'obra, l'única tal volta en què el camp respira i viu com una criatura. Ell, tan poc aficionat a descriure paisatges, vibra a l'encís de l'Àngelus, quan la gent es retira del treball, davant la poesia de les cabanes on es començava a encendre el foc, de tal manera que una citació de l'Ègloga I

de Virgili, intercalada en el passatge, et iam summa procul villarum culmina fumant maioresque cadunt altis de montibus umbrae, perd tot caràcter retòric i sembla tan natural com si el senyor mateix acabàs d'improvisar aquells versos famosos. El moment miraculós ens fou revelat (i ha quedat consignat magistralment en un llibre digne de perdurar) per la fina epidermis de dona Maria Antònia, que tants acusàvem de freda. El senyor extreu d'aquella revelació la part més

transcendent de la seva filosofia. «La compenetració moral de la meva dona amb madò Coloma —escriu— era deguda al fet que totes dues estimaven el seu entourage a força de conèixer-lo. L'amor, com que és el més profund dels sentiments humans, resulta el més contradictori i damunt ell es poden bastir tota casta de teories. En la meva joventut jo vaig confondre (imitant els nostres primers pares, quan també eren joves) l'amor amb la curiositat. L'instint sexual és eminentment investigador. Res no intriga tant com saber la reacció d'una persona davant una carícia. És una font de plaer i de martiri. Condueix al donjuanisme i pot contribuir també al

vici de Sodoma: dos inferns. Don Juan és el gran turmentat, és el touriste, com dirien a França, que recorre el desert per saber què hi ha darrera una duna. I es troba que sempre n'hi ha una altra d'igual. També la curiositat de l'homosexual és estèril, perquè l'objecte dels seus desigs només reaccionarà donant-se (i convertint-se, per tant, en la més deplorable de les caricatures femenines) o virilment amb el més desagradable dels cops de puny. L'Amor-Curiositat té tota la trista monotonia del fulletí. No cal negar que, mentre el touriste recorre llegües cercant el que no ha de trobar, o mentre el pertorbat pretén l'amor d'un ésser

viril (que precisament per viril no el podrà estimar), la seva imaginació, com la del qui té febre, treballa a un ritme ràpid i dóna lloc, de vegades, a notables progressos culturals. En el meu concepte sempre seran creacions malaltisses. Citar l'exemple dels animals o dels primitius resulta sofístic. L'home de les cavernes podia prescindir de la muller que era peluda i se li assemblava. Avui la feminitat és un producte exquisit i necessari que s'ha de veure i gustar de prop, vull dir amb tota calma. Els anys, en desenganyar-nos de l'AmorCuriositat, ens fan apreciar la infinita gamma de l'amor-costum o, si ho preferim, de l'amor-miniatura. “Què

veuràs a un altre lloc que aquí no vegis?”, preguntà Kempis. Els mestres de l'escola holandesa, comprenent-ho així, pintaven amb procediments de miniaturista, o sigui tot el contrari d'aquesta horrible escola de Barbizon que avui està de moda, i no necessitaven cercar temes “interessants” com en la novel·la d'aventures, perquè tot quant es mira detingudament és interessant». Llegint aquestes pàgines, escrites farà cosa d'un any, Déu em fa la mercè d'obrir-me el cor a l'esperança i vaig creient que ha d'existir alguna llei misteriosa que impedeixi de separar a l'altre món dos éssers que s'han estimat de veres en aquest. En el llibre VIII de

les Metamorfosis, quan Júpiter vol premiar Filemó i Baucis que l'han socorregut creient-lo un captaire, els dóna un mateix final i els transforma en arbres perquè arrelin plegats a un mateix lloc. —És clar que aquesta llei ha d'existir —deia de vegades el meu protector—. En el Cel no poden ésser desatents i si conviden una senyora casada per força han de convidar també el marit. —Suposant que aquest no en sigui indigne per la seva conducta —li replicava jo. —Si ha estat tan dolent… Tot el problema, justament, radicava

en això. Ja he dit que ell no discutia quasi mai, perquè era, en el fons, caparrut i perquè, essent al mateix temps escèptic, li semblava lleig d'esmenar en una conversa «tots els errors acumulats — com ell deia— durant experiències de segles». Per altra part, qui no ha mantingut conviccions irraonables que a vegades resulten realitats? Fa uns cinquanta anys Georges Sand tractava d'incultes els mallorquins perquè creien en el contagi de la tisi. Pasteur i Koch han donat la raó a aquells pagesos ignorants. El meu mateix protector, tan lliberal, tenia els seus tabús, els seus dogmes —pocs, però incommovibles—

que no podien tan sols ésser mencionats. No s'havia negat rotundament, una nit memorable, devora la foganya, a satisfer una curiositat de dona Xima? Es tractava de la Sala de les Nines, un punt trist de la història de Bearn, és cert, però, de quants d'altres fets escabrosos no parla en aquestes Memòries que ell ha ordenat fer públiques! Segons he pogut aclarir per mitges paraules i per un document traspaperat dins un vell llibre de comptes, a finals del segle XVIII don Felip de Bearn, capità de cavalleria destacat a Aranjuez i un dels joves lions de la cort, havent fet amistat amb un aventurer italià que fabricava joguines, es dedicà a vestir

pepes «i n'exposà més de vint», resa el document, «a la sala de banderes de la mateixa caserna…». «Amb les seves mans», continua el document, «feia tots els vestits i teixia les randes…». Expulsat de l'Exèrcit, malgrat els esforços del Príncep de la Pau, que intentà de dissuadir-lo de tan estranya mania, es tancà a Bearn, on passà els darrers anys de la seva vida abandonat als seus desvaris. Escrivia moltes de cartes i sembla que estava en correspondència amb personatges de la cort de Carles IV i de Frederic de Prússia. El senyor, però, no menciona aquests fets a les Memòries. Tan sols en els darrers capítols, unes consideracions

generals respecte a l'efeminament, que ell creu una degeneració romàntica, poden fer sospitar que en redactar-los pensava en el seu avantpassat: «Quan jo era al col·legi», escriu, «em cridava l'atenció veure com alguns dels meus companys que anaven sovint amb nines cobraren fama d'efeminats. Ja gran, vaig observar que els més virils visitaven les cases públiques per insultar les vestals i llançar els mobles al carrer. A mi em prengueren mania d'ençà d'una nit que vaig desaparèixer amb una al·lota rossa… La meva conducta fou atribuïda a por, perquè vertaderament aquelles disbauxes, a més de desagradables, no deixaven d'ésser perilloses, i a manca

de companyonia. Comprendràs, em digueren, que entre homes, lo primer és lo primer…». «Tal volta tenien raó, però pensat que l'Univers és corbat i que els lluços es mosseguen la coa, arribaríem a la conclusió que un excés de virilitat pot dur a la inversió sexual. És indubtable que en aquestes matèries resulta millor no dogmatitzar. En el segle XVIII hi havia coronells que sabien brodar i que eren, al mateix temps, galants perfectes». He subratllat jo la darrera frase, i aquesta és potser l'única al·lusió del senyor al fet escabrós. Fet que psicològicament es complica perquè,

segons sembla, l'endemà de la visita d'un conegut cavaller de Ciutat, don Felip fou trobat al peu del seu llit digueren si de mort violenta.

3 Amb tota la seva pietat, dona Maria Antònia posseïa, igual que el senyor, un temperament pagà, que no debades eren cosins. Ho assenyal advertint, però, que se sabia sobreposar als seus instints El senyor afirma que la llegenda del seu escut, en lloc d'al·ludir a sang i a batalles, hauria pogut ésser aquesta frase, que li atribueix: «No escoltaré cap veu que em contorbi». Posseïa el que es diu bon sentit i

estava convençuda, com els clàssics, que l'home és la mesura de l'Univers. Columnes sereníssimes t'aixequen una arcada que retalla la glòria, però emmarca el fracàs.[5] —T'agradaria ésser reina? —li preguntà un dia el senyor. Ella no necessità meditar la resposta. —De Mallorca crec que m'hauria agradat. D'un país menut. D'una nació gran, ni somiar-ho. El meu protector, des de feia anys,

preguntava a molts si voldrien ésser reis i gairebé totes les respostes eren negatives. —És curiós —em deia— que tantes persones demanin càrrecs de vint duros i tan poques vulguin ésser reis. És clar que això només demostra que ets homos no es coneixen prou. Crec que sa resposta més exacta és potser sa de sa senyora. Seria graciós de veure la cort casolana que organitzaria. A madò Francina la faria Director de Seguretat perquè és enèrgica i sap tot quant passa en es poble. Ses relacions amb l'Església les duria personalment, com Carles I; i pot ésser que, a força d'ésser religiosa, acabàs per barallar-se amb so

clericat. No massa, però. No assaltaria Roma ni s'associaria amb un ressentit, com el duc de Borbó. Sabria recórrer a procediments més suaus. Existia, en efecte, dins l'ànima de dona Maria Antònia, alguna cosa d'insubornable. Quan morí don Andreu, el Vicari, i vingué don Francesc, jove i amb l'esperit ple d'innovacions, vaig observar amb estranyesa que ella feia poc cas dels seus consells i no semblava prendre en consideració les seves paraules. Ja he dit que ens començaven a arribar de l'estranger, i en particular de les Amèriques, certes tendències modernistes perilloses. Els sacerdots que van al cafè o prenen part a unes

carreres no realitzen en si cap acte delictiu, sempre que no concedeixin a aquestes vanitats una importància que no tenen. Però voler-se adaptar a la moda a fi d'atreure gent a la religió ho consider nefast, perquè podrà molt bé succeir que, en lloc d'ésser el sacerdot el qui condueixi les ovelles, siguin aquestes qui l'empenyin a la dissipació. Posats a fer concessions, don Francesc no havia vist inconvenient a fundar una espècie de casino on hi havia revistes i periòdics de Madrid, no gaire adequats a la vida dura d'aquestes muntanyes. Li agradava de fer sempre el seu cap envant i record l'estupor que em produí un diumenge quan des de l'altar digué als

seus feligresos: —Sa Il·lustríssima ha enviat una pastoral perquè la llegeixi damunt la trona, però és llarga i jo vos explicaré què diu. I l'extractà en un petit resum, molt ben fet, ho he de reconèixer, però deixant de complir l'ordre, que era de llegir el text. A la festa dels senyors, des del primer any, parlà d'una «devota família» en lloc d'una «noble família». —Veig, don Francesc —li digué somrient el senyor—, que mos ha suprimit sa noblesa. Ell es disculpà amb arguments de caràcter democràtic. —Aquestes coses de senyoriu —

digué don Toni— són velleses manades retirar. En es segle XX no en farà cas ningú. Es socialisme s'imposarà. Don Francesc desitjava que li concedissin la raó, però no tanta, i quedà desconcertat. Dona Maria Antònia somreia. —Es senyor, Joan —em digué en veu baixa—, està molt segur de lo que succeirà en es segle XX. —Consideri, don Toni —digué el Vicari tornant un poc enrere—, que si ses doctrines socialistes triomfassin vendria el caos. Jo he suprimit allò de «noble família» precisament per evitar… —Ha fet molt bé, senyor Vicari.

Serem es mateixos, tant si mos diuen nobles com si només mos diuen devots. El Vicari no es fixà amb aquell «només», que a mi em pareixia tan llastimós. Dona Maria Antònia alçà el cap. —Tens tota sa raó, Tonet. D'una manera o altra quedarem tal com som. Els seus ulls clars havien adquirit una gran dolcesa. —Preguem a Déu que mos vulgui absoldre a tots —afegí una mica incoherentment, plagiant sense saber-ho el darrer vers de la Ballade des Pendus. El Vicari quedà convençut que la humilitat li dictava aquelles paraules, perquè amb tot el seu modernisme no

havia inventat la pólvora. Els senyors no tenien orgull, però tampoc no eren humils. Es valoraven en tant com eren i representaven. Que els discutissin el senyoriu els havia de semblar una insensatesa. Bearn-possessió fou sempre norma i guia per a Bearn-vila. Potser no ha existit cap al·lota de quinze anys que no hagi somiat casar-se amb un príncep, és a dir, amb un Bearn, ni cap missatge que no hagi considerat com una mercè que una dama de la casa el miràs somrient. Fou a través de la casa que el món civilitzat, el món de les bones maneres i de la fantasia, enlluernador com un saló de miralls, pogué arribar fins en aquestes terres, servint d'estímul

al progrés i fomentant també el desassossec i l'ànsia de sortir de la pròpia esfera. De vegades la influència del senyor resultà francament desmoralitzadora. Les seves proteccions una mica intempestives feren imaginar desbarats. S'havia encapritxat que na Margarideta aprengués a tocar el piano. A un al·lot pobre, nascut per viure i morir entre aquestes muntanyes, li féu venir, només perquè era ros, un professor d'anglès. Tot això era summament insòlit i a la fi acabaren acusant-lo de bruixot. Els catòlics no creiem en bruixeries, però el mal que va fer l'acusació no hauria estat possible sense el prestigi

màgic de les cinc lletres que componen el nom de Bearn. Al·lotes honestes, que no haurien claudicat amb joves dels seus anys, claudicaven amb ell, que no era jove ni ben plantat. Quan pens en aquelles desventurades (en una especialment, que no he arribat a conèixer mai) la sang em bull i sovint he sentit l'impuls de venjar-les, recordant l'afirmació pagana de Sèneca que la misericòrdia és una debilitat del cor. Un dia en què vaig creure cas de consciència confessar aquestes coses al senyor (jo era aleshores molt jove, no havia complert encara devuit anys) ell em fità amb expressió entre irònica i curiosa. Tenia els ulls petits i

travessadors. M'agafà les mans i mentre jo perorava, proferint inconveniències barrejades amb injúries, progressivament excitat davant el seu silenci, me les estrenyia amb força, com si volgués provar la meva resistència física. Després me tocà els braços i les espatlles, un poc admirat i no sé si dir orgullós de la meva constitució. Quan a la fi vaig callar, espantat de les coses que havia dit, me recomanà la lectura d'un poema d'Heredia, Le serrement de mains, que acabava d'aparèixer a una revista francesa. Em deixà tot sol. Quan vaig arribar al tercet en què el Cid amenaça don Diego (la tradició ha arribat a dir que li pegà) la revista em

caigué de les mans i vaig rompre en plors. És cert, no obstant, que era un pare per a les famílies humils i que coneixia i tractava de remeiar moltes necessitats. Ja he dit que a vegades va contreure deutes per afavorir gent de la vila que no sabia com col·locar els estalvis, i com foren de perjudicials aquests deutes per a la bona marxa de la hisenda. En les discussions entre veïns, perquè els pagesos desconfien dels advocats i aquells s'estimaven més acudir al criteri del senyor, fallava amb un sentit d'estricta justícia i més d'una vegada, si el condemnat era molt pobre, li donava una quantitat fent-li prometre el secret.

L'assumpte, tanmateix, transcendia, cosa que, tot incrementant la seva respectabilitat, el feia passar per una mica beneit i era causa que alguns desaprensius, pactats per fingir-se litigants, li traguessin els doblers de la butxaca. En aquest aspecte dona Maria Antònia era més llesta i només es deixava treure bones paraules. Dominava, a més, l'art de no entendre el que no volia sentir i se li presentava una sordesa oportuníssima que li feia tergiversar els conceptes i li evitava molts de conflictes. No vull dir que fes comèdia, perquè realment era de vegades un poc sorda. En altres ocasions tenia una orella finíssima. Un

especialista de Barcelona havia diagnosticat aquell cas de sordesa intermitent.

4 Dia 11 d'agost de 1883, després d'una nit calorosa, em vaig aixecar a trenc d'alba per llegir les Èglogues de Virgili davall les alzines del puig de Ses Llebres. Quasi no es destriava encara, allà enfora, entre la boira, una claror rosada que era la Catedral de Mallorca. El sol començava a despuntar i la lluna, tota daurada, no es decidia amagar-se. El moment era tan indecís que contorbava l'ànima. Em vaig asseure

pensant en les tristeses de Melibeu obligat a abandonar la terra que l'havia vist néixer. Melibeu, jove i desventurat com jo mateix, apareix en el poema dempeus, mentre contempla Títir, és a dir, Virgili, que està assegut sota una vella alzina. «Ets feliç, Títir», li diu Melibeu, «de poder descansar a l'ombra d'aquests arbres…». «Pastor», li contesta Títir, «aquest descans, me l'ha concedit un déu». «Pobre Joan», m'havia dit el senyor la primera vegada que vaig llegir aquest passatge; «pobre Joan, es déu de què parla Virgili no és el Déu amb majúscula, sinó, simplement, un triumvir… No hi ha dret que el vell poeta faci plorar amb engans ni a tu ni a

Melibeu, ànima noble que sap admirar sense enveja. Virgili, és a dir, Títir, havia anat a Roma, on aconseguí, amb influència, perquè no li mancava astúcia, que Octavi l'exceptuàs de la incautació general dels camps». Voltaire posava gel a les piques d'aigua beneïda. Les paraules del senyor em feren mal. —Vol significar Vossa Mercè que Virgili fou un mistificador, una ànima innoble? El senyor em mirà amb curiositat. —No usis paraules desmesurades, Joanet, que no signifiquen res. Virgili tenia talent. Callà i no em vaig atrevir a replicar. Mentre meditava, una remor sorda,

com de canonades llunyanes, em va distreure. La remor semblava venir de la part de Ciutat i, com que per aquells dies tornaven a parlar d'insurreccions carlines, vaig mirar cap a la badia, però les boires no em deixaven veure res. Em disposava a prevenir el senyor quan allò que jo creia canonades em semblà que venia de la part oposada, és a dir, de S'Ull de Sa Font. Vaig pujar pel turó a fi de dominar l'altre vessant i vaig descobrir uns homes que tallaven pins. Aquella gosadia, a les sis del matí, era excessiva i com que em trobava més prop de les cases que del pinar vaig córrer a veure el senyor. En arribar a la clasta se'm va acudir que dormiria. El

majoral, a qui vaig contar el fet, proposà enviar a cercar la guàrdia civil, o bé que anàssim tots, ell i els missatges amb les escopetes i jo amb la doble autoritat d'administrador i de sacerdot, a parlar amb els delinqüents. Cap de les dues solucions no m'acabava d'agradar, especialment la primera, ja que, sense saber per què (i després veuràs que no m'enganyava l'instint), em repugnava mesclar persones estranyes en aquell assumpte. No quedà més remei que despertar el senyor. Vaig anar a picar-li a la porta, molt esparverat, i ell contestà tot d'una que passàs. La meva sorpresa fou gran en trobar-lo aixecat i vestit. Es trobava assegut davant l'escriptori,

ploma en mà, i examinava papers. —Mira, Joan —digué allargant-me un dibuix—. A veure si endevines què és això. Estava molt satisfet i no semblava estranyar-se de la meva visita en aquella hora. Sense mirar el dibuix vaig intentar disculpar-me. —Audaces fortuna iuvat. —Em replicà rient—. Seu i no diguis beneitures. Ja saps que, en principi, sempre he defensat ets atreviments. I es perdé en una digressió literària, enginyosa i un si és no és sofistica, per acabar dient que els nostres escriptors no havien estat mai atrevits, cosa que no els permetia ésser devertits.

—Devertit rima amb atrevit — comentà—. Es secrets de sa gràcia són femenins. No podem posseir res, i sobretot una dona, sense un poc d'atreviment. No ho trobes? —Vossa Mercè sap que no tenc vot en aquesta matèria. —És ver —replicà fent una retirada —. M'agrada que siguis tan bon al·lot. Jo estava intrigat. Quan dormia el senyor? Feia anys que comentaven que tenia el llum encès tota la nit. De cop, davant el seu verb enginyós i fluid, davant la facilitat amb què se li acudien les cites clàssiques, sempre oportunes, lleugerament subratllades per la ironia a fi de neutralitzar el que poguessin tenir

de solemnes, vaig comprendre que don Toni pertanyia a la casta per a la qual els primers moments del dia són els de la màxima capacitat intel·lectual. Aquella capacitat devia anar minvant en el transcurs de les hores i a la nit, quan després de sopar es despedia de nosaltres «per escriure», devia caure al llit mort de son, sense temps d'apagar la candela. Tal fou l'explicació que se'm va ocórrer de primer moment, per bé que després l'he anada modificant, perquè és probable que s'adormís deixant a posta el llum encès a fi que el matí, que devia ésser quan realment treballava, tots el creguessin adormit i respectassin el seu descans, ja que pretendre que

respectassin el seu treball hauria estat excessiu en aquests paratges. El senyor seguia conversant animadament i jo no trobava manera d'explicar-li la feta. —Què et penses? —em deia—. Com que fa catorze anys cremàrem tants de llibres, ara me trob sense mapes. Aquella nit, sa senyora i jo anàrem massa enfora: destruírem fins i tot «L'Any Cristià» i el «Kempis». Necessit un pla de Roma i mirava de fer-me un croquis de memòria… Però Roma, al revés de París, és un centcames. Ets hereus de sa cultura llatina ja no són ets italians. Per qualque cosa es metre-patró de platí es guarda a Meudon. Mira, això

és la Porta del Popolo, obra de Miquel Àngel. D'aquí surten tres vies principals. La d'enmig és el cèlebre Corso, que uneix el Popolo amb el Capitoli. Però és un carrer estret i mal d'eixamplar perquè hi ha palaus vells, segurament no tan artístics com han dit. Quedà pensatiu i jo vaig aprofitar per dir-li què passava a S'Ull de Sa Font. —Malgrat tot —prosseguí, i jo vaig pensar si no m'hauria entès—, és una ciutat única, encara que no fos més que per ses seves fonts. Es pinar que tallen està venut —afegí—. Tan aviat com hagi passat sa calor forta mos embarcarem cap a Itàlia. Un sacerdot té obligació

d'anar a veure el Papa. Jo havia quedat de pedra. —Així Vossa Mercè ha venut es pinar? No havíem decidit que es doblers que en traguéssim servirien per cancel·lar una parl de ses hipoteques? —Tu ho havies decidit… —contestà —. Però per viatjar se necessita sa bossa plena. No obstant —afegí veient la meva mala cara— no he venut tot es pinar, sinó únicament es pins grossos — que eren els més cars—. Consola't, Joan. D'aquí a catorze o quinze anys tot serà com ara. —D'aquí a quinze anys Vossa Mercè en tendrà prop de noranta! —Si visc —replicà.

Jo no sabia què em passava. Veure el Papa constituïa la il·lusió de tota la meva vida, però el pinar de Sa Font era la darrera possibilitat de què disposàvem. Com havia pogut realitzar la venda sense que jo en tingués notícia? Més tard vaig saber que tot s'havia fet per cartes i que jo mateix les tirava al Correu, que per això en tenim i per alguna cosa han de servir els invents. Em vaig atrevir a dir-li que ens havia d'haver avisat, perquè el majoral estigué a punt de cridar la guàrdia civil. —Tens raó —replicà—. Me'n vaig descuidar. Supòs que en la seva aversió a tractar qüestions econòmiques, havia

preferit no dir paraula fins que el comprador hagués començat la tala i ens trobàssim davant el fet consumat. El pinar de S'Ull de Sa Font sols es domina des del puig de Ses Llebres. El senyor devia confiar que no ens adonaríem de res fins al cap d'alguns dies. La casualitat havia volgut que ho descobrís el mateix matí. —Quan és la partida? Somrigué i me passà un braç pel coll. —No vagis tan aviat. Hi ha mil coses a arreglar… Primerament treballar una audiència privada amb el Sant Pare. Lleó XIII és un esperit il·lustrat i lliberal, com ho ha demostrat

ja en es cinc anys que du de pontificat. No era la primera vegada que expressava la seva admiració pel Papa éclairé, com ell deia. Vaig observar que damunt la taula tenia les encícliques Diuturnum i Humani generis, acabades d'aparèixer. —La senyora sap…? —Naturalment. Està al corrent de tot. Vaig recordar que dona Maria Antònia, dies abans, m'havia anunciat una sorpresa. Però, comprenia què significava gastar en un viatge la venda del pinar? Decidit a sortir de dubtes em vaig voler retirar. Ell me detingué. —Escolta, Joan: no diguis res a

ningú… —D'acord. Em fità amb curiositat. —A veure si voldràs ésser massa llest? En què estàs d'acord? —En que no se sàpiga que Vossa Mercè s'aixeca tan de matí. —Secret de confessió —rigué—. Vés. Vaig sortir al saló de la xemeneia. Encara no eren les vuit i na Caterineta em digué que la senyora dormia. Estava esglaiada i es torçava els llavis amb la mà. Duia la boca tacada de xocolata. La vaig renyar per les bones (encara no tenia catorze anys) i em vaig asseure devora un balcó. Al cap de pocs

moments es presentà la senyora. El salut fou aquest: —Joan, ja podem preparar es cofres. Sabia que havien començat a tallar el pinar i semblava molt satisfeta. —Això vol dir, Joanet, que tocarem doblers. No m'il·lusionen es cèntims — com les vertaderes senyores del país, deia cèntims encara que es tractàs de quantitats grosses—, però estic contenta que encara en trobem quan importa. Per veure el Sant Pare es pot fer qualsevol sacrifici. Tu no te n'alegres? —És sa il·lusió de sa meva vida, però… —Calla —interrompé pegant-me un copet amb el ventall—. No vull que mos

diguis vells. Gràcies a Déu estam sans i forts. El cop de ventall proscrivia tota discussió. Fins a aquell moment no havia sospitat que les seves facultats mentals començassin a declinar i encara vaig tardar temps a voler-ho reconèixer. La venda del pinar la feia sentir optimista i, al mateix temps, infantilitzada. En realitat, ni el senyor ni ella no havien sofert mai privacions. Sempre que necessitarem doblers, aquests havien acudit. Aquestes experiències solen donar seguretat i alguna sequedat de cor als poderosos, i per això Jesucrist diu que és tan difícil la seva salvació. Els dóna també una

espècie de ceguera. «Vosses Mercès estan arruïnats, ses hipoteques els ofeguen —hauria cridat—, tot anirà a pública subhasta…». Vaig tenir escrúpols de contorbar aquella alegria. El cas no tenia remei.

5 La tramitació del viatge durà uns quants mesos. Obtenir l'audiència privada de Lleó XIII no era cosa senzilla. El Sant Pare uneix a una sòlida pietat múltiples activitats culturals. És, al mateix temps, un místic i un humanista. Compon, en els lleures, versos llatins. Totes les seves encícliques, notables de concepte i d'estil, són escrites de la seva pròpia mà. En el món, quan es deia comte Pecci, havia rebut una educació molt

completa. Diplomàtic, treballa per separar els interessos espirituals de l'Església de les lluites polítiques. Les ocupacions li deixen poques hores per a dedicar-les a visites particulars. Dona Maria Antònia, donades les dificultats morals i materials (perquè comprenia també que no ens trobàvem en condicions de fer un gran donatiu al Vaticà) s'hauria conformat amb una audiència pública, però el senyor no renunciava fàcilment als seus projectes. —Tant serem amb mil duros més com manco. Jo no em puc conformar amb una benedicció, Maria Antònia. Tots es papes donen benediccions, quan no… —Mirà dona Maria Antònia i

callà, perquè havia estat a punt de retreure les excomunions i anatemes del papat medieval—. Tots donen benediccions —seguí—; Pius IX ja mos beneí una vegada, però Lleó XIII és, a més, un home intel·ligent… —No diguis heretgies, Tonet. La benedicció està per damunt de sa intel·ligència. —Com vulguis. Però ja que feim es sacrifici econòmic d'anar a Roma —a bona hora recordava l'economia—, no mos hem de privar d'una entrevista amb Lleó XIII. En Joan és jove i en traurà profit. Tu mateixa te'n mors de ganes. —Això sí que és ver. Pel que fa referència a mi, el senyor

tenia massa talent per enganyar-se amb les seves paraules. Si és cert que una benedicció dóna profit espiritual, i el dóna de cop, per gràcia divina, una conversa de mitja hora, obrant per mitjans racionals, no podia modificar un hom fet com jo, que ja comptava trentados anys. Dona Maria Antònia tingué una idea. —En Jacob mos ho arreglarà. —En Jacob? Aquesta cotorra? Ella protestà de la forma agressiva i rotunda de l'espòs, pròpia d'algun avantpassat llegendari. —Déu meu, Tonet, quina manera de jutjar el proïsme! Sa teva llengua no té aturall. En Collera una cotorra?

Don Jacob Obrador i Santandreu, tercer marquès de Collera i diputat a Corts, constituïa, ja en la maduresa, el prestigi màxim de l'illa. Tots els periòdics havien reproduït el seu discurs contestant a un diputat de l'oposició que el titllava de «poeta» perquè volia una esquadra superior a l'anglesa: «Poesía, poesía, yo quisiera sumergirme en ese mundo mágico de la poesía y asistir a la batalla de Lepanto…». Era, segons deien, una peça oratòria digna de Castelar. Llatinista, havia comentat Sèneca i Ciceró. Era, també, arqueòleg. «És que tot l'acompanya», afirmaven les seves admiradores, que en tenia, i moltes, en el bon sentit de la paraula.

«Figura, gest…». El senyor, però, no el podia sofrir. —El conec perfectament. És més buit que un caragol. Es burlava, a més, d'aquell marquesat de pa amb fonteta concedit per la Reina Governadora. —Ni ella era Reina, ja que no té número a la Història, ni això de Collera té sentit heràldic. Fa setanta anys ets Obradors passaven per ésser es més ases de Selva. Com que només obrien sa boca per dir desbarats, una vegada, es dia d'es sant d'es senyor, reberen una collera[6]. Ells no s'ho prengueren a ofensa, que no arribaven a tant, i quan se'ls va ocórrer demanar un títol a Na

Cristina (que els solia concedir per cinc-cents duros, i per manco) firmaren Obrador de Can Collera. Ella, que era esburbada, suprimí l'Obrador i així s'han quedat definitivament amb Collera. Crec que el fet que relatava era cert, perquè encara que digués que tals qüestions pertanyien a l'ancien régime, s'interessava per l'ascendència de les famílies de l'illa. A vegades ens sorprenia amb afirmacions que semblaven capritxoses i resultaven exactes. Per a la majoria, no obstant, don Jacob era un personatge. El seu càrrec (i el mateix títol) li valien relacions a Madrid, i a la fi fou ell qui aconseguí de l'Ambaixada espanyola a

Roma que la Santedat de Lleó XIII ens concedís, en principi i descomptant obstacles de força major, una audiència de trenta minuts per al dia darrer d'any, a les onze del matí. Partírem de l'illa el dos de novembre, aprofitant un vapor francès que feia escala a Ciutat i que ens dugué directament a Marsella. Es deia Le lion du Louvre et de Belfort i era, com deien els anuncis de la casa consignatària, un vertader palau flotant. Els senyors en la seva joventut havien corregut món i no s'espantaven de res. A mi aquell vapor em semblà una bruixeria. Don Jacob Collera, no satisfet d'haver-nos procurat l'audiència, ens

havia recomanat al capità del vaixell, el qual sortí a rebre'ns a coberta i ens féu passar tot seguit a un saló encatifat de vermell que no sabies què miraves: llums, miralls, cadires de peluche, porcellanes, timbres elèctrics… fins i tot un piano! Allà mateix ens féu servir una copeta de vi amb unes pastes i demanà al senyor que tingués la bondat «d'anomenar-lo» a dona Maria Antònia. Segons ens explicaren després, allò és un costum francès, i encara que sabíem molt bé que érem davant el capità, cosa que s'advertia de seguida, ell fingia, per educació, no ésser conegut, i que la coneguda era la senyora, a la qual era necessari que l'anomenassin, a ell, que

en aquell món fantàstic constituïa la màxima i sobirana autoritat. Per servir el vi aparegueren dos joves ben plantats, pentinats a força de pomada. Vestien pantalons negres i jaqueta vermella, i no record si duien guants. Malgrat que sols havien d'omplir quatre copes, es movien d'un costat a l'altre, sens embullar-se, sense córrer i sense obrir la boca. En els moments en què no feien res se situaven un a cada costat d'un aparador de caoba adossat a una paret de miralls, de manera que ens pareixia veure'n quatre d'iguals, seriosos i planxats com si anassin a una processó. En el meu desconeixement del món i les seves vanitats, jo només pensava que, mentre

estàvem allà conversant, aquells joves haurien pogut segar un quartó de blat. El capità, abans de retirar-se, manà a un majordom que ens acompanyàs a les nostres cabines. La que em destinaven a mi em féu pujar els colors a la cara: era també plena de miralls, perfumada de violeta, tota encatifada i amb cortines de seda color de rosa. Si m'hagués atrevit hauria demanat que me'n donassin una altra. El majordom em mostrà un botó, que vaig comprendre que era un timbre elèctric, i em digué que si sonava una vegada acudiria el valet i si dues la femme de chambre. Vaig reparar, que, al lavabo, no hi havia pitxer per aigua i li ho vaig indicar.

Aleshores el majordom somrigué, s'acostà a la ribella i obrí el que ells en diuen un robinet: l'aigua sortí en abundància. La travessia fou bona i no es marejà ningú. Mentre dinàvem s'obriren les portes de vidres que comunicaven el saló amb el menjador i de la taula estant sentíem el piano, tocat per una senyoreta que ho feia molt bé i que, segons digueren, havia guanyat un premi al Conservatori. Le Lion du Louvre et de Belfort procedia del Marroc francès i transportava moros, jueus i negres, però no els deixaven arribar al passatge de primera. Jo els mirava des de coberta i el senyor volgué baixar per conèixer un

negre i tocar-lo; un antropòfag, per més senyes. A Marsella, on s'havia decidit que descansaríem tres dies, ens hostatjàrem al Grand Hotel, a la famosa Cannebière, gran via plena de cafès, teatres i botigues de tot quant es pugui dir. L'habitació que em destinaren era folrada d'un paper amb flors estampades, més propi també d'una senyoreta que d'un pobre sacerdot criat entre muntanyes. Igual que en el vapor, pertot es veien miralls i cortinatges. —Estaràs a un lloc ben elegant, estimat —em digué, guaitant, el senyor. Jo em sentia asfixiat, com si les flors de les parets fossin autèntiques. Fins i

tot la ribella del lavabo era plena de flors estampades. Els miralls m'acabaven de marejar. La mateixa porta que donava al corredor es componia, per la part de l'alcova, de vuit llunes quadrades, i com que davant hi havia el balcó, amb vuit vidres disposats de la mateixa manera, al matí, quan mig vestit vaig voler obrir perquè entràs l'oratge, em vaig confondre de vidriera i, en lloc de trobar-me al balcó, em vaig topar al corredor amb una senyora anglesa que em mirà esglaiada. Marsella és una ciutat rica, i el seu port, potser el més important del Mediterrani. Dissortadament la barreja de races i la llibertat o llibertinatge dels

costums hi han anat soscavant els fonaments a la moral. No vull dir que no hi hagi persones bones, però el desenfreïment és a vegades, amb motiu de festes, tan desmesurat, que les famílies decents se'n van al camp per no veure-ho. La gent és així mateix respectuosa i els cambrers de l'hotel em feien la reverència i em deien «Monsieur l'abbé», cosa que m'empegueïa, ja que mai no he estat ni seré probablement abat. Pas per alt els invents que la civilització francesa ha reunit a Marsella i que no són sinó una mostra dels que havíem de contemplar poc temps després. Assenyalaré només el

gran ús que es fa de l'electricitat, energia que s'aplica a la claror, a la Medicina, al telègraf i fins i tot, encara que sembli mentida, a la música. Dia quinze prenguérem el tren que ens havia de dur a Ventimiglia i a Roma, passant per Florència, on comptàvem deturar-nos una setmana. —Ja veuràs —m'havia dit dona Maria Antònia— que és de bella la Côte d'Azur. En lloc de sembrar els camps de blat, els sembren de clavells. Malauradament la nit ens venia damunt i no poguérem veure res. Quan em vaig despertar a trenc d'alba el paisatge era sorprenent: arbres altíssims, aigua, pastures i vaques que

donaven goig. Sempre havia sentit a dir que la Côte d'Azur recorda Mallorca, i allò que jo veia era molt diferent. El mateix cel, i la llum, d'una dolcesa infinita, em resultaven estranys. Ho vaig fer notar al senyor quan es despertà. —Lo que no comprenc —digué dona Maria Antònia— és que no vegin la mar. El senyor somreia. Consultà el rellotge, mirà una guia i deixà caure aquestes paraules que ens deixaren gelats: —D'aquí a sis hores i mitja serem a París. —Però no anàvem a veure el Papa, Tonet? —Naturalment. Però mos aturarem a

descansar a París. Diuen que tots els camins duen a Roma, encara que aquell no semblava el més indicat. —No és cap drecera —concedí el senyor—, però supòs que a tots mos ha d'agradar una setmana a París. Vaig mirar dona Maria Antònia. El nom de París m'havia suggerit el de dona Xima. Sortosament la senyora no pareixia immutar-se. —Trob que és una bona idea, Tonet. Ja que hem hagut de passar la mar, és millor aprofitar es viatge. No ho trobes, Joan? —En certa manera —digué el senyor dirigint-se a mi— representa una

economia. Essent a Marsella mos trobàvem a mig camí. —A més —corroborà dona Maria Antònia— ja som vells i no mos tornarem embarcar. Tots dos m'observaven. Com que jo no obria la boca, ella em donà un bombó i començà a parlar d'esglésies. —Veuràs Notre-Dame, Joanet. I aquella altra església tan antiga, que també està a la Cité… —La Sainte Chapelle. —Just. Quina filigrana! Allò sí que són vidrieres! I la Madeleine… Davant hi ha un restaurant molt bo, ja ho veuràs… Oh, només hi van persones formals, homos generalment,

ambaixadors o polítics… Senyores, poques; eh, Tonet? O ja velles, com jo… I on mos instal·larem? —En el Louvre, com s'altra vegada. Desconeixent París, la paraula Louvre em féu pensar en el palau dels reis de França, perquè des que sortirem de Mallorca el senyor em feia viure dins un cercle en què l'absurd semblava possible; però el Louvre a què es referia era un hotel, un dels més importants de la capital, això sí, situat prop del palau del qual pren nom, a un extrem de l'avinguda de l'Òpera. Per cert que just devora l'Òpera es troba el Grand Hotel, on altre temps havien viscut don Toni i dona Xima. Què devia pensar el senyor

sempre que passava per allà? I com dona Maria Antònia, que estava al corrent de tot, consentí més tard a anar l'horabaixa al cafè de la Paix, que es troba als baixos del mateix edifici? Tu saps com he estimat els senyors; la ploma es resisteix a censurar-los, però a estones posseïen una sequedat de cor molt sensible. Llegint certs autors ens commovem amb les bondats de Napoleó. Ai, aquell gran capità, adorat pels seus grognards, del qual es relaten anècdotes tan commovedores, vacil·là mai a declarar una guerra, va renunciar mai a una corona per tal de no enviarlos a la mort? Serà forçós tal vegada admetre la tendra llegenda napoleònica,

però els milions de vides sacrificades per aquell capità no és una realitat menys tangible. M'espantaria haver de donar la raó al senyor quan insinua que el Bé i el Mal reconeixen un mateix origen. No, aquest funest error està definitivament refutat, i el gloriós sant Agustí, que havia caigut dins l'heretgia, ha estat després el més il·lustre defensor de l'ortodòxia catòlica. De totes formes, la grandesa terrenal significa crueltat. I com podria ésser altrament? Podria el cirurgià amputar un membre si es commogués davant els gemecs del pacient? La nit en què es cremà l'automobile jo em vaig desmaiar i dona Maria Antònia em va haver d'assistir.

M'empegueeix recordar-ho; jo era un jove fort, el més fort del poble. Ho som encara. I una senyora ja vella conservà el cap per ordenar que enganxassin una mula, enviar a cercar un metge i disposar els primers auxilis. Així va succeir. Miquel, i l'honradesa m'obliga a reconèixer-ho: els senyors, quan es comporten com a tals, també són necessaris.

6 París en 1883 s'havia refet per complet del doble desastre de Sedan i de la Commune. Alguns enyoraven l'esplendor i la riquesa del Segon Imperi. Per a mi allò constituïa una màgia. La Tercera República pretenia ésser austera. Deien que el president Grévy era bona persona. Els costums d'un poble no varien, però, tan aviat. A l'hotel, durant el dinar es mobilitzava una tropa de criats i al cafè de la Paix

ens servia un turc autèntic que un dia ens insultà en la seva llengua perquè el senyor li havia demanat si el barret que duia servia per a fer flams. No parlaré del cafè de París, situat a l'avinguda de l'òpera, on no es paga pel menjar sinó pels fracs dels cambrers, que els cauen que ni pintats. Tals establiments són caríssims. Aquell gastar sense to ni so, quan tants de pobres pateixen misèria, no constitueix cap espectacle edificant. Jo he vist una parella d'enamorats asseure's al cafè, demanar dos gelats, prendre'n una cullerada, estrènyer-se la mà per davall la taula, aixecar-se, sortir i pujar a un cotxe: tot en l'espai de dos minuts.

—Es rics —afirmava el senyor— tenen obligació de fer rodolar es doblers. D'es seu luxe viuen molts de pobres. —Però com pots dir aquestes coses, Tonet? Quin avantatge treu es pobre si tudes un gelat? No és millor no demanar-lo i regalar es tres rals que costa a qualcú que els necessiti per menjar? El mal era que la senyora, que a estones pensava tan raonablement, tot recordant els temps passats —sense recordar, però, que ara la bossa era més petita—, intentava de reviure'ls i queia també en la prodigalitat. —Crec —digué un matí— que

hauríem d'anar a dinar al restaurant Vefour. Aquell establiment passava per ésser el més car de París. El senyor aprovava. El famós restaurant, instal·lat a la façana nord del Palais Royal, era a poques passes del nostre hotel. Pujàrem per una escala encatifada. El menjador era un saló regi, amb les parets de paper que imitava vellut vermell emmarcades per franges d'or. Ocupava tota l'amplària del cos d'edifici i tenia balcons que s'obrien al carrer, i altres, situats davant, al jardí del palau. El sostre, de volta, era decorat amb pintures mitològiques. No cal dir que tot el saló apareixia encatifat, igual que l'escala. Quan

entràrem se'ns acostà un majordom, o maître, com diuen allà, i dos cambrers de frac que ens prengueren els capells. Passaré per alt els detalls d'aquell dinar, servit en plats de porcellana i sopera i palanganes de plata. Un dels principals fou un faisà daurat, especialitat de la casa. Record també uns peixos plans, que no sabérem si eren fregits o bullits, amb gust de mantega, i un vinet blanc i gelat que semblava inofensiu i era, Déu em perdoni, tan enganyós com els fills del Sena. Jo, Miquel, no em podia sostreure a la idea que tot allò era una comèdia. Aquell gran palau, edificat pel cardenal Richelieu, havia estat de Lluís XIV, que

el cedí al duc d'Orleans. Tal volta en aquell mateix saló s'estudiaren els punts dels tractats de Westfàlia; potser el funest Felip Igualtat conspirà allà contra Lluís XVI: avui tots aquells fets històrics, gloriosos o ominosos, eren eclipsats per una salsa o per un vinet anomenat, si no m'err, Sauternes. L'amabilitat del majordom i dels cambrers resultava tan extremada que no podia ésser sincera. Un d'ells, que semblava el cap de tot aquell personal, oferí a la senyora, com a entremès, uns caragols amb les paraules següents: —Madame, j'ai six escargots arrivés pour vous de Bourgogne. No acabaria mai si intentava

descriure't les anades i vingudes, les evolucions innecessàries, els «pardons» i els «messieurs» a cada paraula, per passar-te un plat, per llevar-lo, per omplir la copa. L'art de menjar adquiria categoria de ritu, i ritu era del més pagà materialisme, presentat entre flors i servit en safata d'argent. M'estim més oblidar tals coses. El que no he oblidat és el preu: per menjar tres persones gastàrem aquell dia trenta-dos francs, sense comptar les propines. La vida que dúiem a París era bastant ordenada. Després de la missa a Sant Roc, passejàvem en cotxe pel bosc de Bolònia, tornàvem a l'hotel, dinàvem i els senyors anaven a seure al cafè de la

Paix, situat als baixos mateixos del Grand Hotel. És cert que havia transcorregut prop d'un quart de segle d'ençà d'aquell escàndol, però dona Xima seguia vivint a París, aquells havien estat els seus barris i, essent allò el centre de la capital, s'exposaven a trobar-la a la taula veïnada en el moment més inesperat. Res d'això no semblava preocupar-los. Crec que ni tan sols hi pensaven. Jo hi pensava contínuament. Feia prop de quinze anys que l'havia vista arribar a Bearn, enlluernadora de sedes i colors, precedida d'un valet vestit de vermell. En quinze anys i a una ciutat com París la moda té temps de variar vint vegades. Les senyores

elegants vestien ara amb més senzillesa. No mancaven, però, les qui no renunciaven a l'exageració. Sota quin aspecte es presentaria dona Xima? Ja devia tenir aleshores uns quaranta anys complerts. La darrera vegada que anà a Bearn es trobava dins l'esclat de la seva bellesa. Tal volta encara era bella, tal volta s'havia mort. Si així fos, què hauria estat de la seva ànima? M'envaí una gran pietat per aquella desventurada, pervertida a l'adolescència per qui més obligació tenia de vetllar per la seva puresa. Quan m'abandonava a tals pensaments el senyor se m'apareixia com un monstre. Després, estudiant les

Memòries, he pogut comprovar que el seu cor no era tan sec com em sentia dispost a creure, però amb quantes reserves, encara, li hauria hagut de donar l'absolució! Per altra part, no duia dona Xima la sang d'aquella besàvia que donà tant que xerrar, fins i tot amb el senyor, que hauria pogut ésser el seu fill? I no duia també don Toni la mateixa herència d'aquell altre don Toni llegendari, el nom del qual corre encara en gloses entre els pagesos de Bearn? Jesús es troba en el cel i a Moreria l'infeel…

Hi ha, a les gloses anònimes, la mateixa angúnia i el mateix desempar que un gran poeta de l'Edat Mitjana ens ha deixat a la Ballade des Pendus. Pies, corbeaux nous ont les yeux cavés Et arraché la barbe et les sourcils. Don Toni de Bearn i Torre Roja havia arrencat l'honra i la pau a famílies humils i decentíssimes que no es mereixien aquell tracte: Plorau i cridau, veïnades,

que vos arriba el fibló, plorau llàgrimes salades… Diuen, i ho crec, que les gloses li atribueixen més calamitats de les que cometé, i no han mancat erudits per a sostenir que algunes d'elles no al·ludeixen a don Toni, sinó a un vertader fibló que a principis del segle XVIII destruí la vila: de tal forma la Història es tergiversa en el curs de pocs anys. Les responsabilitats es dilueixen i acaben per desaparèixer covardament quan les volem cercar en les accions dels altres (vull dir en els avantpassats) en lloc d'escorcollar dins nosaltres mateixos. Perquè la nostra ànima és

tanmateix, per parlar un llenguatge modern, «personal i intransferible», com deien els nostres passaports. Una nit, en somnis, se m'aparegué la desventurada, envellida, bella encara, amb una gran melangia en aquells alls pregons que dona Maria Antònia, en una ocasió, havia comparat als meus. Li vaig demanar si sofria molt. —El meu sofriment és encara suportable —digué—, però sé que ha d'augmentar fins a la desesperació final, que serà eterna. Li vaig dar a besar una creu. Ella s'hi negà, somrient amb tristesa. —Dec vint-i-quatre francs d'habitació —digué.

Em vaig despertar banyat de suor.

7 Després d'aquell somni dona Xima va ésser la meva obsessió. Em semblava veure-la pertot arreu, i com Proteu se m'apareixia sota els aspectes més distints. Malgrat saber que era una dona feta, la vaig trobar al Bois encarnada en una nina de quinze anys que jugava al diàvolo. Al menjador de l'hotel la vaig reconèixer en una comtessa italiana i, un vespre en què mig adormit esperava que els senyors tornassin del teatre, se'm

presentà sota la forma d'una moixa d'Angora que tenia els seus mateixos ulls i els seus mateixos moviments. Un matí, anant en tramvia elèctric, em va cridar l'atenció veure al Quai de la Mégisserie una senyora esvelta que em semblà ella. El tramvia corria disparat. Vaig demanar que s'aturàs i el cobrador em replicà que no era lloc d'aturada. La senyora anava quedant lluny. Un instant més i l'hauria perduda. Em disposava a botar del cotxe quan m'agafaren per un braç. —Està prohibit, senyor. La reacció fou involuntària. No m'havia succeït mai: vaig pegar un cop de puny al meu interlocutor, que

resultava ésser un agent d'ordre públic. El tramvia s'aturà malgrat no ésser aturada i sorgiren dos guàrdies més que m'invitaren a seguir-los. La cara em queia de vergonya. Vaig veure com col·locaven l'agent ferit dins un cotxe. Li havia obert una cella. En contemplar-lo ple de sang em vaig trastornar de tal manera que tenia por de perdre el coneixement. Gràcies a Déu vaig arribar pel meu peu a la Comissaria i m'introduïren davant un personatge que en veure els meus hàbits em féu la reverència i em saludà dient-me Monsieur l'abbé. Després d'asseure'ns em preguntà amablement si coneixia les lleis franceses. Abans que li contestàs,

afegí somrient: —Perquè jo supòs que vostè no havia begut… Veient la meva sorpresa rigué amb cordialitat i m'oferí una copeta, que em vaig excusar d'acceptar. Finalment, acomodant-se dins la butaca i mig tancant els ulls, digué: —Mais racontez donc l'affaire, Monsieur l'abbé, je vous écoute. Vaig començar la narració sense estalviar detalls. Quan va sentir que havia volgut davallar del tramvia per reunir-me amb una dama, aixecà una cella. —Era una neboda dels meus senyors —vaig afegir.

Ell obrí un ull. —Mais je ne vous demande pas celà, Monsieur l'abbé. Aquella sortida em desconcertà. —Tenia absoluta necessitat de conversar amb ella. Amb el trull l'he perduda de vista, i ara me serà impossible… —Vostè ha vingut a París acompanyant uns senyors? —interrompé —. I no sap on trobar la dama? —En efecte. —És que els senyors no li poden indicar el seu domicili? —L'ignoren. —Ah! —exclamà el comissari. I aixecà l'altra cella.

M'adonava que no me creia. Allò m'acabà de trastornar i pel fet mateix que no acostum a dir mentides tot el meu relat semblà ja, des d'aquell moment, mentida pura. —Em sap greu haver-lo de detenir unes hores, senyor —digué el comissari —, però fins que els metges dictaminin respecte a la ferida de l'agent convindrà que no es mogui d'aquí. Vostè deu saber la penalitat en què incorre el qui agredeix un agent. L'amenaça, en lloc d'espantar-me, em donà coratge. —No, senyor comissari —vaig replicar—. Aquest punt és de l'exclusiva competència de vostè. Estic avergonyit

de la meva acció. Em sembla tan baix haver usat de la força contra un home que només pretenia de complir amb el seu deure, que mai m'ho perdonaré. Sé que Déu me n'ha de castigar; així és que la pena que m'imposi la llei tal vegada servirà per atenuar la que em correspon a l'altra vida. El senyor comissari em mirava amb curiositat. —És estrany… —digué. Però en aquell moment sonà el telèfon elèctric. El comissari conversà un moment amb la trompa aferrada a l'orella i es dirigí a mi. —Els metges diuen que té el nas fracturat.

—Greu? —No… però seriós. Monsieur l'abbé… Jo tenia el cor destrossat. En la meva angoixa només se'm va ocórrer dir: —Senyor comissari, jo no som abat. —Ah —exclamà ell—. Què és doncs, vostè? Vaig comprendre que estava a punt de prendre'm per un mistificador. —Som únicament un capellà de la casa de Bearn. —De la maison de Béarn? —I em mirà interrogativament. Jo vaig treure la cartera i li vaig donar cent francs. —En nom del senyor li suplic que

faci arribar aquesta quantitat al ferit. —Molt agraït. On s'hostatgen? —A l'Hôtel du Louvre. Per cert que la senyora m'havia demanat que no anàs tard a dinar. Ell semblava dubtar. —Jo li podria concedir la llibertat condicionada —digué—, sempre que l'acompanyassin dos guàrdies. Però potser això xocaria a la senyora Princesa —afegí interrogativament. Ignorant a quina princesa es referia, no vaig obrir boca. —Bé —decidí el comissari—. Se'n pot anar. Vostè deu tenir interès que els Prínceps no coneguin el fons de la qüestió. Una altra vegada, i cregui que

és un bon consell, vagi amb més prudència. El senyor comissari quedava convençut que tot allò es reduïa a una aventura galant, típicament parisenca, i com a bon parisenc la galanteria, fins i tot en un sacerdot, li semblava un atenuant. Però, qui eren els prínceps a qui al·ludia? Ell mateix me donà la clau de l'enigma. —Li suplic que transmeti les gràcies à monsieur le prince de Béarn pel seu donatiu. No vaig encertar a protestar. Era tard i volia veure el ferit que es trobava en una clínica de prop. La clínica no resultà tan a prop com m'havia imaginat,

i a la fi, després d'haver-me fet esperar bastant de temps, no me'l deixaren veure. Vaig dir que li donassin de part meva la medalla de la Mare de Déu que sempre duia al coll, i alarmat de com era de tard vaig demanar que em deixassin comunicar amb l'hotel del Louvre pel telèfon elèctric. Demanada la comunicació, les senyoretes de la central connectaren amb el Museu, confusió que em féu perdre uns minuts preciosos, i quan me posaren amb l'hotel i ja havia reconegut la veu del conserge, saltà una espurna que em féu caure sense sentits. Quan em vaig recobrar, cridaren un fiacre que em portà a l'allotjament, trastornat i amb un cop blau al front. Un

criat m'obrí la porta de vidres i, després de fer-me la reverència, em va semblar que em deia que els prínceps m'esperaven al jardí d'hivern. El sentia com en somnis. No sabia que a l'hotel hi hagués jardí. Sortosament, a través de les vidrieres del saló veí, encatifat de vermell i entapissat com un estoig, on s'ostentaven fins a cinc palmeres mercès a les quals li donaven el nom de jardí, vaig veure els senyors, que resaven el rosari. Les primeres paraules del meu protector, que estava mort de gana, foren aquestes: —Dimoni! Em pensava si t'hauria raptat alguna bella senyora. Què significa, aquest cop blau?

No record quines explicacions li vaig donar, i en acabar de menjar vaig pujar a tancar-me a l'habitació. Necessitava resar i recollir-me. Havia de pensar com donaria compte dels doblers lliurats al comissari. A Bearn jo posseïa alguns estalvis que si no arribaven a aquella quantitat no s'hi devien fer molt enfora, però de moment havia de dir que havia distret aquells cent francs encara que només fos per evitar que gastàssim més del que podíem. Era noble confessar la veritat, si bé no em semblava prudent de remoure històries velles, i despertar l'espinós assumpte de la neboda. Cansat de dar voltes al tema, em vaig adormir i

tot d'una se'm presentà dona Xima. —La senyora que has vist —digué— no era jo. Semblava més apenada que en el primer somni i li vaig demanar si resava. —No, perquè ja és tard. —I desaparegué. Vaig sortir al balcó. En primer terme, estintolats a les columnes del Teatre Francès, me cridaren l'atenció dos senyors que no llevaven els ulls de l'hotel. No podien ésser més que policies, ja que no semblava probable que fossin atracadors, en aquelles hores i a un indret tan cèntric. De sobte, un féu senya a l'altre. Don Toni havia sortit,

travessava la plaça i es perdé pel carrer de Richelieu. El qui havia fet la senya s'acostà al seu company, que era més jove, i li parlà. Després entrà a l'hotel. El company quedà tot sol, encengué un cigarret, aparentà que llegia els anuncis del teatre i quan hagué demostrat així la seva indiferència, com si hagués pogut endevinar que jo el veia i representàs aquella pantomima per a mi tot sol, s'encaminà ràpidament pel carrer de Richelieu, perquè don Toni ja li duia massa avantatge. Al cap d'un moment el qui havia entrat a l'hotel tornava a sortir i s'apostava al mateix lloc, fingint també llegir el repartiment dels artistes que havien de presentar Phèdre aquella nit.

Aquestes maniobres m'inquietaren i vaig decidir de no moure'm del meu observatori. Abans d'un quart, el senyor tornà amb un paquet de llibres a la mà. A una distància raonable, fumant i fingint mirar les senyores el seguia el policia jove. Quan, hores més tard, vaig baixar a sopar, el meu protector era al hall i apostrofava en mallorquí un mosset de l'hotel, que l'escoltava amb la boca oberta. —D'on surt ara aquest escarabat amb Monsieur le Prince? Vés-te'n de davant mi! Durant el sopar vaig haver d'ampliar explicacions respecte al cop blau. Ja

havia preparat unes quantes mentides, perquè un embull en porta sempre un altre. Mentre amuntegava falsedats, recordava aquella jaculatòria que el pare Pi ens feia recitar al col·legi: En el camí del pecat ens importa en veritat no dar la primera passa. Les coses, no obstant, s'encadenaven de tal manera que era difícil de decidir quina havia estat la primera passa. Si una senyora esvelta (que, ara ho veia clar, no era dona Xima) no s'hagués trobat al Quai de la Mégisserie, jo no

hauria intentat de baixar del tramvia ni agredit un agent. Però, quina necessitat tenia jo de parlar amb dona Xima? Convertir-la? Hauria fet cas d'un pobre capellà de poble? No hauria pogut succeir que intentàs veure els senyors, pertorbant altra volta la seva plàcida existència? Cert que don Toni ja era vell, acabava de complir setanta-tres anys, però, qui podia assegurar…? En aquell drama sí que no era possible de descobrir la causa primera. Frivolitat de don Toni, herències morboses, circumstàncies, casualitats? Tots aquests ingredients i molts d'altres havien ajudat a desencadenar-lo. A les postres el mosset s'acostà i

anuncià que Monsieur Garellano demanava si Monsieur de Béarn volia anar al telèfon elèctric. Justament jo acabava de relatar l'aventura de l'espurna que m'havia fet perdre els sentits. —I ara —digué dona Maria Antònia — has de parlar per telèfon? Qui és aquest senyor Garellano? Si vol res, per què no et ve a veure? En aquell moment vaig recordar que acabat de dinar el senyor havia dit al mosset, pensant que jo no el sentia: «Anit has de venir a la taula i has de dir que aquest senyor em crida per telèfon». I li havia lliurat una apuntació. Ara és quan m'adonava de la possible gravetat

d'aquell fet. El senyor sortí i tornà quasi tot d'una. —Aquest atzero… —digué referintse al mosset—, quina mania té de dirmos prínceps! Fins que li pegui dues bescollades… Deia això per distreure la nostra atenció i llevar importància a la telefonada. Pel que fa a mi, ho aconseguí, de moment. Era clar que la policia ens vigilava i que el títol del príncep de Bearn, mencionat per primera vegada aquell dia a l'hotel, on ja dúiem prop de tres setmanes, era cosa dels agents apostats a la plaça del Teatre Francès. Allò no m'agradava ni mica. La nostra existència s'anava enterbolint. Jo

ignorava si aquells policies ens muntaven la guàrdia com a personatges o si ens vigilaven com a tramposos. Si es tractava de la primera cosa, no es torbaria a ésser veritat la segona. —Què volia aquest senyor que t'ha fet cridar? —preguntà dona Maria Antònia. —És un compatriota. No el conec, però ha sabut que anam a Roma i me vol fer un encàrrec. Demà l'aniré a veure. Viu a Auteuil, així és que si arrib tard a dinar no vos intranquil·litzeu. Aquelles mentides em deixaren glaçat. Què tramava el senyor? Dona Maria Antònia semblava contrariada. —Em vaig fent vella —digué— i el

món ha variat molt, però trob, Tonet, que tot això és incorrecte. Obligar-te a anar an es telèfon elèctric ja suposa un atreviment. Què sap ell si tu vols parlar per telèfon? I ara, fer-te anar a Auteuil… —No m'ha demanat que hi anàs; som jo que m'hi ofert. Té una filla malalta — improvisà. —Però tu no ets metge, Tonet. Tot això —afegí com prenent-ho a broma— és molt sospitós. No ho trobes, Joan? Crec que es senyor mos engana. Potser ni l'han cridat per telèfon i s'ho inventa perquè el deixem en llibertat. Molt bé. Tu i jo també anirem a devertir-mos: farem un passeig pel Sena.

No tardaren a anar-se'n a dormir. Jo vaig quedar al hall. Volia parlar amb l'encarregat de la recepció per veure d'aturar allò del principat. El receptor sempre estava ocupadíssim: prenia notes, feia números, contestava als clients o parlava per telèfon. Era un home massa llest, tot ho entenia a la primera paraula i com que ja no esperava la segona, mai no acabava de fer-se càrrec d'un assumpte, si bé en compensació en resolia deu en el temps que un altre empraria per un tot sol. Aquelles qualitats el feien antipàtic, malgrat el somriure postís. Encara no m'havia acostat al comptoir alçà el cap i em mostrà les dents:

—… sieu désire? Ell havia usat una paraula i mitja, però jo no encertava a respondre amb una tota sola, com hauria estat el meu desig. En l'angoixa de concretar, vaig emmudir, cosa que l'irrità. —Dites, dites… —i mentre pronunciava aquestes síl·labes feia números damunt un paper. —Perdoni si el molest. Em mirà amb ràbia i tornà a mostrarme les dents. —Dites, sieu… —i s'inclinà de costat per fer la reverència a una senyora vella, carregada de joies. Calia anar ràpid. —Els meus senyors desitgen…

—Oui —xiulà fort mentre tocava un timbre i mostrava totes les dents a dos americans que passaven. En aquell moment entraren cinc viatgers molt elegants i el receptor es desinteressà de mi. —El senyor —vaig cridar— desitja que no li tornin a donar el títol de príncep, perquè… El receptor em mirà un segon i oferí el seu somriure a algú que portava un brillant a la corbata. —Oui, monsieur —replicà vertiginosament, tornant-me a mirar—. Incognito. C'est compris. Vaig veure que ja seria impossible de fer-li escoltar ni una paraula més i

que a causa de la seva desmesurada capacitat mental es quedaria sense saber que si el senyor no volia que li donassin el títol de príncep era perquè no el tenia. A canvi d'aquest retrat potser massa malèvol que faig del receptor, he de consignar que en tota la setmana que passàrem encara a París, ningú, fins al moment d'abandonar l'hotel, no tornà a pronunciar davant nosaltres la paraula «príncep».

8 No vaig dormir pensant en les incidències del dia. Era necessari comunicar al senyor que havia sostret cent francs del fons del viatge, però no sabia com fer-ho. No estava dispost de cap manera a mencionar dona Xima. Jo no posseïa més objectes de valor que una cadena i una medalla d'or. La medalla, l'havia regalada al ferit i de la cadena tota sola tal volta no em donaríem la quantitat que necessitava.

En cas que la donassin, hauria de recórrer un dia o altre a una nova mentida i dir que l'havia perduda. Però no seria necessari de totes maneres dirho de la medalla? Devers l'alba vaig aconseguir aferrar el son i dormia fort quan entrà el senyor i s'assegué a la capçalera del llit. —Vénc —digué— perquè me donis tres-cents francs. Jo tenia els ulls oberts i em pensava somiar. —No obris aquests ulls. Mai diries a qui t'assembles? Em vaig guardar prou de demanar-li a qui. Encara que jo era l'administrador i el depositari del fons, dos dies abans

d'embarcar-nos m'havia demanat quaranta duros per si alguna vegada ens separàvem. Com que fins a aquell moment quasi sempre havíem sortit plegats, no encertava en què havia pogut gastar aquells doblers. La seva petició era molt sospitosa. Però, qui podia ésser ella, llevat de dona Xima? De cop em vaig decidir a parlar i li vaig contar tot quant m'havia succeït sense ometre detall. Ell m'escoltava amb la curiositat satisfeta. Quan vaig arribar a l'altercat amb l'agent em passà un braç pel coll. —Tu has pegat an es policia, estimat? Ell s'havia atrevit a agafar-te per un braç? Molt ben fet. Què es figurava aquest insolent?

Davant la idea que un estranger (encara que els estrangers, en aquell cas, érem nosaltres) hagués gosat tocar-me la roba, tot el seu afrancesament semblava desaparèixer. Quedà un moment pensatiu. —Dius que et figuraves haver vist dona Xima? —Segurament em vaig equivocar. Vossa Mercè no sap per on para? —No —digué—. No sé res. —I mirà cap al balcó. Vaig creure que fingia i la sang em pujà a la cara. —Així, doncs, Vossa Mercè necessita tres-cents francs? Jo vaig prendre ahir un bitllet de cent perquè el

donassin al ferit. Fins a arribar a Bearn no li podré tornar aquesta quantitat. I a fi de no deixar res sens consignar i per purificar-me de les mentides dites (i de les que havia estat a punt de dir), donat que ja havia anomenat dona Xima, li vaig contar que també m'havia desposseït de la medalla d'or que ell i la senyora m'havien regalat. Somrigué. —Sembla que t'interesses molt per aquest policia. —Em mirava amb expressió de malícia—. Ja no podràs dir que no hagis tengut una aventura a París. Jo també en tenc una. Dóna'm es francs que t'he demanat i no pensis més en es que has gastat… amb so policia. Pobre Joan… No veus que som molt més vell

que tu? Les seves paraules expressaven una bondat que autoritzava a la confidència, i em vaig atrevir a preguntar-li en què havia gastat els quaranta duros que li vaig donar a Bearn. Lluny de molestarse contestà amablement com si la meva pregunta no li semblàs extemporània: —Només em queden deu duros. Vaig comprendre que no havia d'insistir, però ell afegí: —Es Vicari està encarregat de donar un duro cada setmana a madò Coloma i ja feia setmanes que no havíem aclarit comptes. O és que tu i sa senyora sou tan innocents de creure que qualcú pot viure amb sa llet d'una cabra i dos pans per

setmana? Li vaig donar els tres-cents francs. Una hora després deia missa a Sant Roc, en l'estat d'ànim que és de suposar i tenint per únic feligrès dona Maria Antònia. Acabat el Sant Sacrifici, Déu volgué afavorir-me: «Abans de dinar — em digué una veu interior— tindràs la prova que el senyor no és amb la persona que et penses». Quan tornàrem a l'hotel, la senyora no havia renunciat al passeig pel Sena. Partien vaporets del mateix Quai du Louvre cada quart. Decidí anar a Passy i desembarcar a una illeta. —Ja veuràs quina bellesa, Joan. Són illes desertes. Es diumenges estan

plenes de gent, però avui no hi haurà ningú. Mos asseurem davall un arbre entre sol i ombra i resarem el rosari. El Sena és, a més d'un riu il·lustre, un lloc d'una gran bellesa per l'abundància tranquil·la de les seves aigües i la frondositat dels boscs que el volten. Passat Saint-Germain els seus marges formen una vall que en podríem dir reial, plena d'avingudes i palaus i molt rica de caça. Desembarcàrem a una illa deserta, en efecte, si tenim en compte que no hi havia més persona que nosaltres, però poblada d'ocells que ens obsequiaren amb un concert tan excel·lent com els de l'Òpera. Ens precedia un al·lot de l'hotel amb dos

coixins de vellut vermell galonejat d'or, que segons digueren només s'usaven quan venia la duquessa d'Edimburg. La senyora els havia volgut per seure al vaporet i havia demanat també que el mosset vingués amb nosaltres per transportar-los, cosa que ens donà prestigi als ulls del personal. Resàrem el rosari, l'al·lot s'adormí damunt l'herba i després d'escoltar el cant dels ocells dona Maria Antònia em digué, parlant cóm per a ella mateixa: —Es senyor, Joan, té coses molt rares. No he arribat a entendre'l mai. Es féu una pausa, i com que jo no obria la boca, ella prosseguí: —Ni tu ni jo creim que hagi anat a

Auteuil. Altre temps deia ses mentides millor. Ara, com que ha tornat vell… Emmudí i es contemplava les mans, que havien estat tan belles i que començaven a arrugar-se. La mirada dels seus ulls blaus era impregnada de melangia. —Jo no sé —afegí com conversant amb ella mateixa— si sa comèdia d'Auteuil, l'ha representada tan malament perquè ha tornat vell o perquè sabent que jo ho som i començ a estar desmemoriada, ha cregut que així ja n'hi havia prou… La finura d'aquell raonament em commogué. —No tenim dret —vaig dir— a

pensar mal de ningú. Ella abandonà el seu to pensatiu per a recobrar la vivesa d'antany. —A ésser beneits sí, que no hi tenim dret. Però què pot haver ideat, Déu meu, an es seus anys? Tu que el coneixes millor que jo… —Jo, senyora? —Sí, Joan. Jo l'he tractat més anys i més de prop. Però tu… Callà i mirà el cel, d'un blau indecís, com els seus ulls, heretats, segons el marit, d'una avantpassada normanda. Eren uns ulls més aviat lluents i a vegades un poc durs, però en aquell moment apareixien com emboirats de tristesa. Ho haurien estat més encara si

hagués sabut les coses que jo sabia i que estava obligat a callar. No feia tres hores el senyor m'havia dit: «Jo també tenc una aventura» i m'havia demanat tres-cents francs. Per un moment vaig recordar escenes borrascoses d'aquella existència. Dona Maria Antònia procurava no tenir notícia de res desagradable, però no es podrà saber mai fins a quin punt ho aconseguia. Ara mateix ja besllumava dins ella un sofriment íntim i dolorós: el de la incomprensió moral. Déu em perdoni si m'atrevesc a dir que dona Maria Antònia, en presència del senyor, em feia la impressió d'un salvatge davant un piano. I malgrat tot eren cosins, duien el

mateix nom i part de la mateixa sang. S'estimaven. «Però l'amor entre home i dona no na estat mai la comprensió intel·lectual, sinó la fusió de dues coses oposades, l'amalgama de dos metalls que perden les seves qualitats característiques», proclama el meu protector. Les darreres paraules de dona Maria Antònia m'havien torbat perquè no sabia exactament quin significat donar-los. «Sí, Joan, jo l'he tractat més anys i més de prop, però tu…». Ni ella acabaria la frase ni jo no demanaria mai un aclariment. El meu orgull no impedí que els ulls se m'omplissin de llàgrimes i vaig besar la seva mà descarnada. —En certa manera —li vaig dir— jo

som una ofensa per a Vossa Mercè. I que mal dotat, Déu meu, he nascut per a conviure amb aquesta vella família de Bearn! Feia catorze anys, m'havia desmaiat en un moment difícil, devora la foganya, i dona Maria Antònia, una senyora, m'havia hagut de donar exemple de fortalesa. Ara, la mateixa senyora, als setanta anys complerts, tornava a derrotar-me a una illa deserta del Sena. En sentir les meves paraules, els seus ulls, que abans d'ésser de gasa com el cel de l'Illa de França, havien estat d'àgata, es convertiren en dues floretes primaverals, dues ingràvides meravelles, dos ramets de miosotis. La seva mirada semblava somriure i

assenyalar amb delicada malícia el mosset mig adormit damunt l'herba. —Joan, per l'amor de Déu, aquest al·lotet ja ha vist al Museu abats que besen sa mà a ses marqueses… Déu meu —afegí—, mira que si es vaporet no tornava passar… No estaríem espantats? Ella no hi estava. En aquell moment sentírem un renou fosc que semblava venir de llevant. Els ocells xisclaren i fugiren. Del costat del bosc de Bolònia avançava pel cel una espècie de globus en forma de puro. Aleshores vaig recordar haver vist en un periòdic que els germans Tissandier anunciaven la segona ascensió científica en l'aeròstatdirigible-elèctric de la seva invenció.

Ho vaig explicar a dona Maria Antònia, que m'escoltà atentament. —Però com poden dirigir un globus que és a l'aire? —Diuen que igual que es vapors, amb una hèlice que gira i un timó. Ella havia romàs pensativa. —Ses persones de seny —digué— no poden aprovar aquestes coses, i tanmateix qui sap si amb el temps acabarem per viatjar en globus. Fa anys es senyor inventà un auto-mobile i tots el censuràrem. Avui, l'auto-mobile, es pot dir que ja és un fet. Tal volta tenia remordiments per haver-se mostrat enemiga de l'invent, ara que la idea havia triomfat. Però així

seran i han estat totes les dones Maries Antònies de l'Univers. La senyora, forta i prudent com la Lia de la Bíblia, no era capaç de volada. L'aeròstat s'acostava. Tenia la forma i el color d'un puro, gruixat a la part central i acabat quasi en punta pels extrems. Feia pensar també en una balena, i en cap dels dos aspectes no resultava agradable de mirar. Segons vaig saber després, feia vint-i-vuit metres, o sigui més de desset canes mallorquines i era ple d'un gas molt verinós a més d'explosiu. Es distingia ja, penjada del que podríem dir ventre de l'aeròstat, una espècie de canastra gran, que semblava teixida de joncs i que duia

molta maquinària. Tres senyors, dempeus, conversaren per senyes i manipulaven. Dos d'ells, grans i grossos, amb barba i bigots, devien ésser els inventors Tissandier. L'altre, Déu em perdoni, era el senyor. Dona Maria Antònia i jo el reconeguérem al mateix temps i ens miràrem sense dir res. La monstruosa balena passà molt avall per damunt nosaltres i desaparegué amb lentitud cap al sud, vibrant i oscil·lant com un gran borinot. Malgrat el perill que el meu protector corria, vaig experimentar un gran conhort i vaig recordar la veu sentida durant la missa: don Toni no era amb dona Xima. Els tres-cents francs no havien estat gastats

en cap aventura galant, sinó que devien haver anat a parar als senyors Tissandier, ja que a França com a molts de llocs, no es fa res per no res. El vaporet arribà quasi tot d'una, i sense dir paraula ens embarcàrem i atracàrem devora el Louvre, fent entrada a l'hotel precedits pel grum que duia els dos coixins de vellut de la senyora duquessa d'Edimburg, com a prínceps de veritat. Vora el Teatre Francès els agents que ens espiaven no perderen detall d'aquella arribada triomfal i un d'ells escriví alguna cosa a un quadern de notes. Diré de passada que pel lloguer dels coixins i per haver disposat durant un parell d'hores del criadet ens

carregaren en compte setanta-dos francs i que quan vaig demanar un aclariment, perquè em pensava que s'havien equivocat, em respongueren que allò significava un «luxe» extraordinari i fora de tarifa. («Oh, Senyor —comentà dona Maria Antònia—, un luxe aquest nin que no s'alça dos pams d'en terra i que no fa res en tot lo dia. Jo trob que amb mitja pesseta està tot pagat i ben pagat»). El senyor arribà tard a dinar. Venia molt excitat i com que era sincer i, fora de casos extrems, no li agradava de mentir, es moria de ganes de relatar la seva aventura. Sabent, però, que l'esposa l'havia de desaprovar i no

volent discutir («no hi ha una sola idea que no dugui en si mateixa la seva refutació possible»[7], escriu a les Memòries), com que posseïa una imaginació fèrtil, trobà la manera de compaginar desig i conveniència acudint, per ésser sincer, a una mentida més. —El senyor d'Auteuil —digué— m'ha duit a veure l'ascensió de l'aeròstat-dirigible-elèctric i m'ha presentat an ets enginyers Tissandier. Es diaris fa dies que no parlen d'altra cosa. Es Tissandier són amabilíssims. He pujat a sa barqueta d'es tripulants, que és còmoda, amb cadires per seure tres persones…

Semblà que el nostre silenci el desconcertava; tan cert és que el pecat pesa més que el plom. La situació es feia dificultosa, però jo no hi havia d'intervenir. A la fi hi intervingué dona Maria Antònia mentre posava tota la seva atenció a pelar una poma i ho féu amb el to característic dels Bearn, que sembla frívol i que a mi mateix, educat devora ell, m'ha enganyat tantes vegades. —En Joan i jo t'hem vist passar per damunt el Sena, Tonet. No tenies por d'una desgràcia? El senyor replicà amb naturalitat: —No, perquè és un aparell molt segur. Veuràs…

I ens va descriure el mecanisme. Ella l'escoltà amb benevolència. La catàstrofe quedava conjurada.

9 Els tres-cents francs no havien estat gastats amb dona Xima. Durant el mes que ja dúiem a París, ningú no semblava recordar-la. En certa ocasió jo havia aconsellat a dona Maria Antònia que l'encomanàs a Déu. La senyora m'escoltà sense obrir la boca i sense que en el seu semblant pogués llegir-se absolutament res. Mai, Miquel, no arribarem a comprendre els senyors. Són durs de cor i tal vegada no poden ésser d'altra

manera. El que interessa d'ells és no tant la persona com el nom que la vest. Així es dóna el cas que un aristòcrata resulti més ignorant i més tosc en els seus costums que qualsevol individu de la classe mitjana, sense que això llevi res a un prestigi que no és seu, sinó llegat de la tradició i que va vinculat exclusivament al llinatge. El nom serveix de tapadora a la persona, i sentint-se en certa manera invulnerable, el poderós corre perill d'oblidar fins i tot els principis de l'ètica i de la religió. Ja he dit que la vida escandalosa que el senyor dugué durant la primera meitat de la seva existència no hauria estat tolerada sense el conjur de les cinc

lletres que componen el seu llinatge. Per això Jesucrist proclama que si desitjam seguir-lo és necessari abandonar els honors terrenals i abraçar-nos a la Creu. Recordes aquella temporada que el senyor Rector ens arribà a tenir per socialistes? Déu ens preservi de caure dins les falses teories, condemnades per l'Església, de Carles Marx, el jueu alemany que acaba de morir a Londres. Aquest apòstol laic, creador del concepte materialista de la Història, sembla ignorar que fa cosa de denou segles nasqué a un portal de Betlem un Mestre les doctrines del qual compendien tot quant el socialisme proclama com a invenció seva. Marx és,

a més, com a bon alemany, incoherent i contradictori, perquè vol arribar a la fraternitat per mitjà de la lluita de classes i de la guerra. No són aquests els camins que ens ensenya el Diví Redemptor! No, ni tu ni jo no podem ésser acusats de marxisme. Per altra part, Miquel, les objeccions que he fet de vegades a la moral dels senyors no signifiquen que no els estimi, sinó ben al contrari. «Qui no deixarà la vigilància de cent ovelles obedients per acudir a la que surt del camí?». El gran amor que he professat sempre al meu protector obeeix a aquesta manera de sentir. Tal volta si no he estimat tant dona Maria Antònia és perquè ella no necessitava la

meva sol·licitud. És perquè crec que tots dos eren bons, que em sembla inhumà el seu procedir respecte a dona Xima. No val objectar que la conducta d'ella no tenia remei. Això seria una raó més per compatir-la, no per oblidar-la. Quan jo vaig demanar al senyor si sabia per on parava, em contestà negativament, mirant enlaire. Tal resposta m'indignà perquè la creia falsa. Ara que la sabia vertadera m'indignava més. El senyor no sabia des d'ella, és a dir, no desitjava saber-ne res. Si havia ideat aquell viatge a París era, segons em confessà més tard, per posar-se en contacte amb els enginyers Tissandier, que asseguraven haver construït el globus-dirigible. Així

és l'esperit fàustic. Quan no ha pogut trobar la redempció en els pecats de la carn, el Faust germànic la cerca en l'ànsia de domini, en l'acció, guanyant terres a la mar, enriquint-se…, en qualsevol cosa menys en l'observància de la llei de Déu. Pocs dies abans del fixat per a la partida, els senyors em dugueren a l'Òpera a veure Manon, des d'una localitat discreta. La Gran Òpera és un teatre modern, devora el Boulevard des Capucins. L'antic teatre de la Rue Le Peletier es cremà ja fa temps, com si Déu volgués que amb el desastre de Sedan s'enfosàs no sols l'imperi sinó fins i tot l'escenari que simbolitzava els

escàndols d'aquella societat. Jo coneixia la famosa novella de l'abat Prévost, la novel·la romàntica abans del Romanticisme, escrita en ple segle XVIII per un home que no tenia res de frívol i que es compadia dels errors dels seus protagonistes. El nom de Manon ha quedat com a prototipus de la dona lleugera, que passa empesa per l'huracà de les passions. En això radica principalment la tragèdia i no comprenc com ningú es pot devertir amb les entremaliadures més o menys ingènues d'una desventurada que les haurà de pagar tan cares a l'altra vida i que fins i tot en aquesta visqué perseguida per la Justícia i acabà miserablement en els

deserts de la Louisiana. Dona Xima era de la casta de les Manon i havia d'acabar com elles. En certa ocasió vaig veure una funàmbula que ballava damunt la corda fluixa a gran altura, i somreia i s'engronsava com inconscient del perill, fins que errà un peu i es rompé l'ansa del coll. No sé si els espectadors que l'havíem aplaudida en les seves follies ens adonàrem de la responsabilitat moral en què havíem incorregut. Vaig anar a veure-la morta i a resar-li un parenostre. Tenia uns devuit anys i semblava somriure sota l'aurèola dels cabells daurats. Tornant a la neboda dels senyors, jo no podia preveure en quina forma es

veuria obligada a expiar la seva conducta. Ella m'havia dit en somnis que els seus patiments anirien augmentant fins a la desesperació total, que seria eterna. Aquells patiments devien referirse a la pèrdua gradual de bellesa i fortuna, sense que li servissin de lenitiu els consells de la religió. Els èxits mundans pels quals havia viscut li serien negats de dia en dia. Ja resultava sospitós no haver-la vista en tot un mes pels barris cèntrics. El París daurat ignorava la seva presència. Devora aquest París de luxe i de riquesa, que s'estén de la Madeleine a la Porte SaintMartin, n'existeixen d'altres en els quals les sedes i les flors no somriuen darrera

els mostradors de les botigues, ni els llums de gas brillen dins la nit, ni els diamants, damunt la pell de les senyores, imiten la rosada dels camps. En algun d'aquests París que el foraster no visita, pel barri de Sant Antoni, més enllà del Luxemburg, dins alguna pobra habitació sense més mobles que un llit, un lavabo de ferro i una cadira, dona Xima amagava possiblement la seva desfeta, la seva irreparable caiguda després d'haver enlluernat aquell altre París daurat de llotja a l'Òpera, hotel a l'Étoile i carruatge a la porta. El seu protector i amic, l'Emperador, s'havia mort. Els periòdics ja no s'ocupaven d'aquell elegant lion que es deia duc de

Campo Formio. La bellesa i el que allà en diuen charme difícilment resistirien el doble estrall de la desventura i de la quarantena. Quan em venien aquests pensaments cercava dona Xima entre les senyores d'edat, pobrament vestides, dels barris apartats. Altres vegades no podia sostreure'm a evocar-la tal com la conservava a la memòria, i ja he dit que als Camps Elisis se m'arribà a aparèixer un horabaixa sota la forma d'una al·lota que jugava a diàvolo. Totes aquestes aparicions il·lusòries, cada pic més clares i precises, havien d'acabar en una aparició real i desconsoladora. El dia abans de partir cap a Roma, sortint de

Sant Roc de dir missa, la vaig descobrir un tros lluny, encara bella, però amb la cintura desfeta i l'esveltesa perduda. Caminava aviat i semblava preocupada. Duia unes sabates velles, de talons torts, i per la seva bossa de roba guaitaven un bocí de pa i algunes verdures. Aquesta vegada era vertaderament dona Xima en la penúltima fase de la seva decadència. Tenia la mateixa mirada fonda i trista que en el somni. Un òmnibus s'interposà entre nosaltres. Mentrestant ella voltava el cantó de la Rue Pyramides i quan vaig intentar de seguir-la havia desaparegut. Anys més tard, Déu meu, l'havia de tornar veure a Bearn en aquesta mateixa sala en què t'escric, el darrer dia de

Carnaval, com una màscara tràgica… Sant Francesc de Borja, davant el cadàver de l'Emperadriu, féu vot de no estimar sinó la Bellesa perdurable, però el cos que enterraven ja no era la reina Isabel, sinó unes restes inanimades, a part de la vida, mentre que dona Xima constituïa l'espectre d'ella mateixa. Aquells ulls voltats d'arrugues i aquella boca contreta eren encara els seus ulls i la seva boca. Davant mi no se'm representava una morta, sinó una dona horrorosa, les faccions de la qual s'imbricaven i es confonien, no obstant, amb la gran bellesa desapareguda, impossible ja de perpetuar serenament en el record. Més tard arribarem a això.

Per ara he de seguir el fil de la meva narració. Posseït d'una mortal angoixa em vaig encaminar a l'hotel. Allà m'esperava l'afront més gran que he sofert en la meva vida, un afront, Miquel, que no ha de constar en els arxius de Bearn, que ja en contenen d'altres: tot d'una que em va veure, el conserge m'allargà un sobre gruixat, amb timbre de Policia, dirigit al senyor. —És un assumpte important —em digué més aviat amb males formes— i no l'hi puc donar si no em firma aquest rebut. Després de firmar vaig córrer a tancar-me a la meva habitació. Pressentia quelcom de greu, però mai

una vergonya d'aquella magnitud. Érem expulsats de París. Expulsats com aventurers, segons s'especificava en un llarg protocol que la meva raó es negava a comprendre. L'espanyol «dit» don Toni de Bearn i «la senyora que l'acompanya» (com dubtant que es tractàs de l'esposa legítima) juntament amb l'abat don Joan Mayol, «que confessa exercir el càrrec de capellà i secretari dels esmentats», eren invitats a abandonar el territori francès en el terme de quaranta-vuit hores «atenent els extrems que es consignen». Aquells extrems constituïen una espantosa novel·la. Segons l'informe policíac, els meus senyors es feien passar per

prínceps de la casa de Bearn, exigint que a l'hotel els donassin tractament d'Altesa i fent-se precedir, quan sortien d'excursió, per un grum amb els coixins vermells de la senyora duquessa d'Edimburg. Ítem més: «el dit» don Toni de Bearn havia efectuat una ascensió en l'aeròstat-dirigible-elèctric dels senyors Tissandier usant el nom fals de Bernat Villar (afirmació que resultà certa, perquè no volia aparèixer a la premsa per temença que dona Maria Antònia ho sabés). Quant al soi-disant abat don Joan Mayol, resultava un subjecte perillós que havia agredit un agent d'ordre públic al Quai du Louvre per qüestions de faldes.

El cas trist i desconcertant és que quasi tot el que s'havia consignat era cert, però sens dubte som indulgents amb nosaltres mateixos i exigents amb els estranys. Res més sorprenent que la discrepància entre el concepte que formam de la nostra persona i el concepte amb què ens valoren els altres. L'any 59 una ballarina de trista reputació s'havia permès de posar-se en boca el nom de Bearn, i ja he explicat que el senyor ho consigna a les Memòries. Per a aquella pecadora don Toni era… una cosa que la ploma es resisteix a estampar. I, no obstant això, el meu protector ens fa veure amb agudesa que aquell criteri no tenia res de sorprenent.

A París, els Bearn de Mallorca eren desconeguts. No ho eren, en canvi, certs fets incontrovertibles, com la conducta de dona Xima, les visites del Duc i les complaences de don Toni, seguides d'una oportuna desaparició en el moment en què el nou enamorat començava a obsequiar l'estimada amb presents generosos. Tot allò, pels estranys, tenia un nom i la Rigolboche l'hi havia donat. «Jo no creia merèixer-lo —m'havia dit moltes vegades el senyor—, però quan vaig veure que me l'aplicaven vaig haver de reconèixer que no els mancaven motius. No sé si la Rigolboche, que rifava cada nit les seves carícies, hauria admès com jo un

altre adjectiu clar i rotund que també es troba al diccionari…». Déu fa les coses bé. La policia ens comminava a partir abans de quarantavuit hores i la nostra partida estava decidida per l'endemà de matí. Vaig resoldre no dir res. Jo era el principal culpable d'aquella ignomínia: era just que la sofrís tot sol per no haver sabut tallar d'arrel la funesta història del principat. No calia tampoc pal·liar el cas de la meva agressió a un pobre agent d'ordre públic. Vaig voler suportar l'afront sense compartir-lo amb ningú i ja que sortia de la Ville Lumière amb la mort al cor, aconseguir que els senyors en sortissin amb el somriure als llavis,

el cap alt i honorats com a prínceps. Quan travessàvem el hall, aquesta paraula fou, precisament, pronunciada per darrera vegada —i amb quina ironia!— pel monstre de la Recepció: —Bonjour, messieurs les Princes. Ho digué mostrant totes les dents, i com hi ha Déu que vaig sentir l'impuls de desbaratar-lo a bufetades. En lloc d'això, em vaig treure la cadena del coll i li vaig pregar que l'acceptàs, notificant-li que era d'or antic. En notar el seu pes empal·lidí de cobejança i ens féu una reverència fins a terra. —Però quin cotxe has duit per als senyors? —cridà al garçon que es feia càrrec dels equipatges—. No n'has

trobat d'altre més vell en tot París? Corre a baixar els coixins de la senyora duquessa d'Edimburg perquè els senyors arribin amb comoditat a l'estació. Els agents que ens vigilaven s'acostaren en veure l'acatament dels coixins, i apartaren uns nins que ens dificultaven el pas. Un dels policies ens tancà personalment la porteta del carruatge i quan aquest partí es llevà el capell. —Que són d'atents, que són d'encantadors aquesta francesos! — digué dona Maria Antònia. El senyor assentí. I així, ells somrients com a prínceps i jo amb la mort al cor, abandonàrem París.

10 Roma ens produeix, al primer contacte, una desil·lusió. Tots els qui coneixen un poc la Història i saben que aquella ciutat fou la capital del món queden sorpresos davant el seu traçat, les seves ruïnes i el desordre i la misèria que es veuen pertot arreu. A mi em resultà particularment dolorosa. La xafarderia i la manca de devoció en els temples. La major part dels assistents no s'agenollen ni tan sols durant l'Elevació.

—Altres coses descobriràs encara —em digué el senyor— que et faran dubtar d'es lloc i de sa Història. Però, malgrat tot, Joan, això és Roma. Fins setmanes més tard no vaig comprendre aquelles paraules. El senyor desitjava hostatjar-se al Gran Hotel, però a causa de l'estat de la nostra bossa, un poc minsa després de les aventures de París, anàrem a una pensió del Corso. La senyora de l'establiment ens rebé amb una efusió que desagradà 3 dona Maria Antònia i que, certament, no venia gaire a to. Ens assegurà que tenia les millors habitacions i les més alegres de la ciutat, però els nostres ulls no donaven

testimoni de les seves paraules. El Corso, que constitueix la via principal, com si diguéssim les Rambles de Barcelona, no passa d'ésser un carrer més aviat estret i tort. A aquest carrer donaven les nostres habitacions. El temps era humit, i entre les pedres de les voravies, pels racons, hi creixia l'herba. El senyor em volgué mostrar primerament la Roma antiga. Dona Maria Antònia va quedar a la fonda. Plovia i no trobàrem cap carruatge. Proveïts d'un paraigua anàrem a la plaça del Capitoli, que és molt bella, com a obra de Miquel Àngel. Des d'allà baixàrem a les ruïnes. Quina soledat, quina absència de grandesa, comparat

amb el que esperava! El mateix Coliseum em semblà petit. —Roma —em deia el senyor— és massa antiga. Succeeix com amb sos vins: per ésser bons han d'ésser vells, han de tenir solera. Però alerta que no en tenguin massa, alerta a passar «el punt». Roma el passà fa molt de temps. Es referia a la dels Cèsars. La dels Papes, lloat sia Déu, no és morta, com poguérem comprovar poc després. L'audiència amb Lleó XIII era acordada, salvat obstacle major, pel darrer dia de l'any i dedicaren les dues setmanes d'espera a visitar temples i museus. El senyor tenia raó: allò era Roma. Ens acompanyava un franciscà

ros i fort, natural de Lombardia. La seva expressió no semblava gaire amable (segons el senyor, «no li havien ensenyat a riure»), però era l'home més ben intencionat i amb més desigs de complaure que he conegut. Estava introduït dins la bona societat romana i ens féu visitar alguns vells palaus que em deixaren meravellat. Mai no hauria cregut que una ciutat tan lletja i tan morta, plena de pobres, conservàs riqueses de tal importància. Fileres de salons folrats de domàs, amb pintures fins als sòtils, plens de plata cisellada, d'aranyes i d'espases amb punys incrustats de diamants. Ni a casa dels comtes de Montenegro, ni a la del

marquès de Sollerich, vertaders museus que causaren l'admiració de la tristament famosa Georges Sand, es troben objectes tan valuosos. Els quadres, però, no són tots edificants. Les nueses abunden i alguns sobrepassen tota mesura. No m'estendré en aquest aspecte perquè hi hauria massa a dir. Només consignaré una cosa increïble, sense citar el nom de la interessada. Jo no ho hauria imaginat si no ho hagués vist: a una elegantíssima residència dels afores (el que allà es diu un «casino»), propietat d'uns prínceps, hi ha un marbre de l'escultor Canova que representa una deessa nua, mig recolzada damunt coixins, amb una poma a la mà: aquella

deessa és el retrat… de la senyora de la casa. —Ses italianes —comentava don Toni— són en general tan pudoroses com ses mallorquines, si no més. Els agrada parlar d'es seu honor, com a ses castellanes, però de vegades honor i pudor els cauen de cop. Aleshores resulten una mica excessives. Després de dinar solíem arribar fins al Pincio. Des de la plaça del Popolo es pot ascendir en cotxe per dues rampes monumentals. Anàvem en carruatge descobert i el senyor es divertia xerrant amb el cotxer. De vegades, durant quasi tot el temps, discutia un ral i quan a la fi obtenia la rebaixa li regalava mitja

pesseta. —Cadascú —observava— té sa seva manera d'enfadar-se. Es vells remuguen i mos diuen coses horroroses, però per respecte les diuen en veu baixa i com que tenen sa veu aiguardentosa quasi no els entenem. Es joves són de vegades més desvergonyits, però n'hi ha que reaccionen com a senyoretes. S'altre dia que tu no vengueres un se posà a plorar, amollà ses regnes i per poc no va fer tombar es cotxo. Tot perquè li havia dit: «L'avaro conta sempre i suoi tesori». Després no volia cobrar. El cert era que, a causa d'aquestes escenes o bé de la propina que venia després, tan aviat com ens veien a la

plaça els cotxers començaven a disputar per veure qui ens duria en el seu carruatge. El senyor s'asseia en un pedrís i els mirava somrient. Dona Maria Antònia contemplava l'escena de lluny, protegida per la seva ombrel·la. —Quan hagin acabat ja avisaran, no és així, Joan? Es senyor comença a tornar nin. Mira ara per què ha de fer enfadar aquests homos. Un dia acabaran per dir-mos coses que no mos agradarà sentir. Després l'haver discutit a bastament, pujàvem a un cotxe qualsevol i muntàvem al Pincio, creuant-nos amb altres carrozze ocupades per senyores de la bona societat que sortien a prendre

el sol. Els jardins del Pincio són famosos des de temps antics i dominen una vista esplèndida. Rosers, xiprers i estàtues componen la més bella estampa del Renaixement. No hi ha camí, balustrada, temple o mirador que no estigui guardat per alguna nimfa o per algun Cèsar. Pertot arreu es troben marbres. Els personatges de pedra formen legions i, en passar una avinguda espessa on els pedestals ja quasi se toquen, el senyor em féu observar que allò constituïa un perill. —A Roma —deia— hi arribarà a haver més estàtues que persones, perquè ses persones se moren i aquelles perduren. Cada generació que passa

afegeix escultures noves, sense comptar ses que desenterren de ses excavacions. Què succeirà es dia que es marbres dominin ets homos, quan ses guies posin: «Roma, un milió quatre-cents mil habitants, les quatre cinquenes parts de pedra»? Viatjant es viuen episodis estranys, i aquella societat resultava una mica original. Cada tarda ens topàvem amb una senyora encara de bon veure que des del segon dia ens somrigué com a coneguts. El tercer, veient que havíem baixat per guaitar un mirador, ens digué amablement: «Fa molto dolce. Domani avremo una bella giornata». En acomiadar-nos ens donà una targeta. Era

una marquesa. A la tarda següent ens manifestà que vivia tota sola i que les seves distraccions eren l'art i els passeigs en carruatge els dies de bon sol. Començàvem a veure-la una mistificadora quan rebérem una invitació per dinar plegats. Vivia prop de la plaça d'Espanya i ens presentà una senyora vella i dos commendatori d'aspecte una mica tronat. En el curs del dinar resultà que era cosina dels Barberini, però ens digué que no es tractaven, per la qual cosa ja no li demanàrem que ens dugués a veure el palazzo. El de la marchesa no era excessivament ric, però tenia un cert encís, com la propietària. Semblava que

l'havien anat despullant de quadres i tapissos; encara quedaven domassos i alguns mobles de valor. Les aficions artístiques de la dama, no podíem saber a quin art es referien. Era culta i tenia un aire melangiós que li donava misteri. Una vegada digué que coneixia una senyora que feia còpies de quadres i les venia barates, però no insistí en el tema i no intentà comprometre'ns. De sobte vam deixar de veure-la. Traguérem la conclusió que es tractava d'una autèntica dama, tal volta una mica tarada. Una tarda, aquell cotxer jove que havia plorat perquè el senyor li digué que l'avar compta els seus tresors, veient que preníem un altre cotxe es

tragué un ganivet i si no l'arrib a subjectar el clava al pit del cavall. —Ho veus, Tonet? —digué dona Maria Antònia—. Això t'ensenyarà a no anar de bromes amb aquesta gent. —És una raça sensible —pensà el senyor en veu alta. —Sensible —replicava ella— serà que mos succeeixi una desgràcia. Tant et deverteix de sentir-los? Crec que, en efecte, era així. El senyor que negava el pa i la sal a la literatura italiana (més buida, segons ell, que un caragol i més retòrica que un ramell de monja) era en canvi un enamorat de la llengua pel que té de musical, i de les reaccions del poble pel

que tenen de primàries i d'histriòniques. «Que no escriguin —deia—; mai no sabran fer una anàlisi delicada. El món del pensament els ve ample. Que no escriguin, però que ens deixin escriure sobre ells». En conseqüència els obligava a xerrar i com que no dominava l'italià els llançava a manera de reactiu, qualsevol frase collida de la Méthode de Ahn: «Non se conosce meglio l'uomo che nell'ubriachezza», els deia de cop. I els interessats, creient que els tractava de borratxos, gesticulaven i ens obsequiaven, com havia previst dona Maria Antònia, amb comentaris poc grats. Però el senyor s'interessava més per l'eufonia de les

paraules que pel seu sentit. —Coneixeu res més graciós que aria o que Andrea Doria? —ens deia. —Qui era Andrea Doria? — preguntava l'esposa—. No la pintà Rafael? —No era una dona, sinó un homo — replicava el senyor. I com que Itàlia el feia somiar, afegia: —Devia ésser un homo jove, enèrgic, un capità. Tenia sa pell colrada de sol, però mira, es vent el despentinava i duia sempre es front ple de rulls. Sens dubte, a don Toni, li succeïa el mateix que al segle XVIII: era massa

lúcid per a parèixer líric, però el lirisme es trobava dins ell com es troba dins la música de Rameau. El que detestava era el lirisme fosc, els crits i els signes d'admiració. —Tu has vist que es llatins —em feia notar— usassin admiracions en literatura? Si les desconeixien… Bé està cridar a na Pastora —una mula de Bearn — perquè d'altra manera no se n'adona. Naturalment, es públic romàntic també és dur d'orella. Voltaire ja deia a Rousseau: «llegint les vostres obres vénen ganes de caminar a quatre grapes». En general Itàlia li semblava un país de gests desmesurats.

—Quan aquests gests són sa Capella Sixtina —deia— els hem d'admetre i agrair; es geni té privilegis. Però hi ha pocs artistes com Miquel Àngel. Ell mateix no sempre és genial. S'escultura de Moisès, gegantina per sa mida, no té gaire grandesa. És més aviat una caricatura. Sa societat italiana d'es Renaixement fou en general histriònica. Coneixes res de més mal gust que es banquet ofert per Chigi a Joan de Mèdicis? Es plats eren d'or, i Chigi, un cop usats, els tirava al Tíber. Però havia fet posar una xarxa i l'endemà sa vaixella d'or es trobava de bell nou en es seu poder. Tu t'expliques que Joan de Mèdicis volgués tractar un «cavaller»

així? Ara que els Mèdicis, maldament es diguessin prínceps, no passaven d'ésser uns comerciants. En aquest aspecte podien anar amb els Chigi. Quina diferència, Joan, d'es senyors d'Espanya! Em sembla que don Toni començava a repartir massa bescollades als grums i a amenaçar massa els cotxers descarats. Inconscientment afermava així el nostre poder damunt un país que havíem dominat tantes vegades. Tenia la mà dura i es feia respectar encara més per l'élan, com dirien els francesos. A mi em preocupava que un dia algú no se'ns insolentàs i em veiés obligat a intervenir. —No tenguis por —replicava—.

Poses tan mala cara que els espantes. S'altre dia, quan es cambrer va entrar amb so compte, fins i tot mostrares ses dents. Jo li volia dir: «Don Joan et tirarà p'es balcó com si fossis una pilota», però no ho vaig sebre traduir. —Pensi, senyor, que sa meva missió no és aquesta. —Ja ho sé —replicà— i de vegades em sap greu que siguis tan bon al·lot, perquè estic segur que t'agradaria… Callà de cop i volta i jo vaig tornar vermell. Era cert que el Dimoni em temptava despertant els meus sentiments combatius. La cosa havia començat a París el dia que el guàrdia m'agafà per un braç; continuà a l'hotel, quan el

receptor ens acomiadà amb una ironia cruenta, i ara, aquell mateix matí, la sang se m'havia remogut sentint uns estudiants que habitaven a l'altre costat de paret, i que durant un quart d'hora repetiren en tots els tons del pentagrama, pegant cops als vidres del balcó: «Sono tre spagnuoli, caramba!». Les dues habitacions es podien comunicar per una porta tancada amb clau. Amb una empenta jo l'hauria tirada en terra. Déu em donà força per posar-me a resar el rosari. Quan l'acabava vaig sentir que els meus veïns, dos napolitans que sols coneixia per referències de la cambrera, sortien de la cambra i vaig córrer a la porta sense saber què feia. Mai els meus

ulls no havien contemplat res tan bell. Imagina't dues figures gregues de museu, dos adolescents de la bona època dotats d'una mobilitat que a cada instant els feia semblar diferents. Aquelles diferències expressives, aquella fuga constant, acabava per donar-los una tal semblança que no he pogut recordar-los un per un, sinó en conjunt. En veure'm s'aturaren per cedir-me el pas i la gravetat que aparegué de cop en els seus semblants els ennoblí i els féu parèixer més homes. En aquell instant un moix pegà un miol i tots dos es confongueren en una mobilització de rialles blanques, ulls mig tancats i rulls tallats en pedra anteriors a Nostre Senyor Jesucrist. Per

un moment els seus cossos proporcionats, ja baronívols, es contorsionaren com els de dos nins i per no caure s'aferraren l'un a l'altre, donantse manotades. Immediatament, es restituïren a l'estatuària grega i s'estamparen contra la paret, exclamant amb veu musical: «Prego, signore». Jo els vaig dir que érem veïns d'habitació i aleshores somrigueren com senyoretes de bona casa. S'oferiren amablement i se n'anaren molt seriosos. A mig corredor, però, ja s'abraçaren i tan aviat com hagueren enfilat l'escala les seves veus melodioses emprengueren altra volta aquella cançó estòlida que minuts abans m'havia enfurit i que ara m'omplia de

dolcesa: «Sono caramba!».

tre

spagnuoli,

11 El dilluns de Nadal rebérem una nota de la Secretaria de l'Ambaixada espanyola recordant i confirmant que el Sant Pare ens concedia l'audiència sol·licitada. La nota anava acompanyada de l'avís de l'Antecambra Pontifícia, concebut en els termes següents: «Es prevé al senyor don Antoni de Bearn i senyora, i al seu sacerdot i secretari, don Joan Mayol, que la Santedat de Lleó XIII es dignarà de

rebre'ls el proper dia 31 a les 11 del matí. Vestit d'etiqueta. Es prega la presentació d'aquest avís a l'entrada de l'antecambra». Vaig proposar als senyors que dedicàssim la setmana al més absolut recolliment i començàssim uns exercicis espirituals com a preparació a la mercè que anàvem a rebre. Dona Maria Antònia es mostrà conforme; el senyor féu algunes objeccions. —Crec —digué— que es recolliment espiritual és molt convenient, però no tots l'entenen de sa mateixa manera. A sa senyora i a tu allò que principalment vos interessa és sa benedicció papal.

—Tonet —replicà ella—, ja saps que no m'agrada interrompre perquè de petita m'ensenyaren que no hi ha res tan lleig, però ara ho faré. I et deman: què pot interessar d'un Papa sinó sa seva benedicció? Respon. M'agradarà veure com contestes. Els seus ulls el miraven amb una atenta curiositat. El senyor li agafà una mà, i, amb el dit índex, li acariciava una ungla. A la fi digué: —Es costum d'interrompre prové, em sembla, d'es dies de sa República. És un vici romàntic o, si vols, anàrquic, propi de gent indisciplinada. Hem de reconèixer que abans hi havia més educació. Es teu senyoravi, Maria

Antònia, que era és meu, em contava que de petit… —Sí, allò de sa canya —interrompé per segona vegada dona Maria Antònia. El senyor la mirà fixament i li amollà la mà. —En Joan tal vegada no ho sap, Maria Antònia. I, dirigint-se a mi, explicà: —A ca'l senyoravi eren sis germans. Son pare, don Ramon, els feia seure una hora cada dia dins sa sala, amb sa mare, ses ties i es capellà. Sa senyora encetava sa conversa parlant d'es temps. Seguia es capellà, que aprofitava s'ocasió per treure qualque conseqüència d'ordre moral —aquí el

senyor em mirà—. Ses ties intervenien i feien intervenir ses persones grans. Don Ramon presidia l'acte amb una canya en sa mà. Si qualque nin interrompia, li pegava un cop damunt es cap. —Així és —digué dona Maria Antònia—. Don Ramon era un homo molt recte. —És llàstima —afegí l'espòs— que de vell es desbaratà una mica, com es reis de sa Bíblia… —Déu meu, Tonet, a què ve ara treure es reis de sa Bíblia? Deixa en pau es morts. Interrompre —continuà— és un vici lleig i jo ho acab de fer dos pics, però malgrat sa història de sa canya (que en Joan ja sabia perquè la hi has contada

altres vegades) i que ja hi mesclaves es reis de sa Bíblia, sé molt bé per què t'he interromput: has dit que sa benedicció del Papa no és s'objecte principal d'es nostro viatge i jo t'he demanat que mos explicassis com hem d'entendre aquestes paraules. Ja sé que per tot tens sortida i que, si vols, m'embullaràs, però m'agradarà sentir ses teves explicacions. El senyor li tornà a agafar la mà. No podent fugir de l'assumpte, acceptà de bon grat d'entrar en matèria. —En primer lloc —digué, posant ordre en el seu discurs, com en temps anteriors a la República—, estàs dispensada per sa teva interrupció, que només ha estat una i no dues, que jo

recordi. —Recordava perfectament que havien estat dues, però li dolia que dona Maria Antònia hagués copsat els motius pels quals ell havia amollat la seva mà, deixant d'acariciar-li l'índex—. En segon lloc —continuà—, no he dit que sa benedicció del Papa no sigui s'objecte principal, o s'únic, d'es viatge d'en Joan i també teu. Però Lleó XIII és, a més de Papa, un homo il·lustre i un hàbil polític. Jo he d'escriure sobre aquesta figura que acaba d'obrir ets arxius secrets del Vaticà an es savis del món. Voldria conèixer-lo personalment i com que no mos podrà concedir moltes hores necessit pensar bé què li he de consultar. Per això, Maria Antònia, t'he

dit que es recolliment espiritual que en Joan proposa no l'entenem tots de sa mateixa manera. A voltros vos convé principalment resar, perquè es vostro Credo és més bé d'orde màgic, mentre que es meu, encara que dins l'ortodòxia —aquí jo vaig mirar el senyor que em va aguantar la mirada—, és més racional. —Fins ara, Tonet, tot anava bé, però no sé per què hi has de mesclar sa màgia. Ni en Joan ni jo no hem fet mai bruixeries —digué dona Maria Antònia. I tàcitament passàrem a parlar d'altra cosa. Els dies que precediren l'audiència, el senyor escrivia notes i semblava

reconcentrat. Jo deia la missa a Santa Maria dei Miracoli i, com a Sant Roc de París, el meu únic feligrès solia ésser dona Maria Antònia. A la sortida fèiem unes quantes voltes per la plaça plena de sol mentre resàvem el rosari i després tornàvem a l'albergo, d'on ja no ens movíem fins que era fosc i tornàvem a l'església. El senyor, sols el vèiem a la taula. Dona Maria Antònia no feia cap comentari. El dia abans de l'audiència, sortint del temple, em comunicà la seva decisió: —Demà, Joan, no aniré amb voltros a veure el Sant Pare. Aquelles paraules em consternaren. —Ho ha pensat bé Vossa Mercè?

Ella somrigué dèbilment, com per ella mateixa; i en lloc de contestar-me, perquè feia dies que ho pensava i jo ho hauria pogut endevinar, replicà: —Passat demà hi ha benedicció pública i, com que a mi només m'interessa això, aniré a rebre-la a Sant Pere. Tu i es senyor és una altra cosa. Vaig comprendre que no havia d'insistir. Aquell plural «tu i es senyor» era pura fórmula per no posar més en clar el que ja ho era prou. No era per causa meva que la senyora renunciava a veure el Papa. El senyor també ho degué comprendre perquè es guardà d'inquirirne els motius. Vaig passar la nit sense tancar els

ulls. Els napolitans es retiraren tard. Venien molt alegres i els sentia riure darrera la mitjanada. No estaven tots sols; em semblà sentir veus femenines. Jo ja començava a estar curat d'espants, però allò era excessiu i vaig resoldre que l'endemà ho posaria en coneixement dels senyors. Distingia unes veus de falset i tot seguit les rialles d'ells, plenes de concupiscència. Aquells al·lots, perduts dins una ciutat com Roma, plena de vici, em produïen desassossec. De cop vaig comprendre el meu error: estaven tots sols i representaven escenes de titelles. Tal descobriment m'hauria d'haver tranquil·litzat, però la idea que estaven completament tots sols rient

d'aquella manera em resultava tal volta més dolorosa que la de suposar-los acompanyats. Convençut que no podria dormir vaig sortir i vaig anar a picar a la seva porta. Es féu el silenci i m'obriren tot d'una. Dempeus, damunt el llit, apareixia la figura d'un dels estudiants embolicat amb una vànova color de rosa, la cara i els ulls pintats desaforadament. El qui m'havia obert anava de soldat romà. Els vaig pregar que no fessin renou i romperen a riure sense to ni so. —Li present madame Angot —digué el qui anava de soldat—. Jo som el seu marit i m'enganya amb tothom. Madame Angot pegava coces i

xisclava damunt el llit amb el cap ple de plomes com un cavall de cotxe funerari. —Io non la inganno que trois fois par settimana, signore Bartolo. É tutto nórmale in France, tutto nórmale, tutto nórmale! Vaig intentar de posar ordre en aquell desvari recordant-los que ja no eren nins. El soldat m'acostà una cadira. El seu company seguia cridant. El soldat el féu tombar estirant-li un peu. Ambdós rodolaren per terra. Vaig comprendre que havien begut i em vaig retirar. Durant alguns minuts es va sentir a través de la mitjanada el renou d'una lluita i d'unes rialles. Després es féu el silenci. Vaig apagar el llum i vaig poblar

silenci i tenebres d'escenes absurdes, producte de la meva imaginació. Quan l'endemà pujàrem al cotxe per anar al Vaticà em sentia profundament torbat. Igual que dona Maria Antònia m'hauria estimat més no acudir a l'audiència. El senyor em digué: —Mira, Joan, jo no sé com anirà aquesta entrevista ni de quin temps disposarem. Tu ja saps que a mi m'agradaria parlar amb el Papa tot sol… El cotxe avançava pels carrers mal empedrats de Roma i jo veia desfilar els vells palaus com si em trobàs dins un nigul. Les darreres paraules del senyor em tragueren del meu ensopiment. Li vaig dir que renunciava a l'audiència i

que l'esperaria a Sant Pere. Ell em pegà una clatellada que em deixà astorat, perquè el carruatge era descobert. —No diguis desbarats. Es viatge s'ha fet per tu, perquè vegis personalment Lleó XIII. Només et deman que si es presenta s'ocasió de deixarmos tots sols… No sé si serà possible. Tu ets llest i veuràs la cosa com pinta. Callà i arribàrem al Vaticà. Al peu de la Scala Regia decorada per Bernini hi havia la guàrdia suïssa amb els vistosos uniformes de Rafael. A dalt tot el servei ja era eclesiàstic i vestia roba talar, de color morat. Travessàrem estances sumptuoses, plenes de personatges; i després d'haver mostrat

l'avís unes quantes vegades, fórem invitats a passar a un gran saló daurat, d'on vingué a treure'ns al cap de poc temps un familiar que ens guià fins a un altre saló folrat de domàs vermell. Allà férem una curta antesala i quan tocaven les onze s'acostà un sacerdot amb un paper a la mà i ens digué amablement: —Tenguin la bondat de passar. Sa Santedat els espera. —I ens obrí una mampara. No descriuré la meva emoció. El senyor, que anava davant, enfonyà el cap i digué en mallorquí, amb el mateix aplom que si s'hagués trobat dins la clasta de Bearn: —Jo aquí no veig Papa ni veig res.

El sacerdot somrigué i amb el gest ens animà a passar i tot seguit tancà la mampara. Aleshores, darrera una taula que la porta ens havia ocultat, descobrirem Lleó XIII que ens beneïa. Malgrat la meva emoció, la semblança del Pontífex amb don Toni em va sorprendre vivament. Perquè aquella semblança, Miquel, me'n recordava una altra que mai no hauria suposat i que després he vist comentar amb més o menys bona intenció en certs periòdics: de l'home més sant i més il·lustre del nostre segle amb certa escultura de Houdon que es conserva al vestíbul del Teatre Francès.

12 Després de les tres reverències que marca el cerimonial, el senyor féu senyal de besar la sagrada sandàlia, però Sa Santedat declinà l'acatament i li allargà la mà. La mateixa escena es repetí amb mi. Seguidament, igual que si la conegués, preguntà com era que no tenia el gust de veure la senyora de Bearn. No havíem previst aquella pregunta i el senyor sortí del pas dient que es trobava indisposta. Així, les

primeres paraules que dirigí a Lleó XIII foren una mentida. Més d'una vegada li ho he hagut de recordar, obligat pel meu ministeri. —Però com era possible d'explicar en un moment un procés tan complicat i que a ell, a més, no l'interessava? —Reconec la dificultat, però no crec que res justifiqui la mentida. Li podíem haver dit que es tractava de motius complexos. —Però aleshores —argüia el senyor — Lleó XIII hauria suposat que sa senyora no desitjava veure'l o que no era una bona catòlica, falsedats més greus que el meu endegament. —Tal vegada hauria suposat que

estava desequilibrada. —Idò, jo li he dit que estava malalta. El discurs del senyor era irreprotxable. Jo li trobava tanmateix a mancar un poc de dolor per haver hagut de mentir al representant de Jesucrist damunt la Terra. Per què no explicar tota la veritat, dir-li, com en confessió, que dona Maria Antònia desaprovava el racionalisme de l'espòs i que aquest era el motiu pel qual no l'havia volgut acompanyar? —El Sant Pare, davant es malentès que hi ha entre Vossa Mercè i sa senyora, tal vegada hauria trobat un camí…

—O per ventura mos hauria enviat a passejar, Joan. No veus que hi ha molts de milions d'ànimes? Com vols que s'ocupi personalment de cada una? Si el Papa ha demanat per sa senyora ha estat per cortesia, perquè a s'informe rebut de s'Ambaixada (i que tenia davant tot es temps que conversava) figuraven tres noms i noltros només érem dos. T'has d'acostumar, per si qualque dia arribes a sortir de Bearn —aquelles paraules, dites sense intenció, em trastornaren—, a sebre que existeixen preguntes purament retòriques. Era veritat que l'Ambaixada, juntament amb l'important donatiu que els senyors feien al Vaticà, havia enviat

un protocol a Lleó XIII i, tot el temps que vaig ésser present a l'entrevista, el Papa el consultava somrient. —Mallorca —deia— bello paradiso. Jo hi vaig anar fa molts d'anys. Quina esplèndida badia…! Segueixen donant voltes els bianchi molini? Vostès habiten Bearn. Aquests dominis, si no m'equivoc, els pertanyen des de la Conquesta. Aquí don Toni anava a protestar, però Lleó XIII prosseguí amablement: —Bearn és un nom il·lustre. El senyor marquès de… Collera… —seguí llegint, però s'interrompé per preguntar què significa Collera. El senyor i jo ens miràrem.

—És un llinatge antic —digué el senyor. El Papa es donà per satisfet. —Ja sé —digué— que vostè és un gran publicista. —«Però què dimonis ha escrit aquest beneit de Jacob?», remugà el senyor—. I sé també que don Joan és un enamorat dels clàssics llatins. Aquí prop —i assenyalà una porteta— tenc una petita biblioteca on es conserven valuoses edicions de Virgili. —Oh, Santedat! —exclamà don Toni, aprofitant l'ocasió—. Virgili és una de les seves debilitats. —També ho és meva —replicà Lleó XIII—. La biblioteca està a la seva disposició.

—Ningú ignora —digué don Toni— que Sa Santedat ha obert els arxius secrets del Vaticà als erudits de la Terra. Si Sa Santedat ho autoritza, el Pare Joan —era la primera vegada que em donava aquest títol— estaria satisfet de donar una ullada a aquests Virgilis. —Res més senzill —contestà Lleó XIII, que caçà al vol els desigs del seu interlocutor—. Vagi, fill meu, i examini els llibres al seu gust. L'avisarem quan el senyor de Bearn s'hagi d'acomiadar. Vaig restar a la biblioteca prop de tres quarts, fins que me cridaren. Era una peça octogonal amb boiseries verd pàl·lid emmarcades per llistons daurats. Tenia un balcó que s'obria damunt un

jardí. El sòtil, molt alt, de volta, era decorat al fresc. Encastats a les parets, ocupant quatre dels vuit frontals de l'habitació, hi havia armaris de llibres amb les vidrieres també pintades i daurades. El centre era ocupat per una taula rodona sostinguda per cignes. Constituïa el conjunt més harmònic que es pugui imaginar. De sobte, com que havia tancat la porta, em vaig adonar que no sabia per on havia entrat. No es distingia cap pany ni cap pom que en pogués donar indici. Semblava cosa de màgia, perquè, per un d'aquells requadres tan ben dissimulats entre boiseries i verguerons, jo havia penetrat feia un instant. A la fi, després de donar

voltes i quan ja em començava a posar nerviós, em vaig repenjar casualment damunt una motllura i s'obrí una porta: conduïa a un enfony ple de carpetes i bòtils de tinta. Vaig tornar a tancar, tranquil·litzat, ara que ja coneixia el secret, i vaig obrir amb precaucions un altre requadre. Un raig de sol em ferí els ulls. El Papa i el senyor havien desaparegut i, en lloc del despatx empaperat i de la taula escriptori, tenia al meu davant una cambra petita, una vertadera cel·la de frare, amb un llit de ferro, un Sant Crist i un finestró alt, per on es veia la punta d'un xiprer. Penjats a un clau hi havia un hàbit blanc i unes deixuplines. Vaig retrocedir espantat

com qui acaba de violar un secret. Era cert que Lleó XIII, el Papa éclairé, com deia el senyor, que recordava físicament l'escultura de Houdon, duia el misticisme fins als extrems d'un monjo de l'Edat Mitjana? Silenci pel que toca a la intimitat de cadascú, que és sagrada. Feia anys, jo havia escoltat a Bearn tota la conversa del senyor amb dona Xima. Havia estat més fort que jo. Aquesta vegada també la conversa del senyor em temptava i la consciència em presentava mil disculpes raonables. No era obligació meva vetllar per la salut d'una ànima que mai no he arribat a entendre? L'espionatge tal volta em podia donar llum i facilitar la meva missió. Apartar-

se de la moral està, tanmateix, mal fet. Vaig tenir força per concentrar-me en les edicions clàssiques i no acostar-me als requadres que em quedaven per registrar. Sempre conservaria la satisfacció de no haver comès aquell matí un acte delictiu dins les estances vaticanesques. Enmig del conhort que aquestes consideracions em donaven, Déu disposà, però, que un llibre em sorprengués dolorosament, perquè, en fulleja l'Ègloga II, la meva imaginació, excitada possiblement per la nit d'insomni i pel record dels napolitans, descobrí de sobte en Coridó conceptes tan escabrosos, tan diferents de la

interpretació metafísica apresa en el Seminari, que em semblava somiar. Encara avui no m'atrevesc a atribuir certes tendències al gran poeta de Màntua, sinó que m'estim més de creureles fruit d'una tergiversació. Els llibres antics han sofert, en el transcurs de segles, alteracions profundes. El vell Heràclit ens diu que no podem mirar dues vegades un riu, perquè l'aigua que hi corre no és mai la mateixa. Tot és variable i efímer. Qui podrà estar segur de posseir l'edició definitiva de les coses? Em vaig asseure a la taula, disposat a resar tot esperant que me cridassin. Ara em sentia orientat. Estava segur

d'haver entrat per un dels requadres de la dreta. Davant mi distingia la perspectiva d'un jardí principesc, amb fonts i estàtues, però no encertava a oblidar aquella altra visió d'un xiprer isolat damunt un cel blau vist des d'una cel·la de frare. Un rellotge tocà les dotze. Al cap de poc temps vaig sentir renou i un familiar aparegué per l'esquerra. M'havia mancat altra vegada el sentit de l'orientació. Lleó XIII ens acomiadava afectuosament. —Vostè és jove —digué—, i sé que té talent. L'Església espera molt dels sacerdots com vostè. Travessàrem de nou els salons. Una senyora conversava amb dos cardenals.

Duia la cara tapada amb un vel i no podia distingir les seves faccions. Vaig experimentar un sobresalt. Quan passàvem devora el grup, un dels cardenals presentava la dama: —La marchesa d'Acqua Tinto. Vaig respirar. I sense altre incident tornàrem a l'albergo.

13 El senyor preferia no parlar de Lleó XIII. Tant dona Maria Antònia com jo, instal·lats dins el vagó que ens havia de conduir a la frontera travessant més de mitja Itàlia en menys de vint-i-quatre hores, esperàvem que ens especificàs detalls de l'audiència. En lloc de fer-ho, el senyor ens parlava de Miquel Àngel, del Bramante i de Juli II. Dona Maria Antònia estava recelosa. També ella preferia de no encetar el tema que ens

preocupava a tots. Només una vegada el seu sentit pràctic i, al mateix temps, escrupolós s'imposà als recels. —Li havies d'haver demanat, Tonet, si enganar es Govern és un robatori. No li havia agradat mai de pagar consums. El senyor, que en el fons sentia com ella, tractava, per joc, de justificar els imposts. —Es Govern necessita doblers. Com sostendria, si no, es soldats i sa marina? —Tots necessitam doblers. Que demani per les bones, però que no exigeixi. Que se conformi, si és pobre, amb lo que li donin. —Quan Carles V vengué —deia ell, tot perdent-se dins una divagació— no

exigí res, però tots li donaren una cosa o altra. A Bearn mos sortí sa festa per més de setanta ovelles. —Veus? Això trob que està bé — replicava dona Maria Antònia—; que cadascú doni lo que vulgui, però res d'aquestes exigències d'avui, que no són més que mala criança. Ell torcia el coll i feia amb la mà el seu gest indecís i característic que significava, en aquell cas: «Em don per vençut». Estava interiorment satisfet de veure que li refutaven la seva feble defensa dels estats socialistes. Per a ell els moderns polítics constituïen el pitjor de cada casa, entabanadors sense cultura ni sentit estètic; però, en tal aversió, més

que l'esperit de justícia hi entrava el seu temperament d'escriptor. Polítics i filòsofs esguarden el món de diferent manera. Els primers són homes d'acció; els segons persegueixen la veritat de les coses. Qualsevol intel·lectual, fins el més pagà, es troba més prop de Déu que el polític, el qual per assolir els seus plans ha de mentir quasi sempre. A causa d'això era un inconformista amb el Poder. Aquest pic, però, en sentir que hauria d'haver interrogat Lleó XIII sobre tals problemes, no pogué dissimular la seva contrarietat. —I què volies que contestàs el Papa, estimada? Enganar sempre serà enganar. Tancà els ulls. Ella i jo ens miràrem.

—Té son —digué ella, i es posà a mirar el paisatge. Però ni podria assegurar que el veiés ni era cert que el senyor estigués fatigat. Volia únicament que no el distraguéssim, volia estar tot sol i a tal fi havia fet en pocs minuts dues frases buides, més pròpies d'un marquès de Collera que d'un home cultivat. Els seus pensaments, mentre el tren corria a quaranta quilòmetres per hora travessant la pintoresca Toscana i la fèrtil Ligúria, no semblaven senzills de destriar, i algun temps després acabà per dir-me'ls. Jo estava segur que ho faria, i preferia no provocar cap confidència. Sempre seran un misteri els motius pels

quals durant uns quants mesos no volgué al·ludir a l'entrevista privada amb el Pontífex. Evidentment ell degué exposar moltes qüestions en el transcurs d'aquella entrevista, i la conversa devia haver estat molt densa. La superficialitat del senyor era aparent i només es referia a l'estil i a la forma. El seu temperament no era frívol i el preocupaven tants d'assumptes espirituals que, per mor d'ells, havia anat descurant l'administració de la hisenda fins al punt d'arruïnar-se. No transigia, però, amb l'aspecte solemne i emfàtic de les coses i no exposava cap idea seriosa si abans no l'havia elaborada i revestida d'un ropatge que la fes aparèixer més

inconsistent i aèria. —Tu creus —em deia de vegades— que Madame de Pompadour, encara que es vestís de color de rosa, era una dona buida? Qui afavoria aquesta creença, i ell sabia per què, era Frederic de Prússia, que li deia Cotillon II (Maria Teresa d'Àustria, per ell, era Cotillon I). Es revolucionaris glossaren a la seva manera s'entrevista de sa favorita amb Kaunitz a la vil·la de Babiole. Comprenc que aquest nom, que vol dir jugueta, els despistàs, essent gent de poc món, però lo que allà es tractà eren afers greus, com el renversement des alliances, és a dir, sa reconciliació de sa casa de Borbó amb sa d'Àustria. Si sa

República i es dos Imperis napoleònics haguessin respectat aquella política, Prússia no hauria invadit França fa tretze anys i França conservaria encara Alsàcia i Lorena. Crec molt possible que el senyor no es decidís a parlar de Lleó XIII, que positivament l'havia impressionat, fins que, ja serè, recobrà el seu to natural, la seva amable vil·la de Babiole. Això no passa d'ésser una suposició meva. Si així fos, caldria assenyalar els perills que una tal transmutació sentimental (quasi estic per dir una tal «traducció») poden significar per la veritat. Fins a quin punt el fons es pot separar de la forma? Durant els mesos transcorreguts

en l'elaboració d'aquella entrevista, el senyor, en la delectació artística de «compondre», devia anar retocant insensiblement els conceptes exposats, o almenys la seva «atmosfera», el seu to, fins a convertir-los de bona fe en quelcom de fonamentalment distint. L'exemple respecte a la política de Madame de Pompadour no resulta convincent de tot, perquè si bé és cert que els fets han demostrat que el renversement des alliances hauria pogut ésser profitós cal suposar que ni la Marquesa ni l'Abat Bernis no miraven tan lluny i que Cotillon II, com deia el rei de Prússia, obrava sols inspirada per la vanitat d'ésser tractada d'«amiga» per

Maria Teresa d'Habsburg. L'hàbit acaba per crear el monjo. Els conceptes que a les Memòries atribueix a Lleó XIII han d'ésser considerats amb tota classe de reserves. Jo, a qui Déu havia reservat la mercè de contemplar la cambra privada del Pontífex, amb les deixuplines penjades a un clau, puc donar fe que el paganisme que el senyor li atribueix no és exacte. El fet de conservar al Museu Vaticà certes escultures antigues no significa conformitat amb el seu simbolisme reprovable i tant és així que la majoria de tals obres són al Museu Secret, lluny de mirades curioses o lascives. Però el senyor no pareix comprendre-ho en atribuir al Pontífex

l'afirmació que «l'art tot ho ennobleix» i altres de semblants. Tampoc no és possible que Lleó XIII davant la proposició del senyor («La Fe ens condueix a la Veritat o a l'Error, mentre que la Raó sols ens condueix a la Veritat») somrigués amablement, com qui accepta l'afirmació que fa bon sol, i es posàs a parlar de les fonts de Bernini. El viatge transcorregué sense incidents. La major part del temps anàrem tots sols. Ja de dia, prop de la frontera francesa, Itàlia es volgué acomiadar en forma d'una senyora exuberant, coberta de vels i de joies, que duia per la mà una nina de vuit o deu anys. La seva entrada fou precedida per

frases musicals dedicades al revisor que les acompanyava. Després es feren visibles davant els nostres ulls tots els colors del Renaixement. —Intra, bambina, saluta questi signori. Capiscono l'italiano? Ah, benissimo! Romanese? Spagnuoli? Ah, la Spagna, quel paese cosí bello, così meraviglioso… E da quale comarca? Forse andalusi? Adoro l'Andalusia… I cantussejà Il barbiere di Siviglia. —Quin temperament d'ocell! — digué el senyor en veu baixa. Era una senyora versàtil. En pocs minuts ens relatà intimitats de la seva vida, en certa manera contradictòries i bastant escabroses. El tren corria entre

tossals verds, entrava i sortia, travessant túnels. El paisatge de Ligúria és accidentat i ple de sorpreses. Passaven núvols lleugers i blancs, seguits d'altres de negres i amenaçadors, i la claror a què daven lloc era tan aviat un focus miraculós, semblant als que en els vells retaules il·luminen un sant destacant entre boires, com gasa primaveral que repartia la seva dolcesa damunt els tossals circumdants. Hi havia moments en què la tempesta semblava a punt d'esclatar, se sentien trons llunyans i el vent aportava frescors de terra banyada; sortia el sol, que reia alegrement fins que la gasa grata al Botticelli el tamisava i ens obsequiava per pocs

segons amb una pluja tan fina que sols aconseguia d'esmaltar els vidres del departament amb gotes de la mida de puntes d'agulla. Després el sol tornava sortir. —Sé que he estat criticada —deia la senyora—, però, és que m'he de tancar a un convent perquè el meu marit m'ha abandonat? Ah, no, la vita è bella. Som jove encara. Em vull devertir. Em dec a la meva filla. Ningú, però, ha pogut dir res de mi. Som honrada… I es torcava una llàgrima i reia i plorava alternativament. En arribar a la frontera ens acomiadàrem. La italiana abraçà i besà dona Maria Antònia. Quan ja ens havíem separat, tornà enrere.

—Ho ancora una parolina a dire, signora. Lei a la bellezza degli trent' anni. I la besà de nou.

14 Arribàrem a Ciutat dia dotze de gener de l'any 84, amb els ulls plens i la bossa buida. En deu setmanes havíem gastat la considerable suma de mil sis-cents duros, és a dir, tot quant havien donat per la venda del pinar. La collita d'oliva es presentava escassa i per pagar els interessos de les hipoteques no hi havia més remei que intentar de fer-ne una altra de nova. Totes aquestes contrarietats no semblaven inquietar

dona Maria Antònia, que es mostrava de dia en dia més optimista. —Ja veuràs, Joan, com amb un bon any tot s'arregla i podràs cancel·lar aquest darrer deute. Què has dit que necessitam manllevar? Més de mil pessetes? —Duros, senyora. Més de mil duros. —Idò, demana una bona collita i no en parlem més. El senyor alçà el cap: —Ane qui l'ha de demanar? —Oh, Tonet, quines sortides més fora de to que tens de vegades… I no tornàrem a parlar de l'assumpte. Els nebots havien anat a esperar-nos al moll i, malgrat el distanciament en

què vivíem, ens varen atendre amb amabilitat gojosa. Es tractava, tanmateix, de la rialla del conill. Dona Magdalena havia enviudat. Vivia amb dos germans fadrins al barri de la Seu. Com que jo sempre havia sentit dir que estaven tronats, em sorprengué veure que vivien molt bé i que el menjador on ens serviren la xocolata era ple de plata. Dona Magdalena anava molt elegant, tal volta una mica exagerada; malgrat el dol (encara no feia tres anys que havia perdut l'espòs) sols parlava d'òperes i d'aristocràcia. Tan aviat com haguérem berenat, els dos germans se n'anaren, disculpant-se perquè tenien ocupacions. Resultà que

eren empleats del Banc Agrícola. —S'avorrien de no fer res i com que els vengueren a cercar… —Sa feina no és cap deshonra — digué dona Maria Antònia, donant entenent que li ho semblava un poc. —Jo he dit ja fa anys —replicà don Toni— que es senyors s'acaben. Dona Magdalena, per donar-se importància, començà a parlar del marquès de Collera. —La setmana passada arribà de Madrid. De vegades ve a prendre cafè amb sos al·lots. No fa més que demanar com els ha rebut el Sant Pare. —El Papa mos ha rebut molt bé — digué el senyor—, però ell és un

xafarder. Bé, ja passa per ésser es primer orador d'Espanya… A on treu cap, fer creure que som un gran publicista quan no he publicat mai res? —Tonet —replicà dona Maria Antònia—, ara això no ve a to. No faries res de més si anaves a donar-li les gràcies. En aquell moment s'obrí la porta i aparegué el senyor marquès. Era una bella estampa de cavaller. —Mis queridos parientes —digué en castellà pensant afalagar el senyor (perquè això del parentiu no era veritat) —. Mis queridos parientes, acabo de enterarme de su regreso. Cuenten, cuenten…

—Ara mateix —replicà el senyor— pensava anar a donar-te les gràcies i a estirar-te ses orelles. Per què feres creure a Lleó XIII que som un publicista? El senyor marquès rigué. —Però, don Toni, es figura que perquè viu tancat dins Bearn no coneixem ses seves activitats? Vossa Mercè passarà a la Història com es primer escriptor de l'illa i segurament del Regne. No en dubti. La seva benevolència no deixava de xocar-me i m'adonava que entranyava una vaga protecció. El senyor ho notava també i somreia. —Això seria possible, però haureu d'esperar que m'hagi mort.

—Quines idees més fúnebres! — exclamà el senyor marquès abraçant-lo amb una jovialitat d'home de món—. Vossa Mercè arribarà a cent anys. Mos enterrarà a tots. —No ho creguis. Es polítics i es lloros no vos moriu mai. —Perdona'l, Jacob —intervingué l'esposa—. Ja coneixes ses seves sortides. Està fet un salvatge. —El dia abans d'embarcar-me — continuà el senyor— vaig escriure un comentari sobre tu. Cit aquell discurs teu que comença: «Poesía, poesia… Yo quisiera sumergirme en este mundo mágico de la poesía…». El senyor marquès havia escoltat

molt satisfet allò dels polítics i dels lloros, però en sentir que don Toni citava el seu discurs va perdre les rialles. Jo crec que era més intel·ligent del que la gent suposava. De cop mudà de conversa. —No li he volgut dir —exclamà el senyor quan el visitant hagué sortit— que el Papa s'interessà per s'etimologia de sa paraula Collera… —S'etimologia de «Collera»? — demanà dona Magdalena. —Sí. Collera és, com saps, allò que posen a ses bíst… —Roma és preciosa —exclamà ràpidament la senyora—. Hi ha aquell Museu Galliera…

—Es Museu Galliera és a París, Maria Antònia. —Hi ha aquell Capitoli… —Això sí. La neboda volia que quedàssim a dinar, però els senyors decidiren de partir. Havia vingut en Tomeu a cercarnos amb el cotxe. Arribàrem a Bearn passat les quatre, quasi entrada de fosc. Pel camí en Tomeu ens comunicà la novetat del poble: una senyora anglesa acabava de llogar una casa. Li havien demanat vuit duros a l'any, però ella es pensava haver ajustat el contracte per setmanes i cada dissabte donava vuit duros al propietari. No es parlava d'altra cosa. Sols menjava carn magra i

no volia res fet amb oli. Era pintora… —I em pinta —acabà en Tomeu amb certa vanitat. En Tomeu tenia aleshores uns desset anys i sempre l'havíem tingut per un al·lot lleig. Havia nascut a la casa i de petit tenia les orelles separades i era negre com el carbó. El costum de veure'l despentinat i sense maneres, perquè sols estava avesat a parlar amb les bèsties, ens impedí d'adonar-nos que aquell salvatge s'anava convertint en un home en certa manera bell, ben plantat i decidit, encara que la seva escassa intel·ligència li impedís de saber a què es decidia. La pintora, que venia recomanada als senyors, en mirar-lo

amb ulls nous, en lloc de jutjar-lo per un passat que desconeixia, ho féu per aquell present inèdit que ningú (excepció feta, potser, de na Caterina) no sabia encara captar. Ja he assenyalat l'escàndol a què donà lloc el quadre en què el jove apareix al costat d'unes nimfes. El cas curiós és que ella sols li havia retratat el cap i un tros de tòrax i, encara, en camiseta; però com que aquests artistes saben tant, en el quadre exposat el féu aparèixer completament nu. En Tomeu, que no és dolent, quedà tan empegueït en saber-ho, que s'amagà dins la pallissa i passà tot un dia i una nit sense menjar. El senyor Vicari va venir a veure'ns i a lamentar-se que

haguéssim consentit allò (nosaltres, que n'érem tan innocents) i si bé el poguérem convèncer de la veritat, n'hi hagué d'altres que no es convenceren. Em consta que dona Magdalena va ésser una de les que més murmuraren. —Com que ell es creu tan artista i com que ha estat fa poc per Itàlia… Quan arribàrem de Roma el quadre ja estava acabat i l'autora l'exposà pocs dies després, però la maledicència no repara en res. Sis o set anys més tard, el funest atractiu, aquesta vegada ja sense excusa artística, d'en Tomeu sobre una desventurada, havia de desencadenar un atac mental que contribuí a la mort d'ella i d'una manera fortuïta a la dels senyors,

amb l'enfonsament definitiu de la casa, com aniràs veient. Miss Moore, que així es deia l'anglesa, era una senyora un poc pertorbada, amb el cap ple d'idees estranyes, que es presentà a la possessió el mateix dia de la nostra arribada amb una carta per als senyors. Dona Maria Antònia manà que li fessin una olla de te i Miss Moore parlà tot el capvespre. En poques paraules —encara que ella ho va fer en moltes— vingué a explicar que havia estat pudorosa i molt tímida fins als quaranta-cinc anys en què visità Florència i se sentí transformada. —Aquella Piazza della Signoria! — deia amb un candor cínic que em

desconcertava—; ah, senyor, aquella estatuària genial, aquelles nimfes i aquells atletes nus al sol, a la vista de tothom, nus amb tots els seus atributs! Era el mes de maig. Maig a Florència, senyor… Flors i papallones… — Sempre es dirigia al senyor; dona Maria Antònia, per fortuna, s'havia mig adormit a la butaca—. Jo venia de Londres, on plovia… Vaig tornar a l'hotel malalta. Al cap de pocs dies, a Nàpols, vaig experimentar la més extraordinària de les meves aventures. Esper que vostè ho comprendrà. Vora el meu albergo, situat a una placeta que servia de mercat de flors, hi havia un estanc on anava a comprar timbres de Correus. Em

despatxava una senyoreta. Aquell matí (l'aire era tebi i les roses de les floristes semblaven una catarata roja) no hi era la dependenta. Al fons de l'establiment hi havia assegut un home d'uns trenta anys. Tenia els cabells negres i rulls —i tot dient això em mirà—. Duia una camisa verda amb el coll desembotonat, un coll fort, colrat de sol. Vaig abaixar els ulls reclamant la dependenta: «Signorina…». «È un maschio!», replicà l'home, i rigué mostrant unes dents blanques. Sortí, en efecte, un dependent vell. Ah, senyor, vostè és culte i sensible, vostè ho comprendrà tot. Als quaranta-cinc anys jo encara era una senyoreta de bona família. No havia

escoltat mai una inconveniència com la que acabava de tenir. El somriure desvergonyit i la paraula maschio establien una espècie de complicitat entre aquell home jove, en plena virilitat —i en dir això tornà a mirar-me—, i jo, una miss descolorida i mústia. A la meva retina només es dibuixaven colors forts: verd, roig, blanc… Roses roges, dents blanques damunt una pell fosca, verd metàl·lic d'una camisa oberta… Em sentia embriagada. El doctor que avisaren a l'albergo em preguntà si havia estat molt de temps al sol. No era el sol, havia estat una frase… Unes paraules banals, desvergonyides, que em descobrien un món nou… I jo tenia

quaranta-cinc anys! Quaranta-cinc anys perduts, per sempre. Vaig resoldre no tornar a Anglaterra; d'aquell dia ençà, senyor… Don Toni assentia amb el cap. Jo experimentava llàstima i vergonya. En el curs de la conversa havia intentat de sortir discretament, però ella em pregà que quedàs. —És un favor… La seva presència em fa bé. Comprenen ara per què pint? —afegí incloent-me en aquell plural—. He vengut al món ja vella. Només puc ésser una espectadora… —Carpe diem —exclamà el senyor quan quedàrem sols—. Es puritanisme ha fet molt de mal, Joan. He conegut

casos en què es passa sense transició de s'escrúpol an es desenfreïment. Es protestants haurien de llegir Horaci.

15 Miss Moore tornà dues vegades, però després de l'escàndol del quadre havia deixat de resultar grata a dona Maria Antònia i el senyor, per part seva, tampoc no tenia cap interès per ella. —Està tocada —deia—. Dostoievski o Ibsen en farien una heroïna de ses que ara agraden. Si torna, digue-li que no hi som. L'encàrrec era difícil de transmetre perquè en aquests llocs els senyors no

poden ésser més que a ca-seva. No hi hagué necessitat de fer-ho, perquè no es tornà a presentar. Duia una vida excèntrica. Només sortia de nit. Rebia i escrivia moltes cartes. Vaig saber pel senyor Vicari que intentà d'entrar a l'Església sense res pel cap i l'escolà l'hagué de treure defora. —No entenc la seva llengua —digué ella en anglès. —Idò, l'hauria d'aprendre —replicà, en mallorquí, l'escolà, que tingué el bon sentit d'agafar-la per un braç i d'acompanyar-la a la porta. Per altra part demostrava sentiments humanitaris. Havent sabut que madò Coloma estava malalta, l'anà a veure i la

cuidà com una monja de la Caritat. Durant uns quants dies edificà el poble amb la seva conducta. Després es començà a murmurar que el mòbil no era la caritat sinó un nebot-nét de la malalta que l'estrangera volia retratar. Per fi es va saber que havia pegat a la malalta. En arribar la nova els senyors enviaren madò Francina a la rota i la serventa tornà trastornada. —Ha estat una escena de teatre clàssic —em digué el senyor—. Érem a sa sala d'es piano i sa senyora tractava de recordar Il re pastore, que ja no se'n recorda, quan la dueña dolorida ha arribat entonant clamors aguts, com el cor de trompetes d'Aida, i demanant a

crits on érem. No mancava sinó que parlàs en vers: plorau i cridau, veïnades, que vos arriba el fibló… »Sa senyora ha deixat de tocar i m'ha mirat. «Què passa, Tonet?». «Que arriba es fibló». Ha tancat es piano i ha plegat ses mans damunt sa falda, com si l'haguessin hagut de retratar. Madò Francina ha entrat descomposta i des de sa porta mos apostrofa va exigint justícia com Inés de Vargas a sa llegenda de Zorrilla: «Senyor, ordeni an aquesta bruixa que se'n vagi ara mateix! Vossa

Mercè té sa culpa de tot per consentir que estigui en es poble! No deman sinó lo que és just!». Jo no responia per por de desbaratar-li es discurs. Dona Maria Antònia, manco aficionada a sa psicologia, ha alçat es cap: «Hola», ha dit amb sa veu suau de quan s'enfada. «Quins crits són aquests? Trob que ets ben atrevida parlant així davant es senyor. Vés a sa cuina i fe't una tassa de flor de taronger». «Sapiguem de què es tracta», he replicat, perquè tenia por que madò Francina obeís i mos quedàssim sense conèixer sa història. El senyor es divertia amb aquelles coses. En poques paraules: l'anglesa havia atupat madò Coloma. El nebot-nét,

que intentà d'oposar-s'hi, també havia rebut. —Ha romput s'olla d'encalentir s'aigua —seguia madò Francisca— i quan sortia ha pegat una coça a sa cabra, que no tornarà tenir llet. Aquesta dona serà sa destrucció de Bearn i Vosses Mercès en tendran tota sa culpa. Aconseguiren que se n'anàs a prendre la flor de taronger, i el senyor, que s'entenia d'aquestes coses, li posà una droga que, segons vaig saber després, era bromur. La causa de l'escàndol havia estat, en efecte, un retrat que l'estrangera pretenia fer del nebot-nét de madò Coloma. Aquesta, que sabia la història

del retrat d'en Tomeu, tractà d'impedirho. El senyor Vicari va anar a Ciutat amb la intenció de veure el Governador i fer que expulsassin l'estrangera, però el senyor Governador que era lliberal i que, segons deien, estava venut a les lògies maçòniques i a l'or anglès, estimà l'assumpte de molt diferent manera. Segons ell, l'art era per damunt de tot i Miss Moore era, en el seu país, encara que no en el nostre, una personalitat. És lamentable que ocupant el tron de sant Ferran un rei tan bondadós com era Alfons XII, la moral pública depengués del caprici d'uns quants polítics sense escrúpols. Que em perdoni el senyor Sagasta, però si és vertaderament un

home addicte a la monarquia mai no havia d'haver donat al sobirà el trágala d'imposar-li un governador maçó. En el moment en què escric aquestes ratlles, mort don Alfons i exercint la Regència una senyora model de virtuts, la seva actitud contemporitzadora em sembla molt perillosa. El separatisme cubà ja va aixecant bandera i ningú no pot preveure com acabarà l'espinós problema de la nostra sobirania d'Ultramar. Si el senyor tingués vida per llegir aquestes ratlles, diria que el problema acabarà amb la pèrdua de les colònies i, a més, que això estarà dins l'ordre natural i de la lògica evolució del temps.

Fins a tal punt era racionalista, que tot quant s'englobava dins un sistema general, li semblava, en principi, acceptable i equitatiu. Per mor de tal filosofia, ell no sentia com a tragèdia ni la ruïna de la casa ni la manca de descendència. Estava convençut que els senyors no tindran raó d'ésser, la propera centúria; que, encara que hi hagi rics i homes de ciència, el poble deixarà de considerar-los com a arquetipus i que el marxisme, tal vegada amb un altre nom, serà el sistema del segle a venir, almenys a Europa. Però no cal dir que, als seus ulls, Europa constituïa el Món. Això era per a ell un dogma. —No comprens —deia en certa

ocasió en què jo li parlava de la meva curiositat envers els pobles orientals— que només aquí trobaràs totes ses formes de vida possibles? Si t'interessa es primitivisme, a Castella o a certs pobles d'Itàlia veuràs faquirs i santons. A París mateix, s'autor d'Hernani o de novel·les tan absurdes com Els Miserables és un vertader santó. Fins i tot es permet de profetitzar, en prosa i en vers. En canvi, allò que no trobaràs a Àfrica ni a l'índia és un abbé Prévost o un Anatole France. Encara que aquell desdeny pel que ell anomenava «orientalisme» em semblàs injust (d'Orient arribaren l'Antic i el Nou Testament), no he de negar que les seves paraules em

tocaven, com tantes vegades, al viu. A tots els països, àdhuc els més cultes, hi ha individus primitius, comparables als negres del cor d'Àfrica. Amb tots els estudis que el meu protector em volgué donar, jo n'era un exemple. La mateixa tragèdia, o tal volta crim, del cas d'en Jaumet, ho demostraria. Jo sé a l'hora d'ara que vaig obrar impulsat per instints confusos, propis, no diré d'un primitiu, sinó d'una bèstia. El cas de Miss Moore, educada i honesta fins als quaranta-cinc anys, ens mostraria també fins a quin punt la naturalesa pot sobreposar-se a la cultura, i que dins un mateix ésser poden coexistir els mateixos desnivells evolutius que hi ha entre dos països tan

diferents com les illes Britàniques i l'illa de Madagascar. L'home reprodueix en ell mateix tota la història de l'Univers. Miss Moore no se n'anà del poble, encara que ningú no es congratulàs de la seva presència, i hi va estar fins que volgué, amb el beneplàcit del Governador imposat per Sagasta i potser per poders més ocults. Desafiant l'hostilitat que despertava, seguí, impàvida, els seus passeigs solitaris acompanyada d'un ca raríssim, tergiversant les hores de menjar i dormir, prenent dibuixos, anotant observacions a un quadern, guaitant a les portes de les cases i comportant-se, en

suma, com si conquistat.

es trobàs, a país

16 Algun temps després del nostre viatge, vaig tenir la certesa que les facultats mentals de dona Maria Antònia declinaven. Déu és harmònic en totes les seves creacions. Sembla a primera vista que una criatura dotada com la senyora no hauria d'envellir. Sembla també que el sol no s'hauria de pondre mai. Però si el migdia és esplèndid, els crepuscles són dolços i les nits plenes de suavitat. Record que a Marsella vaig tenir

ocasió de contemplar un aparell curiós: una caixa de música moguda per l'electricitat que era, al mateix temps, una espècie de llanterna màgica. S'encenia interiorment i damunt una gran placa de vidres apareixia un paisatge bellíssim a l'hora de l'alba. La llum del sol s'insinuava darrera el Vesuvi, i l'astre rei s'anava remuntant pel cel al mateix temps que sonaven les notes d'una melodiosa cançó napolitana. Els arbres eren color de maragda, el cel transparent, la mar semblava de domàs. Quan el sol declinava aquelles colors s'esmorteïen, però en perdre vistositat no podia afirmar-se que perdessin bellesa, sinó que adquirien una bellesa

diferent, complementària de la primera: tot es difuminava com a través d'una boira finíssima; les notes de la cançó sonaven més lentes i més pausades; a l'alegria de l'hora meridiana seguia l'encís de les hores serenes, precursores del descans, i quan el sol, ja post per l'esquerra, s'apagava definitivament i la música deixava de sonar, l'ànima dels qui havien seguit aquell espectacle se sentia ennoblida i reconfortada com qui ha viscut el procés natural de les coses arribades a terme. L'existència dels senyors hauria pogut resultar tan harmoniosa com el dia i la nit, i la meva existència quasi tan tranquil·la com la seva, en no ésser per

la idea de l'Infern, que em fa tremolar sempre que pens en don Toni. Respecte a la seva esposa ja he dit que estic tranquil. Ambdós s'embarcaren en aventures molt diferents. Ella seguí sempre els camins coneguts i era tan impossible que s'extraviàs com que arribàs a cap resultat gloriós. Ell, al contrari, volgué descobrir territoris nous, doctrines inèdites. Així foren alguns sants i bastants d'heretges. Jo ignor què decretarà la posteritat respecte a la figura d'aquest darrer Bearn de la seva branca, i dic darrer perquè el de Mèxic no té successió i els germans de dona Magdalena no duen camí de casarse. Crec indubtable que la història de

Mallorca, no gaire rica en matèria d'escriptors, a part els poetes, que n'hi ha, i bons, tindrà alguna cosa a dir. Però, quina cosa? És possible que l'esclat parlamentari d'un marquès de Collera, diputat a Corts i mestre en la semifàcil pirotècnia dels focs d'artifici, estigui destinat a eclipsar durant molt de temps l'obra del senyor. Aquest ho creia així i no semblava mortificat per la idea que el primer carrer que s'obrís a l'eixampla de Palma es digués Collera en lloc de Bearn. Com que se donava de veritat a les lletres i el treball l'absorbia, li quedaven poques hores per al ressentiment. Pens, però, que un criteri tan objectiu com el seu no pot acceptar

sense protesta una semblant tergiversació de valors. I la Santa Església? Quina serà l'actitud de l'Església en jutjar el senyor? Segons ell, Lleó XIII aprovà el pla general de les Memòries i no va objectar res a la idea que el Bé i el Mal es complementen. Hauríem, de saber tanmateix com li fou formulada la pregunta i quines foren les paraules exactes del Sant Pare. L'obra del senyor, si bé plena de passatges escabrosos; no sembla atacar obertament cap dogma; el seu estil tanmateix és capciós i jo m'hi puc perdre, com s'hi desorientaran d'altres. Sols Déu ho veu tot tal com és i jutja amb ple coneixement de causa.

Als darrers anys, durant l'hivern, s'aixecaven tard i la missa no es deia mai abans de les deu del matí, i poques vegades a la capella, sinó al petit oratori del pis alt. Com és natural, els treballadors no hi podien assistir, però els senyors no mostraven escrúpols de privar-los del Sant Sacrifici. El meu protector, que no tenia res a fer, no hi assistia tampoc, llevat dels dies de precepte. Jo esperava la senyora resant vora la xemeneia del saló, que és, segons he dit, una peça molt espaiosa amb dos balcons sobre el jardí més descuidat i més patètic que pugui ésser imaginat; un gran jardí robat cent anys enrere a la garriga i que ja en feia prop

de trenta que es convertia altra volta en garriga. Mates, alzines i ullastres anaven ofegant els rosers i les dàlies ciutadanes. Els baladres salvatges resistien i arboraven ardidament els seus ramells verinosos com certs infants xerecs, criats a cops. Aquest jardí era particularment bell (i dic «era», Déu meu…) a la tardor, quan les boires revaloritzen els verds tendres i vesten els camps de dolcesa. Ho era sobretot els dies de pluja vist a través dels vidres, des de la xemeneia. —Si no fos perquè no està bé, no em mouria d'aquí —deia dona Maria Antònia— ni per anar a dinar. Llàstima que na Margalida se te morís, Tonet —i

no posava cap malícia en aquell «te»—, quan començava a sebre tocar es piano. Que bé que vendria ara un poc de Barbiere di Siviglia. —Il Barbiere di Siviglia — replicava el senyor, perdut en les seves elucubracions— és un plagi de Le nozze di Figaro, de Mozart, que s'inspira en s'obra de Beaumarchais. Ella s'escandalitzava del que creia un judici temerari. —D'on treus això? Rossini havia de plagiar dos desconeguts? Tens molt mala llengua, Tonet. —Per què dius que Mozart i Beaumarchais són dos desconeguts? —Perquè no els conec —replicava

plàcidament dona Maria Antònia. Amb mi sostenia llargues converses quan quedàvem tots sols. Ja era molt vella; a estones tanmateix el seu semblant s'il·luminava de joventut i de malícia. Aleshores era com si li haguessin llevat mig segle de damunt. A certs moments es convertia en una nina. No puc deixar de consignar una d'aquelles metamorfosis, tan misterioses i poètiques com ho puguin ésser les d'Ovidi. El miracle s'operà un horabaixa en què don Toni afirmava que als teatres moderns les bones localitats són numerades. Ens trobàvem al jardí. Ella s'acostava a ell somrient. —Què saps tu, Tonet, si són

numerades? El senyor es disposava a replicar. Ella repetí acostant-se més, amb un somriure de puresa i malícia. —Què saps tu…? Què saps tu, si són numerades…? Pareixia una nina de set anys. El senyor la mirava fixament i em feia senyes amb la mà perquè no la interrompés. Vaig comprendre que revivia els dies en què jugaven plegats en aquell mateix jardí. Ella tenia els ulls blaus, com de vidre, i parlava sense escoltar, repetint les mateixes paraules i somrient: —Què saps tu…? Què saps tu, Tonet?

El temps havia tornat enrere i es detenia, fixant, com un daguerreotip, un moment pretèrit. La prevenció mig amagada que em tenia antany i que m'havia duit a dir-li una frase inconvenient («Jo som una ofensa per a Vossa Mercè») que ella no havia volgut recollir, semblava haver-se esborrat per complet. Ara que el cervell es debilitava, el cor es mostrava tal com era, ple de naturalitat i de franquesa. —Tu saps, de petita, quines temporades arribàrem a passar, Joanet? Una malaltia havia arruïnat ses vinyes i mon pare s'hagué d'endeutar… Però deutes grossos… A més es cremaren no sé quantes quarterades de pinar… Ja no

me'n record. Dos anys, per a Nadal, ni tal sols menjàrem endiot, i una vegada, pel Corpus, no vaig poder estrenar vestit nou. D'això sí que me'n record, i bé. Figura't: acabava de complir quinze anys. Ara veig que no menjar endiot devia ésser per no gastar. És ara que ho pens; es meus pares no m'ho deien. Galls, sí que en matàvem, perquè en teníem. I viure quatre anys seguits a sa posada de Bearn, tenint casa a Ciutat, també devia ésser per això mateix. I jo era una pubilla rica. Mira tu quina riquesa… Tothom ha passat temporals, Joanet. Què et penses? Tal volta tu… — Anava a parlar de la meva infantesa, però l'instint la va detenir—. Ja ho veus,

deien que viure en es poble em convenia per sa salut, jo que mai he estat malalta. En aquell temps es senyors no volien confessar que no tenguessin cèntims — sempre, seguint un costum vell, deia «cèntims» quan parlava de doblers, encara que es tractàs de milers de duros —. Com si no ho sabés tothom… Sa posada de Bearn és trista, no ho trobes? Només es veuen ses parets de l'església. Però a mi m'agradava. Jo me deia, perquè pensava molt, que em convenia casar-me amb so senyor, a fi de tornar ajuntar ses dues hisendes. A més, mos havíem criat plegats. Es mal és que a força de casar-se cosins de vegades es fills surten beneits o locos… Noltros,

però, no tenguérem descendència. Per això, Joan, no me cansaré mai de donar gràcies a Déu de que tot sortís tan bé. Quan pens que tot mos sobra i que no devem un cèntim a ningú… No hi vèiem, de deutes. Només jo sabia l'esforç que costava anar pagant els interessos de les hipoteques. —Amb so senyor —prosseguia— he estat feliç. No mancaven malintencionats que diguessin si li agradaven ses al·lotes, però tot era mentida. Anàrem a París en viatge de noces. També he estat a Roma i a Ginebra i em sembla que a Portugal. D'això no n'estic segura, ho he de demanar. El Tajo, no passa per Lisboa? Veus?, idò sí, que hi he estat.

S'aigua del Tajo és verda. A Lisboa hi ha la Casa del Labrador, o del Príncipe, i tenen es millor museu de cotxos del món. Tu anares a Roma amb noltros? M'ho pareixia. Es senyor es barallava amb tots es cotxers, que no són gens respectuosos. Un dia un mos volgué matar es cavall. Es gondolers de Venècia també són molt dolents. Jo a Itàlia sempre he passat por, encara que ho dissimulàs. Prop de Roma hi ha un santuari amb una Mare de Déu que si l'adores et concedeix descendència… Hi anàrem, però no hem tengut fills, perquè es veu que no convenia. Si havien de néixer idiotes o beneits, ha estat millor així. No és ver? Mira don Felip…

Dona Maria Antònia, abans tan decidida i tan segura, ara parlava en to interrogant. Féu una pausa i la vaig aprofitar per veure si aconseguia de saber alguna cosa respecte d'aquell personatge. —És ver que sa locura li pegà per vestir pepes? —Sí. Li agradaven molt ses jovenetes. Déu l'hagi perdonat. Tallà en sec i no li vaig treure ni una paraula més.

17 Madò Coloma, aquella vella que vivia tota sola, de la qual, sense gaire lògica, deien les persones porugues que un dia l'assassinarien, fou trobada morta al peu del llit, segons sembla, estrangulada. Els nebots, avisats per en Trinxet, arribaren quan encara era calenta i pogueren comprovar que el mòbil no havia estat el robatori. No mancava res a la barraca: ni la cabra, ni la roba, ni la cadena d'or, si bé aquesta estava rompuda i no

pogueren trobar la medalla que en penjava. L'espant va ésser gran i els mateixos que havien pronosticat esburbadament aquell crim resultaren tan sorpresos com els altres. Qui podia tenir interès a matar una dona que ja no semblava d'aquest món? La gent, tanmateix, necessitava un criminal i aviat vaig saber que, sotto voce, s'anaven perfilant dos noms. El primer era el de la pintora anglesa. El segon (i Déu sap que no em produí cap sorpresa, perquè sempre esperava coses així) fou el del senyor. Mai no ens preguntarem a bastament què ha fet més mal en aquest món, si la maldat o la beneitura. En aquell cas, la

ignorància era la principal culpable dels desbarats que deien a propòsit de don Toni. —Passa ses nits sense dormir — afirmaven alguns. —Invoca el Dimoni. —No va a missa. Jo puc assegurar que els dies de precepte mai no deixava d'anar-hi. Quant a les pràctiques de bruixeria, res més irrisori que acusar-me un home tan afectat de «les lumières», que havia fet seva la frase de Diderot: «La Raó és un llum molt dèbil: ve un nigromant i me l'apaga». En la impopularitat que l'anava enrevoltant arribaren a acusar-lo, tergiversant els fets, de prestador, quan

era el poble qui li deixava doblers a ell, com ja hem vist, i sempre a bon interès. També van dir, i no es pogué saber d'on havia sortit, que la medalla robada a madò Coloma era francmaçònica, i amb aquest motiu, sense venir a tomb, s'hi tornà mesclar el nom del senyor. El misteri d'aquella mort em semblà un avís, quasi un pressentiment. El Mal sorgeix quan menys l'esperam i tots estam exposats a les seves escomeses. Preguem a Déu i fiem únicament en la seva Misericòrdia. Aquesta regla, que com a sacerdot he predicat sempre, dona Maria Antònia la solia practicar millor que jo. —No sé —deia, quan sentia parlar

de política— per què vos preocupau d'aquestes coses. No veis que no succeirà sinó allò que ha de succeir? Si només pensàvem en ses coses de cada dia, sense voler disposar d'es futur, crec que tot aniria millor. Per què fer una guerra per lo de Cuba? Ses guerres són un pecat, a part que un s'exposa a perdre-les. Havia renunciat com el senyor a reconèixer les diferències entre les coses grans, que totes li pareixien semblants, i donava en canvi molta d'importància a les que solem qualificar de petites. No es podia fer a la idea que don Toni, «sense cap necessitat», passàs tantes hores escrivint.

—Escric sobre tu, Maria Antònia — li replicà ell en certa ocasió—. I d'es meus escrits diré com Corneille que salvaran el record d'es teus ulls i que aconseguiré dans mille ans faire croire ce qu'il me plaira de vous. —Oh, Tonet! Corneille creia que llegirien es seus versos al cap de mil anys? Però, a més, què mos importen ses coses que puguin pensar de noltros d'aquí a mil anys? M'agradaria veure això que escrius. Només parles de mi? —Parl també d'altres senyores, però

totes es redueixen a tu. Mai t'he enganat. Ella obrí dos ulls espantats. —Oh, Tonet… —Vull dir que no t'he enganat amb ningú que no t'assemblàs. Dona Maria Antònia semblà meditar. —Per què m'enganaves, idò, si era igual…? O és que no ho sabies abans? El senyor negà amb el cap. —No? —inquirí dona Maria Antònia—. No se sap fins després? Però, ja que hem tret aquesta conversa, en què m'assemblava na Xima? —En el bon cor. Totes dues m'hauríeu donat un plat de sopa. —I Miss Bernal? —Tenia es teu mateix peu.

—I aquella italiana…? —Pipellejava igual que tu. Jo em disposava a retirar-me donat el caire íntim que anava prenent la conversa, quan dona Maria Antònia se n'adonà i em mirà maliciosament, amb el seu millor somriure dels trenta anys. —No trobes, Joan, que es senyor sempre està de broma? —I per por que me n'anàs m'estirà per la màniga—. Acosta una cadira i m'ajudaràs a debanar una troca de fil. És cert que les Memòries constitueixen un homenatge a dona Maria Antònia. «Puc assegurar —escriu l'autor—, que sempre l'he tornada a trobar dins la mateixa persona amb la

qual, per dir-ho així, l'he enganyada». L'espòs veu en això com un símbol de fidelitat conjugal. Resultava tanmateix necessària aquella constatació delictiva? Ell mateix es contesta: «una vegada comprovat que na Maria Antònia era moralment i psicològicament la dona pròpia, la comprovació era innecessària, com ho és el termòmetre quan ja coneixem la temperatura del nostre cos. Per saber-ho, però, no hi ha més remei que posar-se'l». Jo crec, i ho he vist amb els meus ulls, que després de cada aventura s'identificava més amb la seva esposa. De totes maneres, costa esforços admetre l'afirmació paradoxal que no es

pot assegurar que Filemó sigui fidel a Baucis precisament perquè no l'havia enganyada mai. —Això —em vaig atrevir a dir-li— equival a proclamar que sa claror és fosca. —Es grecs —em replicà— arribaren a demostrar que sa neu és negra. Els sofistes grecs, evidentment. També Zenó demostrà que no existeix el moviment. Era el senyor un humorista que se'n reia de tot? Malgrat les aparences, creure tal cosa seria fals. L'amor a l'esposa, encarnada en dona Maria Antònia, i a les lletres, a les quals consagrà la meitat de la seva vida, ens

el presenten com el contrari d'un escèptic. Em sorprenia de vegades veure'l defensar algunes de les més vulgars supersticions del poble. Creia, per exemple, en les llunes i en els efectes dels canvis atmosfèrics damunt la salut i l'humor de les persones. És clar que ho creia tal volta per manca de fe en les veritats de la ciència oficial. —Tota sa Medicina —solia dir— és bruixeria. Si fos una ciència, es metge podria tractar es clients a distància, com un enginyer construeix un pont sense moure's d'es despatx, aplicant unes regles exactes. Hi hauria píndoles p'es mal de cap, altres per sa tos, etc. Resulta, però, que no existeix una casta

sola de mal de cap, sinó moltes, segons sa malaltia de què es tracta, i que existeixen tantes malalties com persones. Es metge, davant cada cas, ha d'«endevinar». No has sentit dir «aquest metge m'ha endevinat»? Vaig aprofitar l'ocasió per comunicar-li alguns dels rumors que corrien pel poble respecte a la mort de madò Coloma, a la medalla que duia al coll i a la suposada bruixeria del senyor. —Creuen que jo l'he morta? — preguntà. Vaig quedar desconcertat, perquè jo no li havia dit tal cosa. —Són desbarats, senyor, que és millor no escoltar.

—No ho creguis —replicà—. Tot resulta curiós. A mi m'agradaria conèixer es procés en virtut del qual un vell enciclopedista com jo s'està convertint en un bruixot perillós an ets ulls d'es poble. També jo, Déu meu, ho hauria volgut saber. Vaig esmentar el llum de la seva cambra després de mitjanit i els ciris que es consumien a la casa, que pujaven, al cap de l'any, un bon grapat de duros. Ell m'escoltava atentament. —Sí —digué—. Basta molt poc. Fa tres-cents anys una abadessa morta en olor de santedat s'aparegué a ses seves filles i els digué que estava condemnada. «Un dia —explicà—,

mentre resava amb les mans creuades, vaig pensar que les meves mans eren belles…». Li vaig fer notar que l'Església no admetia aquella aparició. —Ja ho sé —replicà—. Molta de gent, però, l'admet sense trobar extraordinari que una pobra monja sigui castigada tan cruelment per haver-se mirat ses mans. Sa medalla que duia madò Coloma —afegí— era, en efecte, maçònica. Vaig quedar astorat. —Com ho sap Vossa Mercè? Tardà un moment a respondre. Digué: —Perquè, fa molts d'anys, jo la hi

vaig donar. —A madò Coloma…? Ell somrigué amb tristesa. —Madò Coloma també ha estat jove. I jo, una de ses vegades que vaig anar a França, em vaig fer francmaçó. Està tranquil, Joan, i no posis aquesta cara. Ho vaig ésser poc temps. No sé què ha pogut ésser sa francmaçoneria a altres èpoques. A sa meva era completament ridícula. Na Coloma… madò Coloma —rectificà de pressa— s'enamorà de sa medalla i li vaig donar medalla i cadena. També li vaig cedir sa rota. Tot això són historiés passades… Es féu un gran silenci i jo no encertava a rompre'l. Madò Coloma,

tinguda quasi per santa, havia estat una dona culpable? El senyor, amb la seva penetració habitual, s'adonà del que em passava i volgué aconhortar-me. —No pensis mal, Joan —digué acariciant-me bondadosament—. A part sa medalla, no hi hagué res… Fa més de cinquanta anys, Déu meu… —Després repetí dues vegades—: Res, res… —i en veu molt baixa, com per a ell tot sol, em semblà que afegia—: O quasi res… Vaig alçar el cap. —Per què el dia que la vérem a sa rota Vossa Mercè la comparà a dona Maria Antònia? —Tens es sentit de sa veneració — em replicà— i això parla en favor de sa

teva generositat. És estrany que un homo fort, tan bell i meravellosament dotat com tu, sigui tan humil i respectuós. Ets, al cap i a la fi, jove. —Parlava lentament i per un instant vaig pensar que en lloc de jove anava a dir-me que no era més que un criat—. Ets anys t'ensenyaran que tot s'assembla un poc i que, després de tot, tot és necessari. Vaig demanar permís per retirar-me i el senyor m'assenyalà una cadira. —Seu i escolta —digué—. No m'haguessis fet preguntes. Quan fa més de vint anys sa senyora i jo férem amistat, ella va tenir una temporada de desassossec. Ningú se'n va témer perquè ho sabérem amagar. A Bearn hi ha hagut

altres pertorbats. —L'ombra devuitesca de don Felip, amb uniforme color de cel, una rosa a la mà, semblava surar, esvelta i elegant, com a un quadre de Van Loo —. Quan volia firmar, en lloc d'es seu nom escrivia «Xima». Com que això li succeí diverses vegades, començaren a entrar-li manies i s'arribà a posar neurastènica. Es metges de Ciutat estaven desconcertats i em vaig decidir a escriure a Charcot, explicant-li tots ets antecedents, que ja coneixia en part, per haver-mos tractat a París, a dona Xima i a mi. Fins i tot li vaig enviar fotografies de sa senyora, una de cara i una altra de perfil. Charcot em contestà, cosa que ja sabia, que es trastorns obeïen a un cop

moral (ells li diuen «shock», en anglès) i afegí, i això sí que no se m'havia ocorregut, que sa malalta, per por de perdre'm, se sentia com si fos sa neboda, «a la qual», afegia Charcot, «s'assembla somàticament i s'hi correspon, en l'aspecte moral, com en fotografia se corresponen el positiu i el negatiu». —I Vossa Mercè va fer cas d'aquestes afirmacions? —Ara que ja està passada — prosseguí el senyor— i és més natural, ja has vist com, ella mateixa, m'ha preguntat en què s'assembla a dona Xima. —Aquest metge de París, que jutja sense veure es malalts, a la força ha

d'ésser un homo ben lleuger —vaig exclamar. El senyor em va mirar. Després digué amb calma, cosa que era molt Bearn: —Demà, si no plou, podrem anar a caçar tords. Em vaig aixecar i aquesta vegada no em retingué. Necessitava recollir-me i resar. A mesura que passaven els anys creia besllumar, en tantes analogies i tantes harmonies de contraris com propugnava don Toni, un perillós retorn al fatalisme oriental. Aquell crim, aquells misteris i aquella confusió contrastant amb la pau aparent de Bearn, em semblaven com un

pressentiment. Es tractava d'un preludi, d'allò que, usant termes militars, en diríem una mobilització general? El senyor m'acabava de manifestar que no volia parlar més que de tords. Encara que no hagués desviat la conversa, jo no li hauria demanat aquell horabaixa si creia en la identitat de Déu i el Dimoni. Hauria tingut por d'alguna resposta desbaratada.

18 Pens de vegades que som injust amb ell, però això de no poder-lo arribar a definir m'ha turmentat sempre. No em queda ni tan sols el conhort d'atribuir alguna de les seves excentricitats a l'edat avançada. Era més intel·ligent de cada dia i a mesura que les passions s'apagaven s'anava perfeccionant en el coneixement dels homes i de les coses. Els seus errors resultaran per això mateix més difícils de perdonar. Imagín

que en ell la pau dels darrers anys degué resultar més aparent que real, al revés del que succeïa a dona Maria Antònia, que ha mort en la gràcia de Déu. L'espectacle de la seva decadència (més humana que la plenitud intel·lectual del senyor) era observat amb ironia i tendresa per l'espòs, però constituïa també una fruïció per al sacerdot. —Avui es diari és molt interessant —em deia algun matí mentre berenàvem —. Tu saps ses coses que du? «És possible anar a la Lluna?». «Excursionista salvat per un ca». «Costen molt cares les dones de l'harem». Vull dir que tot això m'ho he de llegir amb calma.

Després no ho llegia perquè no se'n tornava recordar. La consideració de les comoditats de la seva cambra, al costat del gran saló de xemeneia, la satisfeia molt. —Aquí —solia dir— tenc tot quant necessit. No em manca res. —I després de pensar una mica, sense trobar res més important a consignar (però per a ella tot ho era) se li ocorria descórrer una cortina—: Ja ho veis, un penjador que és sa comoditat més grossa… En el seu optimisme arribà a afirmar que havia descobert la quadratura del cercle. —Això vos pareix tan difícil? A mi em sembla que no és necessari ésser cap

savi de Grècia. Feis un cèrcol de fil damunt una post i després amb quatre agulles l'anau estirant fins a convertir-lo en quadrat… El sentit comú es sobreposava a les dificultats teòriques. A la fi dels seus dies, ja en ple desordre mental, afirmà coses tristes i escandaloses. Ignor si l'escepticisme del senyor tenia part en tals desvaris. —Jo, Joan, no puc assegurar que som una Bearn. Déu meu, poden haver succeït tantes de coses… D'es meus pares sí que en som filla, perquè mumare era una santa, però, què sé jo d'ets avis? Hi ha hagut tantes històries… Es senyor deu haver trobat coses per

s'arxiu, però ell no diu res… Com que és tan retret… Érem al jardí que s'anava convertint en garriga. Feia un matí boirós. Dona Maria Antònia estava agafada al meu braç i em mirava amb estimació. Havia perdut el cap o s'humiliava cristianament a fi que jo no em sentís rebaixat? Tal vegada, considerant-se pròxima a la mort, volia esborrar de la seva ànima l'absència d'afecte (després de tot, ben natural) amb què durant algun temps m'havia tractat. Per altra part, havia tornat toixarruda i, com que les injustícies la indignaven, a estones no podia transigir amb l'objectivitat científica del marit. Record el seu

postrem enuig amb motiu dels emperadors de Turquia. —Tenien una etiqueta particular — m'explicava el senyor—. Quan un ambaixador sol·licitava audiència, l'emperador cridava es seu visir i li deia: «Alimenta i vest aquest ambaixador». Un cop fet, ordenava: «Deixa passar aquest animal». Dona Maria Antònia, que seia al costat del foc i semblava dormir, alçà el cap. —I an això, li dius etiqueta, Tonet? Però d'on treus aquestes coses, m'ho vols dir? No crec ni creuré mai que un rei, maldament sigui heretge, pugui dir aquestes indecències. I si les deia, tu no

les hauries de repetir. No ho crec i no ho crec. S'havia congestionat i l'haguérem de distreure parlant de Roma. —Com és, Tonet —preguntà—, que no vaig anar amb voltros a veure el Papa? —Perquè estaves constipada — replicà tranquil·lament el senyor. —Me'n record. Va ésser una llàstima. A part algunes clares sortides de to, com la que acab de mencionar, la seva vida transcorria cada vegada més plàcida a mesura que ens acostàvem al desenllaç. He dit que la mort de madò Coloma fou, entre aquestes muntanyes,

com un preludi del final que s'organitzava? Resulta senzill de profetitzar a posteriori. La veritat és que aquells mesos discorrien esplèndids de serenitat. El darrer hivern (els teus designis, Déu meu, són inescrutables) fou el més dolç que s'hagi vist aquí. He assenyalat al principi d'aquesta segona part que la disciplina de dona Maria Antònia, en relaxar-se, ho havia fet amb tanta d'esma que el seu desordre pareixia un ordre nou. Els senyors s'aixecaven cada dia més tard i les hores es trastornaven de tal manera que el berenar, coincidint quasi amb el dinar, feia retrocedir aquest fins a mitja tarda, o sia al moment en què, en altre temps,

la senyora prenia la seva infusió d'herba-lluïsa i les seves galetes; cosa que, o bé feia impossible aquest piscolabis o suprimia el sopar. Les hores ens fugien d'entre les mans i, sense sortir de les cambres altes ni rebre visites, no teníem mai temps de res. T'escric des del mateix saló rectangular que comunica a la dreta amb la cambra del senyor i a l'esquerra amb la de dona Maria Antònia. Ja he dit que a una de les parets més llargues del rectangle, la que es troba enfront del portal d'entrada, hi ha la xemeneia i a cada costat un balcó que mira al jardí. Necessit recordar-te, Miquel, l'escena on s'ha descabdellat el final de la

història. A les nou en Tomeu, o jo per no distreure'l de les feines del camp, enceníem la xemeneia. Després em dedicava a les meves devocions fins que el senyor s'aixecava del llit. Damunt la xemeneia hi ha un gran mirall emmarcat en una decoració neoclàssica que recorda les del Trianon o, millor dit, les del petit palau de la Moncloa. Aquest mirall enfila el portal d'entrada de tal manera que mentre un s'escalfa pot veure si arriba qualcú sense necessitat de girar-se. Al mateix temps, pels balcons, proveïts de vidrieres, es contempla el jardí que s'està convertint en garriga i es veu ploure a dos pams de distància sense que l'aigua t'arribi com tampoc el

fred de fora. Tant les tres portes del saló, que són una magnificència, com els balcons, tenen cortines de domàs groc. Els mobles són entapissats de color de cel, amb molles, a la moda de França. Et semblarà estrany que els senyors habitassin cada dia un saló així. Jo havia intentat de convèncer-los que s'instal·lassin a una peça petita que hi ha al replà de l'escala i que serveix d'antesala a l'arxiu, perquè el meu protector tenia el vici de passejar el tinter per tota la casa i la tapisseria del saló és delicada. No ho vaig poder aconseguir i ara pens feien bé de gaudir, ells que no tenien fills, d'allò que era seu i ben seu, com a llegat dels vells, i

constituïa la seva comoditat, al mateix temps que mantenia la il·lusió d'una passada grandesa. Perquè has de saber, Miquel, que en aquest saló han estat a punt de passar fam. Feia mesos que a Bearn només cuinaven faves i tots menjàvem igual que els missatges, a part algun plat de rebosteria i alguna copeta de vi ranci, que jo procurava que no mancàs als senyors. Mentre resava, atiant el foc, assistia als preparatius del seu despertar i els sentia sorgir a la llum de la consciència des del fons del somni. —Que ja deuen haver tocat les nou, Tonet? —deia, des de l'esquerra, la veu indecisa de dona Maria Antònia.

—Em sembla que ja fa una estona — replicava l'interpel·lat des de la dreta. Es feia el silenci i poc després sorgia el comentari admirat, entre contrariat i gojós, de la senyora, que parlava en veu baixa, com per a ella mateixa: —Oh, Jesús… I que corre d'aviat es rellotge en aquestes hores… I que bé que es troba una dins es llit… No quedarà més remei que pensar d'aixecarse. Se sentia el renou d'una botella damunt el marbre de la tauleta de nit, seguit d'una bavarada de perfum. La senyora es fregava el front amb aigua florida per acabar de despertar-se. Pel

mirall de la xemeneia avançava en Tomeu, bru i esvelt, i s'acostava al portal de la dreta. —Senyor, vol beure es cafè? Aquesta expressió de «beure cafè» era un vici que no li havíem pogut corregir. «Es bestiar beu cafè (suposat que li agradi)», li deia el senyor, «però ses persones el “prenen”. Prenen cafè i prenen llet. A veure fins quan te'n recordaràs». Però la cosa no tenia remei. —Entra, Tomeu. Quin temps fa? —Plou. I desapareixia per la dreta amb una tasseta agafada entres les dues mans, com si pesàs un parell d'arroves. Amb

els cabells africans i la pell colrada, semblava penetrar en el dormitori el sol dels bons dies mallorquins, conservat dins la seva estructura física. Na Caterineta es dirigia a la porta de l'esquerra i demanava a dona Maria Antònia si volia berenar. —O no he berenat? —replicava la senyora—. Em pensava que m'havies entrat xocolata amb ensaïmada. —No senyora. Era ahir. —Ah… Era ahir… —Encara hi ha ensaïmada. Vol que la hi pugi? —Entra i obre es balcó. Ja ho crec que vull ensaïmada. Qui no en voldria, filla meva, si és una cosa tan bona?

En Tomeu passava la relació del dia al senyor. —Sa mula jove s'ha renegat i no vol ni palla ni alfals. —Què vol, idò? —Només vol gra. —Aquesta mula surt molt senyora. Entra i obre sa finestra. Arribava na Caterineta, ingràvida i blanca, amb el berenar de dona Maria Antònia, i mentre li presentava la safata, demanava amb el seu millor somriure de nina petita, malgrat que mancaven encara un parell de setmanes pel Carnaval: —Senyora, que no me donarà permís per desfressar-me?

—Més geneta i pitjor que es senyors —deia la veu masculina i decidida d'en Tomeu des de la dreta—. I sa culpa és de Vossa Mercè, que encara li dóna grums de sucre. —O teva, que no la treus a passejar. —Perquè Vossa Mercè no vol que li pegui. —T'agradaria que et pegàs a tu? —Si m'ho mereixia, sí, senyor. —Ben contestat. Idò, vés alerta. Es feia una pausa i jo tornava al meu devocionari. —I de què et voldries desfressar? — preguntava la senyora—. Et deixaré es meu vestit de novia. Mira, no vull ensaïmada —afegia sense recordar que

l'havia demanada—. Digues an en Tomeu que digui an es senyor, de part meva, que se la mengi. Na Caterineta posava un gran misteri en la veu. —Es senyor no menja res. Només «beu» cafè. Estava enamorada d'en Tomeu i ja no hi havia manera de fer-la parlar bé. A través dels dos joves l'ensaïmada passava a la cambra del senyor. Dins el silenci jo distingia la seva veu clara i baixa: —Ensaïmada? Ni pensar-hi. Menjate-la tu sense dir res. Fé via, que ara sa senyora et cridarà. Ara voldrà que li diguis si fa bon temps.

—Quin dia fa, Tomeu? —exclamava la veu de dona Maria Antònia. Na Caterineta acudia a salvar l'estimat. —Plou senyora. —No t'ho he demanat a tu. És an en Tomeu que parl. O ha tornat mut? Jesús i quina desgràcia… Haurem d'enviar a cercar un metge de Ciutat. —I en un apart de teatre afegia, per a ella mateixa —: Em prenen per beneita i jo encara no me sent tan beneita ni tan passada. Tenia moments de gran lucidesa. A estones semblava que, a l'igual que el senyor, es veiés des de fora. —Mira que nosaltres tenim pocs problemes —em deia—. No en tenim ni

un. I al cap de pocs moments, alçant el cap i adoptant el to interrogatiu que li era habitual d'ençà que havíem tornat del viatge, afegia: —A veure si succeirà qualque cosa…? No ho deia amb molta de por, sinó més bé perquè li asseguràssim el contrari. Qui tenia pànic en aquells moments era jo. Resultava clar que vivint tan bé, a la força ens esperava quelcom de terrible. Si no succeïa espontàniament, nosaltres mateixos organitzaríem la tragèdia. Com ens arribaria l'infortuni? Malalties, desavinences, guerres, ruïna definitiva?

L'espasa de Dàmocles no amenaça sols els tirans: tota la Humanitat viu l'angoixa del Mal que és necessari, sembla, per poder copsar el Bé, és a dir, la salvació eterna.

19 Aquelles llargues hores devora la xemeneia… en la dolcesa de les quals transcorrien dues existències que semblaven pròximes a la pau, no vull dir a la del sepulcre, sinó a la benaurança dels escollits… Els records apareixen tan boirosos com el cel o com el Puig del Teix que s'alçava, avançada del Nord, davant els balcons del saló blau i daurat. Dona Maria Antònia confonia dates, viatges i fets, i així els seus relats

eren tenyits de la poesia que presenten els somnis. El senyor acudia a desfer les errades i a restablir la veritat i per un camí diferent em feia sentir la poesia que, segons Pitàgores, es desprèn dels números i del concert dels estels. Les boires corrien i descorrien alternativament les seves cortines davant el Puig del Teix i davant aquelles vides que tractaven d'aturar el temps i fixar, d'un pic per sempre, l'Absolut. El senyor, però, m'havia explicat que no hi ha res tan absolut com les coses convencionals, i que el metre de platí que es conserva a Meudon és metre per la raó única i definitiva que nosaltres el designam com a tal. Una vegada més el

nom hauria creat l'Univers. Ell sabia que aquells records, aquells viatges i aquelles anècdotes tenien la realitat d'ésser fills de la seva fantasia i del Verb que li donava forma. —Ningú ha vist realment —em solia dir— sa plaça de l'Étoile i ses dotze avingudes que en surten. Això sols ho veurà qui, com s'arquitecte que l'ha traçada, se la imagini sobre un pla dibuixat a llapis. Qui intenta veure-la des d'ella mateixa no la pot abraçar i sols en contempla fragments inconnexos. La Place de l'Étoile únicament és bella amb els ulls tancats. Jo abaixava els meus per recordar que una nit, més de vint anys enrere,

devora la foganya dels baixos, el senyor contemplà com dona Xima, vestida de blanc, entrava a una llotja de l'Òpera. «Vols dir, Tonet, que em veus bé amb els ulls tancats i d'enfora?». Et puc assegurar, Miquel, que aquest saló des d'on t'escric, que he habitat amb els senyors i on seguesc refugiant-me, ja no és el mateix. Quan el mir m'és impossible de reconèixer-lo i només durant la nit se m'apareix dins la soledat de la meva cambra tal com el vaig viure els darrers temps; en somnis, torn sentir aquells diàlegs que m'arriben trencats, encalçant els dies desapareguts: «… què mos cobraren, Tonet, d'aquell faisà al Palais Royal?».

«Restaurant Vefour. Estava entapissat de vermell». «En Tomeu diu que sa mula jove s'ha renegat a menjar». «No me'n fii d'es gondolers de Venècia». «Rossini plagiava Mozart». «Què saps tu, què saps tu, Tonet, si ses butaques són numerades?». El Puig del Teix se cobria d'ombres i aquell presagi de tempesta accentuava la pau del saló tancat. —Es temps és de neu —deia el senyor—. Valga sa xemeneia. Jo obr els ulls per ordenar a en Tomeu que ompli la llenyera i em restituesc vertiginosament a la realitat:

mai més no serà ja necessari encendre la xemeneia. Em torn condormir i els amables fantasmes, triomfadors del temps, segueixen dialogant en veu baixa: «… no t'agradaria sentir Manon?». «Els Hohenzollern no havien estat mai reis». «No els vaig conèixer. Per això em vaig mostrar tan amable…». «Casa'ls, Joan». «Estic satisfeta de pensar que no devem un cèntim a ningú». «Les dotze. Vols que diguem ses tres Avemaries?». «Encén un ciri…». Després del dinar, que ens servien allà mateix, dona Maria Antònia

quedava condormida. Jo aprofitava aquells moments per atreure el senyor a les pràctiques religioses. —Quant de temps deu fer que no s'ha confessat Vossa Mercè? —Segons a què diguem confessar. Jo crec que me confés seguit seguit. Per altra part, ses meves Memòries, que procuraré que siguin exactes… Jo li indicava que una confessió no és una senzilla enumeració dels actes comesos, sinó que necessita dolor i propòsit de no reincidir. Ell se desviava àgilment de l'assumpte: —An es meus anys? Com vols que tornàs ara a anar-me'n a París amb una al·lota jove?

—Però, si en tenia trenta o quaranta manco? —Quaranta anys manco… Tu no pots tenir idea de certes coses. —A mi, senyor, de nin em tancaren a un seminari. Ell em va mirar incorporant-se a la butaca. —Comprenc que som un egoista — digué—, però és que em costa de posarme en es lloc d'un altre. Per això no seré mai un bon novel·lista, que hauria estat sa meva il·lusió. No em puc fer a la idea que tu, un homo fort, jove, ben format… No era la primera vegada que al·ludia a la meva suposada superioritat física i vaig creure convenient

interrompre'l. —Vossa Mercè oblida que som sacerdot. M'agafà un braç i l'acaricià amb força, com si em volgués donar un massatge. —Estic segur que ets un homo sincer —replicà—. Sempre, fins i tot an es vuitanta anys, s'aprenen coses noves, fill meu… Em va semblar tan capficat que no vaig gosar afegir res més. Ambdós pensàvem en aquell gran escàndol, en aquella bellesa mortal i enlluernadora que durant algun temps havia commogut la capital del món. —Ja saps que l'Emperador li regalà

un hotel prop de l'Étoile. Havia arruïnat en Campo Formio. Aquells èxits duraren poc. Abans de s'any s'enfonsava l'imperi. —Vossa Mercè no pensà en ella sa darrera vegada que va ésser a París? —Vaig procurar no pensar-hi. Ja feia temps que no mos escrivíem. Jo estava sorprès, perquè no sospitava que el senyor li hagués tornat a escriure després de reconciliar-se amb l'esposa. Ell m'endevinà el pensament. —Algunes vegades em va escriure donant-me notícies i demanant doblers. Es revolucionaris cremaren al mateix temps ses Tulleries i s'hotel de l'Étoile. A ses Memòries explic sa seva sortida

de París. No endevinaries com fugi? Idò fugi amb Eugènia de Montijo. Es fet no és públic, ni convé que es divulgui per respecte a Eugènia, que és tia de la Casa d'Alba. Naturalment, amb el temps, lo que avui és xafarderia es convertirà en història. Jo no tornava de la meva sorpresa. El senyor prosseguí: —L'Emperadriu, dit sigui entre noltros, estava morta de por. Diuen que no volia abandonar ses Tulleries, però era perquè no sabia on anar i perquè es communards tenien assetjat es palau. Aleshores comparegué na Xima i, desfressades, sortiren per sa plaça de Saint-Germain l'Auxerrois i prengueren

un fiacre que les conduí a casa del dentista de l'Emperadriu, un nordamericà que es deia Evans. Això ja és conegut, sa Història ho consigna. Lo que no diu és que Evans les tragué de París no per lleialtat a Eugènia de Montijo, sinó perquè era s'amant de dona Xima. D'això, Joan, ni una paraula per ara. —Però, l'Emperadriu… —Ho sabia tot —interrompé—. Això són ses grandeses de la Terra. Després començà a contar-me, per centèsima vegada, l'estrena de Faust i la glòria de Gounod. —En un segle com es nostro, que ha donat tants de músics, diran que Gounod no fou un innovador. És, no obstant, un

compositor inspirat i hàbil que treballa amb materials aportats per altres. Wagner, sens dubte, ha revolucionat moltes coses, però no té es seu sentit de sa mesura, no sap tallar a temps. Per a alguns això es diu geni. Jo li dic toixarrudesa. Què importa, davant un delicat palau com el Petit Trianon, que Gabriel no hi hagi posat ni una columna, ni una vidriera, que no estigués inventada de molt abans? Precisament per això, perquè tots aquells elements estaven inventats i eren ben coneguts, és que Gabriel els pogué usar amb tanta perícia. Dona Maria Antònia obrí els ulls. —No parleu de començar obres. No

m'agrada veure picapedrers, que tot ho umplen de pols. —Parlàvem d'òperes. Ella amenaçà l'espòs, entre somrient i enfadada. —Tonet, Tonet… No m'agrada sentir parlar d'òperes. —No em vénguis ara amb històries passades. —Passades? No ho sé, si són passades… —Vols dir, que no trobes que hi estam, ben passats? Ella torna a caure ràpidament dins els seus ensomnis mentre murmurava: —Ja ho sé que està penedit… Com que no li queda altre remei…

20 El diumenge de Carnaval, després d'una setmana per a mi molt agitada, l'infortuni començà a congriar-se: qualcú havia escampat la nova que dona Xima acabava d'arribar a Ciutat. Pretextant que necessitava veure el senyor Vicari, vaig córrer al poble. Plovia i els camins semblaven torrents. Puc dir que vaig conversar amb quasi tots els veïns i no en vaig treure sinó confusió. Mercaders de pas havien duit la nova i

desaparegueren tot seguit. Ningú no sabia amb exactitud a quina fira es dirigien. Les seves manifestacions havien estat tergiversades. Dues velles em digueren que es tractava d'una parenta dels senyors que demanava almoina; d'altres asseguraven que era la reina de França. Vaig tornar desolat. Malgrat les confusions, era evident que es tractava de dona Xima. No vaig poder tancar els ulls en tota la nit. Com devia ésser ella al present? A París jo l'havia somiada sota formes diferents, abans d'encarnarse en una senyora ja derrotada davant l'església de Sant Roc. «Dec vint-iquatre francs d'habitació», em digué.

Duia unes sabates velles, amb els talons torçuts. Jo havia vist fulles de lletuga guaitant per la seva bossa de tela. La reina de França… Una captaire… Era ella. I suposat que s'havia decidit a tornar a Mallorca era clar que intentaria de veure els senyors. Als cinquanta anys complits li corresponia representar la comèdia del penediment. Però tenia dret, jo, a pensar que el seu penediment hagués d'ésser forçosament una comèdia? Un dels més grans poetes dels nostres dies,[8] ha escrit en versos d'un escepticisme desolador: que

después

que

se

extinguen las pasiones, yo he visto sorprendentes conversiones a la moral y a la virtud cristianas. Tot l'enginy campoamorià no destruirà el fet que existeixen pecadors vertaderament penedits i tocats de la gràcia. Que aquesta gracia divina arribi generalment quan es perd la gràcia mortal, vet aquí un tema que es presta a la fàcil ironia dels incrèduls, però el creients sabem que la carn és efímera i l'ànima perdurable. El dilluns féu bon temps. Lluïa un sol estival. Em vaig aixecar serè.

L'angoixa s'havia instal·lat de tal manera en mi que ja no podia immutar-me res. Em vaig confiar a la voluntat de Déu i, tot obrint la finestra, em vaig posar a guaitar. Na Caterina i en Tomeu conversaven a la clasta. —Sa senyora diu que mos hem de desfressar de noviis —comentava ella. —Ets una xerrim —replicava en Tomeu—. Es senyor ja sap que jo li havia de fer broma. M'ha fet empegueir. —O et figures que no t'hauria conegut? —Ja és de raó que no m'hauria conegut. —Alerta! T'hauria pres per una al·lota guapa.

—Guapa o no, amb sa cara tapada li hauria tret p'es caramel·los. —Mira que amb aquestes mans i amb aquestes espatlles… I valga, encara, que tens sa cintura airosa. —Vés-te'n. Lleva't. Vaig recordar que na Caterineta havia confiat misteriosament a sa senyora els projectes d'en Tomeu. —No, idò no vull que li faci broma —li replicà dona Maria Antònia—. Això mos mancaria, ara que ja està tranquil… Per què no es desfressa de novia? Tu et poses es meu vestit de noces i feis una volta p'es pati. Jo vos miraré d'es balcó. Aquelles paraules, dites amb la

millor intenció, eren un poc imprudents. El senyor, que hi veia més clar, havia cridat l'atenció del missatge i l'havia reprès a la seva manera. —Alerta amb na Caterineta, que després m'ho conten tot i jo no ho vull sebre. —Jo li jur… —No juris. Ets un descuidat. No saps mai tancar una porta. D'una manera implícita, allò era una autorització per a tota casta de transgressions. Valga que en Tomeu no tenia intel·ligència per adonar-se'n. Tenia, tanmateix, instint per obrar sense autorització i més d'un pic jo m'havia vist en el cas d'avisar el senyor, el qual,

com acabava de dir, s'estimava més no estar gaire al corrent. Hores més tard, sense voler, ho hagué de saber tot, perquè no basta tancar els ulls al mal per evitar que aquest es manifesti. Sèiem devora la xemeneia quan entrà la senyora acompanyada de na Caterineta. —A veure si coneixeu aquesta nòvia que ha vengut a fer-mos una visita. L'heu de mirar de cap a peus. Estava bella. Semblava, amb el vestit blanc i els ulls baixos, la imatge de la puresa. Les flors de taronger que li adornaven els cabells no eren més fines que la seva pell. El senyor la contemplà un instant i digué bruscament:

—Em sembla que dus molt de rossegall. —És es meu vestit, Tonet —replicà dona Maria Antònia—. O no te'n recordes? —No me n'he de recordar, estimada? I en Tomeu per on és? La nina abaixà més els ulls. El senyor començava a devertir-se. —Mira que si et quedes sense novii… —No en necessit cap. —Això no ho diguis, que jo sé coses… Ella estava a punt de plorar, entre trista i rabiosa. Dona Maria Antònia intervingué:

—No la facis empegueir, Tonet. —Empegueir? Que faci ses coses bé —murmurà ell. La nina rompé a plorar. —Ho veus, Tonet? Tens unes sortides… No sé per què t'has de ficar amb aquesta criatura. —Deixem-ho anar, idò. Si l'he d'avisar ho faré en anglès: Be good and, if it is not possible, be careful. I sortí de la sala. Na Caterineta, pròxima a l'atac de nervis, plorava amb soroll. —No l'he entès, Joan —digué dona Maria Antònia—. I tu? —Sí senyora —vaig dir amb tristesa —; però ara no ho puc traduir.

Ella començava a perdre la paciència. —Bé, no ploris. Ane què ve plorar, si no l'has entès? —Massa, que l'he entès! —Però, què ha dit? —Ha dit que sap coses… I tot és mentida. —Caterineta, mira com parles. Què és mentida? L'al·lota pegava potadetes com una nina petita. La corona de flors li havia caigut del cap. —Res pot ésser ver! —Però què saps tu, beneita, què pot ésser o no ésser veritat? En aquell moment entrà en Tomeu.

No sé si havia sentit alguna cosa, perquè semblava com una mica astorat. —Acosta't, Tomeu —li digué la senyora. La novia cridava, ja dins l'atac de nervis. —No l'anomeni! No el vull veure! Dona Maria Antònia la mirà torcent el coll. Fràgil i menuda, semblava una figureta antiga. —Hola, quins modos són aquests? —digué amb calma—. I per això t'has vestit de novia? Desagraïda… Joan — afegí—, acompanya aquesta muleta a s'estable i envia'm sa cuinera. Ara estarà tres dies sense veure'm. I mai més me pujarà es berenar.

Era cert, Déu meu, que mai més no li tornaria a pujar el berenar. Vaig enviar la nina a la cuina i dirigint-me a en Tomeu el vaig interrogar a part. Jo estava una mica nerviós. —Parla. A tu et correspon aclarir-ho tot. Què és això que no pot ésser? El senyor guaitava somrient des del portal. Dona Maria Antònia havia descomparegut. —Jo no he fet res —murmurà en Tomeu. —Qui et diu que hagis fet qualque cosa? —Jo li jur… —Bé —intervingué el senyor—. Sapiguem què jures.

—Jo… Semblava que el senyor es devertia. —Interroga'l, Joan. M'agradaria sebre… Vaig abordar la qüestió bruscament. —Què ha passat entre tu i na Caterineta? —Res. —Idò, per què plorava? —No ho sé. —Ni ho sospites? —No. El senyor s'assegué devora el foc. —I el cas és, Joan —digué mentre atiava les estelles—, que aquest beneit tal vegada no ho sap. Mira, per lo que pugui ésser, hem de casar-los. Casa'ls,

Joan. —Però… —Ara no veus que han fet Pasqua abans del Ram? En els seus ulls hi havia una estranya i desconcertadora malícia. Començà a prendre notes a un quadern i em féu senya que sortíssim. (Aquestes notes han aparegut després de tal manera ratllades que no n'he pogut desxifrar més que algunes síl·labes, però em sembla que hi havia el nom de na Caterineta). Me'n vaig dur en Tomeu a l'habitació del replà amb la idea d'aclarir exactament els fets i tampoc no en vaig treure res. —Bé —vaig acabar per dir-li—, tu

et vols casar? —Ella diu que no tenim roba —fou la resposta. Jo estava desesperat de veure tanta beneitura, tanta innocència o tanta maldat. —I si vos neix una criatura? —Per ventura no naixerà. —Ah! Doncs això vol dir…? Però no volia dir res, absolutament res. El vaig mirar. El vaig veure bell, alt, proporcionat, morè, decidit. Un rull li tombava damunt el front. A mesura que augmentava en bellesa semblava disminuir en intel·ligència. (Quinze dies més tard el metge d'Inca m'aclarí els dubtes i els vaig casar a corre-cuita).

Mentre estàvem en aquestes entrà la senyora. —Per què no t'has desfressat? — digué—. Oh, Jesús, no sé com t'atreveixes a presentar-te davant sa meva vista tan escambuixat. Ara comprenc que na Caterineta no vulgui sentir parlar de tu. Vés i no pugis fins que estiguis presentable. Després d'aquestes paraules, que demostren la inseguretat del criteri humà, em proposà jugar a l'escambrí. —Crec —digué— que es senyor em fa trampes en es joc. No me'n puc fiar i es mal és que t'ho raona i et fa veure que lo blanc és negre. El conec molt bé, com no en tens idea. Un pic, de nins, em donà

una besada. Era molt xerec. Jo encara no ho havia dit mai. Va ésser a un corredor fosc. El senyor, que dormitava devora el foc i semblava que no ens sentia, murmurà com en somnis: —Ses besades es solen donar p'es corredors… Ella prosseguia: —Venia molt per sa posada de Bearn per jugar amb mi. Era negre, menut i molt xerec. No sé de què em vaig enamorar, Joan. És clar que, des que nasquérem, ses famílies havien decidit que mos casàssim. Com que ets interessos estaven tan mesclats… Deien que si no mos casàvem podíem tenir un

plet horrorós i quedar arruïnats. Mira quins desbarats, moure plets per quedar arruïnats. Però tu saps que molts de senyors ho fan. A més, era natural que sa posada de Bearn i sa possessió se tornassin ajuntar. No sé per què, ben mirat; una vegada morts sense infants… Per altra part, amb qui m'havia de casar? Hem viscut feliços. En tants d'anys, no haver tengut mai un disgust important… —afegí—. Ell és molt bo, sobretot ara. Mira que Déu arregla bé ses coses, fa que tornem bons quan som vells, a fi que mos puguem salvar. Perquè jo crec que en Tonet se salvarà, no és així? Tu què trobes? Era la primera vegada que parlant

amb mi el designava pel seu nom en lloc de dir «es senyor». Em mirava amb una certa ansietat, necessitava que la tranquil·litzassin. M'hauria semblat un crim no fer-ho. —Es senyor és bo. Ella sols estava passada a estones. —Ja ho sé —replicà—, però tots pecam. S'haurà penedit de ses seves faltes? Aquella pregunta em torturava. —Sí, senyora —vaig replicar. La seva cara es va animar d'alegria. —Veus? Així tot queda esborrat i tendrem una bona mort. Sols deman a Déu que puguem acabar plegats. Feia un moment que el senyor

dormitava a la butaca, però no sé per què em vingué el dubte de si la seva son era fingida. El vaig assenyalar interrogativament i dona Maria Antònia somrigué: —Tonet, mos sents? Ell roncà dèbilment. Ja no hi havia dubte que estava despert. —No mos sent —digué dona Maria Antònia—. Avui he acabat una novena al Crist de la Bona Mort perquè ja no podem viure gaire. Li vaig replicar que tenien bona salut i que encara podien viure molts d'anys. —Serà allò que Déu voldrà —digué. I en una transició que semblava brusca

però que no ho era perquè representava el fruit d'un ritme interior, afegí—: Mira que faig poca feina. Tan poca que no en faig gens. Entre jugar a cartes, que és un vici, anar p'es jardí o guaitar an es balcó… Oh, Déu meu… No sé quants d'anys fa que vaig començar una vànova de ganxet… Crec que fou quan vaig fer s'amistat amb en Tonet. —Tornà a dir Tonet per segona vegada—. A veure si no l'acabaré abans de morir-me. No la va acabar. No la tornà a prendre entres les mans, però Déu li concedí allò que demanava: la mort dels justs i no sobreviure a l'espòs.

21 Devers migdia començà a ploure novament i després de dinar ens refugiàrem vora la xemeneia, on els senyors quedaren condormits. Vaig obrir el breviari i em disposava a resar. A cada moment aixecava el cap per escoltar el silenci, aquest silenci tan meravellós que d'un moment a l'altre l'infortuni podia trencar. «Si tens riqueses, diu el Kempis, no te'n gloriïs, que no són duradores; sols Déu és

immutable». Jo esperava que aquella placidesa es rompés, estava segur que així succeiria i no vaig experimentar cap sorpresa quan una veu cridà des de baix: —Don Joan, té una visita. Vaig sortir del saló. A baix hi havia dona Xima, però en quin estat! Venia tota banyada, amb les sabates plenes de fang. S'havia aprimat molt des que l'havia vista a París davant Sant Roc. Al primer cop d'ull, la magror, que li donava esveltesa, la feia semblar més jove, però estava feta una ruïna. Tenia la cara plena de taques vermelles, com herpètiques. Quan em va veure intentà somriure. —Vet aquí una visita que no

esperaves, Joan. Com estan els oncles? Jo havia quedat de pedra. A la fi vaig poder dir: —Vossa Mercè arriba a peu… Ella em mirà amb una malícia que no venia a to, com si encara es cregués una dona desitjable. —Footing —digué—. He deixat els cavalls al poble perquè no es banyassin. M'encanta sa pluja. I cantussejà: Il pleut, il pleut, bergère, presse tes blancs moutons… Anava molt pintada. Parlava amb

incoherència i gesticulava torcent la boca, com si patís dels nervis. Aquella volubilitat, aquella manca de sentit comú era el que vint anys enrere, quan era bella i fascinadora —de tal manera els sentits ens extravien— l'havia posada de moda entre la societat francesa del Segon Imperi. Quan reia, el tic de la boca se li accentuava i aleshores la seva expressió era dolorosa. —Faci el favor d'esperar un moment, aniré a prevenir els senyors. Vaig trobar don Toni despert i em mirà amb curiositat. Jo li feia senyes que parlàs en veu baixa, assenyalant la senyora.

—No, no; és millor que ho sàpiga. Ane què vendria, ara…? Maria Antònia, a baix hi ha na Xima. La senyora quedà de sobte desperta. Vaig veure com es transfigurava: la seva pell tornà terrosa i els músculs de la cara se li relaxarem. —Oh, Tonet —digué amb veu estrident—, i ara què farem? —Lo que vulguis. —Oh, quina desgràcia tan gran! Sa pitjor que mos podia succeir. Ja m'ho han dit, que intentava fer-te broma. —Però, dona… —Ara que estàvem tan tranquils… En aquesta casa, sense sortir d'aquestes muntanyes…

Els ulls se li havien omplert de llàgrimes. El senyor la mirava i em mirava, a mi, sense comprendre què succeïa. Havia passat la vida tractant d'eliminar tot element meravellós de la seva existència i ara la part meravellosa es venjava presentant un desenllaç que ell ja no podia entendre. Per què dona Maria Antònia semblà pressentir-lo? Es tractava efectivament del desenllaç. Sols Déu és etern, la resta ha de tenir un final i el final havia arribat. Ella s'acostà al seu marit, fràgil i menuda. —Et vol dur altra vegada a París? —preguntà en veu baixa. Ell la besà amb tendresa. —Joan, digue-li que se'n vagi. Ha

vengut a peu? —Sí, senyor. I amb l'aigua que cau… Dona Maria Antònia deixà de plorar. Tornava a ésser ella, interessada per les coses pràctiques de la vida. —A peu? I per què vol tants de cotxos i tantes llibrees? —Cotxos? —digué el senyor—. Si està dins sa misèria. O no ho sabies? —Na Xima dins sa misèria? No, no ho sabia. No érem nosaltres, Tonet, que mos havíem arruïnat? Què li ha succeït? —Però si ho hem comentat mil vegades… Es comunistes li cremaren sa casa, l'Emperador es va morir… —Oh, pobra Xima, jo no en sabia

res. Tu ho sabies, Joan? I ha arribat banyada? —De cap a peus. —Idò això és molt dolent —replicà amb vivesa—. Que pugi i s'escalfarà. —Tu vols que pugi? —demanà el senyor. —A veure idò? Que pugin una botella de Xerès i un bocí d'ensaïmada. Dins sa misèria? Una dona tan elegant i tan bella… Oh, Déu meu… De cop desaparegué la seva tristesa i passà una mà damunt l'espatlla de l'espòs. —Sempre has tengut bon gust, estimat —digué. Vaig fer entrar dona Xima i em vaig

retirar a resar. No podia fixar l'atenció en les oracions i, quan al cap de mitja hora vaig tornar per si necessitaven alguna cosa, els vaig trobar molt satisfets, conversant devora el foc. Tenien una tauleta davant amb ensaïmada i copes. Parlaven de París. —Encara hi ha aquell restaurant tan famós…? Ja no me'n record… Com es deia, Tonet? Era devora el Louvre… No ho saps? Demanàrem faisà i el mos tragueren amb plomes… —Restaurant Vefour, en el Palais Roy al —replicava el senyor. —Hi havia dos cambrers bessons, guapíssims. —Què havien d'ésser bessons!

Anaven vestits igual. —Vestits i pentinats, de frac. Encara serveixen igual? Dona Xima reia, amb una copa a la mà. —Bé, si eren tan guapos, supòs que deuen servir per qualque cosa. Dona Maria Antònia no semblà entendre aquella resposta cínica. De sobte preguntà: —Digues, l'Emperador s'ha mort? La neboda quedà desconcertada. El senyor somreia i acudí a ajudar-la. —Així ara has quedat sense feina. Perquè tu estaves amb ell de secretària… —Gràcies, Tonet —digué

ràpidament dona Xima en veu baixa… I en un to més alt, afegí—: Despatxava la correspondència espanyola. —Lo que jo no m'explic encara — deia la senyora— es per què te n'anares tan jove a París. Dona Xima torcé la boca en un gest que volia ésser un somriure. De cop s'aixecà i vingué cap a mi com si anàs a dir-me alguna cosa, però es tornà asseure tot seguit. El senyor demanà de què s'havia mort l'Emperador. —No pogué suportar la desfeta. —A quina desfeta et refereixes? Ella parpellejà com quan era jove. —No et comprenc, oncle Tonet. —Què ha estat d'aquell dragó de vint

anys? Dona Xima cantussejà: Il repose au Père Lachaise par un prix exorbitant. —Es va morir? —Qui es va morir? —demanà la senyora. —Un ajudant de Lluís Napoleó. Dona Xima es torçava els ulls. —I en Campo Formio? —Va refer sa fortuna. Ara és cap d'es partit socialista. No vol sebre res de mi. —I Offenbach? Tu tenies bona veu.

No arribares a representar operetes? —He perdut sa veu. He perdut també sa figura, sa joventut… Dona Maria Antònia la fitava afectuosament. —Oh, si ets un infant, Xima… —Vossa Mercè em mira amb bons ulls. —Però si ets una nina. I tan bella, tan elegant… La neboda rompé a plorar en una crisi histèrica. —Calli, tia Maria. Estic desfeta, abandonada de tots. M'havia d'haver mort fa temps… —Però, filla meva… Quan es calmà contà la seva situació

amb certa coherència. A Ciutat la tragueren de la fonda perquè no pagava. Els coneguts no la volien saludar. La nit anterior havia dormit dins un confessionari de la Seu. —Oh, Jesús —deia dona Maria Antònia—, però això és possible? No tenir cèntims ni per sa fonda? Però és que tu ja no hi havies d'anar, a una fonda. T'has oblidat de qui ets? I no tens res, res? Tu tenies joies… —Sí, tia Maria Antònia. Tot ho gastava en diamants. Deien que era una bona inversió. —Idò ven es diamants. —És que ja els he venuts fa estona. Els darrers anys havien estat tan

terribles per a ella que sols l'aconhortava la idea del suïcidi. A tal fi no deixava mai una capseta amb tres bombons verinosos que li havia proporcionat una mà criminal. Amb aquells bombons, que eren de xocolata —explicava—, no podia morir-se mai de fam, perquè, una vegada consumits, s'adormiria per no despertar. —Fixi's quin perfum, tia Maria Antònia: sa xocolata sembla excel·lent. Els hi mostrava rient, com si els hi oferís. Dona Maria Antònia en va agafar un i jo, sense saber què feia, li vaig subjectar la mà. —No pens matar-me, Joan —digué ella—. M'hi trob bé, en aquest món.

Dona Xima estava de bell nou inexplicablement satisfeta i cantussejava. De sobte començà a parlar de negocis. Un metge li havia proposat explotar plegats un remei per curar la tuberculosi injectant sang de cavall als malalts. Per això s'havien de contagiar primerament els cavalls. Era necessari disposar de capital. —Qui és aquest metge? —preguntà el senyor. —Bé, jo crec que no és metge, però és un individu que hi entén molt. —Emmalaltir cavalls —digué dona Maria Antònia—, unes bèsties tan nobles i que són tan necessàries… —Però és per curar persones, tia

Maria Antònia. Si jo disposava de deu mil duros… —Mira, no m'agrada —decretà el senyor—. No se t'acut una altra cosa? —Sí. Posar una fonda. —Això ja està millor. Però una fonda bona, amb banyera i tot. Nosaltres et podríem ajudar, no és veritat, Maria Antònia? —És clar. Això sí, trob que no hauries d'admetre més que senyores totes soles. Don Toni féu notar que a les fondes sol ésser costum d'admetre homes i dones. —Idò no —replicà l'esposa—. Na Xima sempre ha estat bona al·lota i no

és cosa que ara la critiquin. Oncle i neboda es miraren. La tia prosseguí. —Senyores totes soles, sabent qui són i d'on vénen… Sempre que vagin a missa… —Si començam a exigir tantes coses no sabem com anirà el negoci. Es viatgers no volen… —Idò que se'n vagin a una altra part, que no els necessitam per res. Na Xima no té per què aguantar gentussa. Que quedi a viure amb noltros i mos farà companyia. Dona Xima li besà una mà. —Oh, gràcies… Però no pot ésser. Vossa Mercè sempre recordaria…

—Calla —digué el senyor en veu baixa—, que crec que no se'n recorda. —Però no dius que has quedat sense res? —insistí la tia—. A més, trob que una al·lota jove no ha de tenir una fonda. Que no és ver? Ho consultarem amb en Joan. Amb don Joan —corregí—. Noltros, saps?, li deim Joan perquè el coneixem de petit. Dona Xima, a través de la seva follia, em contemplà amb un residu d'impertinència mundana. —No tengui por, tia Maria Antònia, per mi sempre serà don Joan. Vaig sentir que la sang em pujava a la cara i li vaig sostenir la mirada. —Jo, senyora, he estat porquer de la

casa. El senyor, que mirava un periòdic endarrerit, em fità. —Joan, no siguis orgullós. Hi ha humilitats que no m'agraden gens. —Cadascú és fill de ses seves obres —replicà dona Maria Antònia. —Bono, això tampoc no és ben ver —replicà el senyor i tornà a enfonyar el cap darrera el periòdic. Un moment després el vaig sentir que remugava: —Què dimonis diu aquí, que el Rei ha sortit de caça, si fa no sé quants d'anys que és mort?

22 Acabat de sopar, em vaig tancar a la meva cambra. Quasi no havia pogut resar en tot lo dia. Acabava les meves obligacions quan dona Xima es presentà. Vaig mirar el rellotge. Era prop de mitjanit. Vaig obrir i es llançà als meus peus. No puc consignar les coses que em digué. Encara que no es tractàs d'un secret de confessió tampoc no ho faria. Me besà les mans i me les banyà amb les seves llàgrimes. Durant aquella

escena que em deixà desfet, el seu desconhort era profund, el penediment semblava sincer. No feia sinó alabar la bondat dels senyors i la misericòrdia de Déu que s'havia apiadat d'ella. —D'avui endavant comença per mi una nova existència —digué quan li vaig donar l'absolució. Em vaig deixar enganyar, tal volta perquè l'engany era dolç. Em semblava que amb el penediment d'aquella pecadora es conjurava un gran perill, no sols per a la seva ànima sinó per a nosaltres mateixos. —Ara que sa seva vida està resolta i que ha fet es propòsit de no tornar pensar en desbarats —li vaig dir— és

indispensable que destrueixi es bombons que li haurien servit, no p'es descans que Vossa Mercè desitja, sinó per sa seva condemnació eterna. Em digué que ja ho havia pensat i es disposava a tirar-los per la finestra, però a mi em va semblar que un acte tan transcendent i com a simbòlic reclamava un poc més de solemnitat, a part que temia que poguessin perjudicar algú, infant o animal. —Demà mels donarà després de la Comunió —li vaig dir—. L'esper a sa capella a las set i mitja. Dediqui aquestes hores que queden a sa meditació, amb sa capsa davant, i quan hagi combregat me la dóna i jo mateix la

tiraré en es foc. Despuntava el dia quan ens separàrem. A l'hora assenyalada no es va presentar a la capella i, després d'esperar-la molt de temps, la meva sorpresa fou gran quan la vaig trobar vora la xemeneia conversant amb el senyor. Vaig quedar dempeus al llindar. Vista a contrallum, magra i esvelta, encara semblava jove. Per un moment tirà el cap endarrere i rigué tancant els ulls, en un abandó bastant inconvenient que em recordà la frase pronunciada temps enrere devora la foganya de la planta baixa: «Ja saps que no som més que una moixa de gener». Em disposava a retirar-me quan el senyor em cridà.

—Entra i seu, que espantaràs dona Xima, tan alt i vestit de negre. Ella m'envià un salut amb la mà. —Don Joan —i em semblà que hi havia una certa ironia en el don—, m'ha de deixar una sotana per desfressar-me. Vaig fer com si no l'hagués sentida i em vaig asseure a l'extrem oposat per obrir el breviari. Ells seguien dialogant. —Jo lo que voldria saber —deia el meu protector— és com l'Emperadriu es decidí a fugir amb tu, després de tot lo que havia succeït. Tu sempre has estat molt mentidera, Xima. —Jo, Tonet? —Sí. Tot ho prens a broma. Em sabria greu haver-me deixat enganar per

tu a ses Memòries. Ella rompé a cantar: La paix est faite, ma foi, tant pis… El senyor prosseguí: —Sortireu per sa plaça SaintGermani l'Auxerrois. —I d'allà —replicà ella— prenguérem una barca. El senyor la interrompé, enfadat. —Prenguéreu un cotxo de punt. Ella seguia cantussejant quan entrà en Tomeu amb un manat de llenya. —Aquest bergant —digué el senyor

disposant-se a sortir— mos ha encisat una nina. Dona Xima fitava el missatge amb una expressió meravellada que no oblidaré mai. —Ses dones sempre sou iguals. Perquè mira que és lleig! —Però si és guapíssim, Tonet! Ell ja no la sentia perquè s'havia ficat a la seva habitació. Dona Xima, molt decidida, s'acostà al missatge. —Tu ets de Bearn —li digué somrient. —Sí, senyora. —Quant d'anys tens? —En compliré vint-i-quatre per a Pasqua.

—Idò, vint-i-tres. Per què vols envellir? És ver que has encisat una al·lota? —prosseguí mirant-lo provocativament. En Tomeu acalà el cap i no respongué. Ella seguí el seu interrogatori desvergonyit, malgrat que no ignorava la meva presència. —T'agrada viure aquí? —Sí, senyora. —En què fas feina? —En allò que em manen. —Et deus aixecar de matí. —A trenc d'alba. —No has estat soldat? —Vaig sortir per fill de viuda. —Mai has estat a Ciutat?

—Hi aniré pel Ram. —Tens al·lota? —No, senyora. —Com és això? —No tenim roba. —T'agradaria viure a una ciutat? Faries de valet, amb un uniforme molt elegant. —De què ha dit? —De criat, però no per fer feina. —Idò? —Molt elegant, amb galons daurats. —Però, què hauria de fer? —Saludar. O, si qualcú fumava, encendre-li es cigarret. —I res més? —Si et preguntaven, contestar.

—I si no en sabia? —Això què té a veure… Sa qüestió és contestar somrient, amb gràcia. El diàleg prenia un caire perillós que em desconcertava. Encara no feia cinc hores que aquella mateixa dona, postrada als meus peus, desfeta en llàgrimes, havia formulat propòsits fermíssims d'esmenar-se. Vaig tossir per fer acte de presència però ella em mirà sense immutar-se, fins a tal punt havia oblidat tals propòsits. —Contestar rient? I si s'enfadaven? Dona Xima tenia una expressió poètica. Estava quasi bella, semblava tranquil·la. De cop s'acostà a en Tomeu. —Com és que et manca una dent? Te

l'hauré de fer posar postissa. Li havia agafat el cap entre les mans i el fitava. Ell es desprengué espantat. —Això no. Diuen que són de mort.

23 Els fets es precipitaren. El dimarts, després de dinar, començaren a arribar desfressats. Ja he dit que el senyor els acollia per un conveni tàcit amb el difunt Vicari, que no aprovava aquesta festa. L'actual, don Francesc, tenia la màniga més ampla, però el poble s'havia acostumat a celebrar el ball a la possessió i ningú no veia motiu per variar el costum. La tarda era molt bella. Des de la

meva finestra el jardí que s'anava convertint en garriga anunciava una pròxima primavera. El cel era un domàs blau. Quin cel, Déu meu, i quin sol tan esplendorós. Quina indiferència la d'aquella naturalesa bellíssima, atenta sols a si mateixa… Pareixia que ja ens trobàvem als començaments de l'estiu. Volaven les abelles, els arbres inflaven els seus botons a les branques tendres i la terra es cobria de flors. Damunt una alzina un ocell entonava notes voluptuoses. Li responien, de lluny, d'un altre arbre. Flors, abelles i ocells, tot era rítmic i harmoniós. Però davall aquella harmonia aparent es congriaven profundes desventures: els ocells

destruïen els insectes, les ovelles devoraven les flors. Molt amunt, en el cel, vaig poder distingir com un falcó es tirava damunt un colom. La naturalesa continuava somrient enmig de la destrucció inevitable. Reia l'agressor i reia la víctima fins que la vida se li rompia en un crit d'espant. Una tarda així, en el Gòlgota, Crist tingué un moment de debilitat: «Déu meu, per què m'abandones?». El desenllaç s'acostava. Convençut que no podia res contra la fatalitat, vaig començar a resar amb tant d'anhel, que el cansament em tancà els ulls i vaig quedar privat. Quan em vaig despertar ja era nit fosca. El camp havia emmudit; la

casa, en canvi, vibrava de xiscles de màscares, tan aguts que pareixien de falzies. La clasta era plena de gent. Al poble només havien quedat els vells i els impedits. Tothom duia careta, i molts anaven embolicats amb llençols o cobertors, de manera que resultava difícil d'endevinar-ne el sexe i l'edat, la qual cosa donava lloc a situacions equívoques. Els qui veim el Carnaval entre bastidors, és a dir, des del confessionari, coneixem els seus perills. El senyor no els volgué considerar mai, tancat com era a tot quant li agradava. Un any, després de la festa, mancaren dos cendrers i una cullera de plata, però tampoc no concedí importància a aquells

fets, que la tenien, no sols pel valor dels objectes, sinó per la malignitat que significa tot robatori. Donant un volt per la casa em vaig poder fer càrrec del desordre introduït com en una apoteosi final en el solar dels Bearn. A la cuina el foc era apagat i la cuinera havia desaparegut. Vaig veure, això sí, dos pernils damunt la taula i una bóta del millor vi, que el matí era plena i ara ja apareixia buida. Vaig anar a parlar amb el senyor, que estava mig adormit devora la xemeneia. —Vine aquí, fill meu —digué en sentir-me. Li vaig contar allò del vi i alçà les espatlles.

—Deixa'ls fer, que es deverteixin una mica —i es tornà a condormir. —Que no es troba bé? —Divinament —replicà. Dona Maria Antònia avançava, fràgil i satisfeta. —A baix, quina animació… Dorms, Tonet? —Sí. —Oh, Jesús… No he vist mai que contestàs una persona que dorm. No t'agrada sentir ses màscares? «Piripipiú, repiripipiú…». Pareixen ocells. Un estol guaità a la porta del saló xisclant i demanant caramels. —Anau —digué el senyor sense obrir els ulls—. Anau a baix i que vos

donin vi ranci. En sentir això sortiren de quatres. Algunes màscares ja gosaven guaitar a les habitacions íntimes. Me vaig adonar que una parella havia envaït la cambra escriptori del senyor, pujant segurament per l'escala de caragol que comunicava aquelles habitacions amb el jardí, i vaig haver d'intervenir i de censurar la seva conducta. A la clasta el ball havia començat. Un subjecte molt alt, que no podia ésser de la casa, repartia pernil i vi als concurrents. Havien encès un fester i els crits i les rialles anaven en augment. Més que aquell escàndol i aquell malbaratament, em trastornaven les

parelles que cercaven la intimitat dels racons. Vaig tornar a la sala. Com que era inútil dir res al senyor, em vaig asseure a un extrem, procurant fer-me invisible. Tres màscares guaitaren i es detingueren al portal. Anaven iguals, però una, més senzilla, podia ésser dona. No abandonava el falset i en realitat duia la iniciativa d'una espècie de seducció molt inconvenient. Des del meu racó em fugien la meitat de les paraules. —Què diuen aquests xerrims? — murmurà el senyor. Ni ells ho sabien. Podien compararse a aquells ocells sentits després de dinar i que anunciaven la primavera.

—Veniu, m'heu de treure a ballar — deia el qui semblava una al·lota. —Primer hem d'estar segurs que ets una femella —replicaven rient els altres. Es féu el silenci. Després se sentiren rialles ofegades. —A veure… Mostra ses mans. Bon mascle. Tornaren a riure. Mig en somnis el senyor donava la rèplica: «Bon mascle i l'estau palpant…», deia entre dents. «Haurien d'estar empegueïts, però no hi estan…». I tornà adormir-se. Em vaig aixecar i en veure'm fugiren. Els vaig seguir dissimuladament. A sota de l'escala una màscara intentava d'amagar-se entre els

vestits un canelobre de plata. L'hi vaig prendre d'una manotada. Dona Xima se m'atracà molt inquieta. —Joan —digué—, on és en Tomeu? —Per què el necessita? —Perquè m'ha donat paraula de casar-se amb mi. Estava excitadíssima. Des del primer moment dona Xima m'havia semblat una pertorbada. Ara tenia la convicció que era boja. —No digui aquestes coses, senyora. —Anem ara mateix a veure els oncles —replicà. I desaparegué corrent. No gosava seguir-la i vaig esperar. Al cap de pocs moments el senyor em cridà, com jo esperava.

—Quins desbarats me conta dona Xima, Joan? Ella començà a cridar, congestionada, i a dir incongruències. —No és necessari que cridis perquè no som sord —advertí el senyor—. No et casaràs amb en Tomeu perquè ni ell te vol ni jo ho consentiria. Aleshores es desbocà. Dempeus, vora la xemeneia, vomitava injúries. Semblava que li havia de pegar un atac. —Ell m'estima perquè m'ho ha dit! —repetia i potser, Déu meu, s'ho pensava. Havia oblidat que duia mig segle damunt les espatlles i que no era més que un parrac. La fatalitat volgué que ho hagués de sentir amb les seves

pròpies orelles. Durant una pausa escoltàrem la veu clara d'en Tomeu que deia allà baix: —Aquesta vella que ha vengut de fora està tocada i ben tocada. Pareix una bruixa. No la sentiu com crida? Dona Xima tornà pàl·lida com si aquelles paraules cruels la tornassin a la realitat. Em va semblar que tastanejava i es tragué del pit la capsa dels bombons verinosos. Vaig arribar a temps d'impedir que se'ls dugués a la boca i la vaig obligar a amollar-los damunt la xemeneia. Durant la curta lluita la capseta havia perdut la tapadora, però no puc assegurar si contenia els tres bombons que m'havia mostrat la tarda

anterior o si ja en mancava algun. Ella reaccionava contra mi amb vertadera fúria, invocant entre llàgrimes el nom d'en Tomeu. Jo la subjectava pels punys i no podent-se desplaçar es contorsionava com una posseïda. Quan la vaig amollar fugi corrent. No la tornàrem a veure. Segons sabérem després, la Guàrdia Civil la recollí per la carretera i la dugueren a l'hospital de Ciutat, on ja ingressà morta. Aquest és el meu darrer record de dona Xima, Miquel. Més desventurat que el duc de Gandia, no va ésser ella qui jo vaig perdre aquella nit funesta sinó la imatge de la bellesa pura, que ara se m'apareixerà ja sempre involucrada amb

l'espant. Dona Maria Antònia entrà pausadament. —Oh. Tonet, si guaitassis… Tot Bearn és aquí. No t'agrada veure es ball? Na Caterineta plora devora la foganya. Que plori, que plori —afegí satisfeta—. Mai més em tornarà entrar es berenar. Al cap d'un instant afegí: —Demà li regalaré aquesta polsera. No ho trobes, Tonet? Oh, Jesús… he perdut es rosari. El cercava per damunt la xemeneia i degué ésser en aquell moment que, desmemoriada com estava, prengué algun dels bombons de dona Xima. Poc

després queia en un estat de somnolència que de moment no em cridà l'atenció, però quan vérem que era hora d'anar a dormir i no es movia intentàrem de despertar-la i, veient que no ho aconseguíem, comprenguérem que la cosa era greu. Al poble no hi ha metge i el barber, que visita bastant, s'havia romput una cama el dia abans. Ja era molt tard. Les darreres màscares s'havien retirat i en tota la casa no es sentia ni una mosca. No vaig voler despertar ningú. Vaig baixar a la cuina per fer cafè fort i en tornar a la sala la vaig trobar dins els braços del seu espòs. —Això s'acaba, Joan —me digué

tristament. Aconseguírem fer-li prendre un poc de cafè molt calent i reaccionà. El senyor també semblava adormissat i jo ho atribuïa al trastorn. A ell, però, li costava molt perdre la consciència. Dona Maria Antònia, en els moments en què tingué lucidesa, ens demanà si es moria. No experimentava cap molèstia i es trobava perfectament, «com en el cel»: foren les seves paraules. Li asseguràvem que sols havia tengut un desmai (jo mateix me'n volia convèncer) i li vaig donar l'absolució. Semblava serena i valerosa. Vaig pensar que les meves paraules l'havien enganyada, però no era així, perquè agafà una mà del

senyor i li digué de sobte: —Però tu què faràs, Tonet? Els seus ulls clars pareixien de vidre, secs i angoixats. Quedàrem freds. Ella es recobrà tot seguit. —Bé, et distrauràs amb sos teus papers. El volgué abraçar i somrigué. La mort s'apoderava d'ella. Però, existeix la mort? Ovidi no l'admet i per l'Església es tracta d'un «trànsit». Aquella darrera abraçada em recordà el poema de les Metamorfosis. Per uns segons els seus membres fràgils i tremolosos em semblaren dues branques d'arbre, com a la faula de Baucis. Era l'hàlit de la transformació que els agità abans que

tombassin entorn del seu cos? Els ulls se li tancaren i s'adormí en la pau del Senyor. Fou llavors quan se'm va acudir comptar els bombons: la capsa era buida. Vaig mirar el meu protector: estava adormit. —Senyor! —vaig cridar—. Què ha fet Vossa Mercè? —Res —murmurà amb els ulls tancats. —Dona Xima havia deixat una capseta amb tres bombons. No em contestà. Què havia succeït mentre jo era a la cuina? Sens dubte el senyor, davant l'estat de la seva esposa i sabent que havia perdut la memòria pels fets recents, tingué el meu mateix

pensament i se li va ocórrer comptar els bombons. El seu desconhort devia ésser gran en notar que en mancava algun i, pagà com era, havia preferit el suïcidi a la soledat d'una existència que, als seus anys, no se sentia amb forces per refer. Vaig recordar una conversa tinguda dies abans, durant un passeig: —Crec que amb ses pàgines que et donaré avui, ses meves Memòries estan virtualment acabades. Tot està dit i de sa millor manera possible: no sé escriure més bé de com ho he fet. Quan les publiquis —mai, Miquel, no se li va ocórrer pensar que jo pogués no publicar-les— trobaràs naturalment descuits d'estil i tal vegada algunes

llibertats i infraccions gramaticals. Alerta, fill meu, en corregir-les. Pensa que no som un erudit ni un escriptor en es sentit estricte de sa paraula, sinó un homo que no ha tengut fills —en dir això em va estrènyer el braç amb tendresa— i que desitjaria sobreviure algun temps perpetuant tot quant ha estimat. He intentat especialment de retratar dona Maria Antònia, fixant la seva graciosa infantesa, la seva maduresa plena de talent i serenitat i es desordre mental de sa darrera època, que a estones feia reviure sa nina de vuit anys amb qui he jugat. Això és lo que m'he proposat i per aconseguir-ho he hagut de sacrificar de vegades sa gramàtica i sa moral a canvi

de s'exactitud. No et don permís —afegí rient— per modificar més solecismes que es que afectin s'ortografia. No m'interessa es problema de ses ges i ses jotes ni menys es de ses hacs, que a Itàlia ja han estat suprimides. Respecte a sa sintaxi, és sa meva, sa que millor respon a ses meves necessitats. En resum, don s'obra per acabada. Sé que es doblers que et vaig donar bastaran per s'edició, que no desig que sigui luxosa, sinó tan sols correcta. Edita-la a París. Estava trist i en vaig endevinar el motiu. Ell mateix me'l confirmà sense que l'hi demanàs. —Ara sa meva vida ja no tendrà

objecte. —Hi ha sa senyora —li vaig dir. La senyora ja no existia i les Memòries estaven acabades. La idea del suïcidi se'm va imposar. —Senyor —li vaig dir—. Sa capsa és buida. Si Vossa Mercè ha pres qualque bombó és necessari que se confessi a l'acte. Hi va sa seva salvació eterna. Ha intentat suïcidar-se Vossa Mercè? No obrí els ulls, però em va semblar que somreia imperceptiblement. —Ha pres Vossa Mercè un bombó de sa xemeneia? Si no pot respondre, faci un signe amb sa mà. Féu un gest indecís, que podia ésser

interpretat com una negació i vaig sentir renéixer l'esperança. —Confessa, doncs, que no s'ha volgut matar? Aquesta vegada la mà denegà amb més claredat. —Demana perdó a Déu per tots es seus pecats, se'n penet i m'autoritza a suprimir de ses Memòries tot allò que un consell de moralistes estimi pertinent a major servei de Déu i bé de sa seva ànima? No vaig continuar perquè havia perdut el sentit. Dormí fins a la matinada, en què obrí els ulls i recobrà momentàniament la paraula. El volia confessar i ell, com altres vegades, es

remeté a la seva obra. —Es meus escrits, Joan, són sa meva confessió. No tenc por —afegí—. Déu és bo. Record, com si fos ara, el to de les seves paraules. —S'existència de Vossa Mercè ha estat bella, malgrat es seus errors. Demani contritament perdó… —Mira —interrompé incorporant-se —, m'acús d'haver tengut enveja d'en Jacob Collera. Vacil·là i el vaig sostenir. Era mort.

EPÍLEG Ahir horabaixa m'anunciaren que uns cavallers volien conversar amb mi. Es tractava de dos membres del Centre Imperial d'Investigacions Maçòniques i Teosòfiques de Prússia. Damunt la tarja apareixia el vell emblema dels Rosenkreuz, és a dir, una creu envoltada d'una corona de roses. Un d'ells, corpulent i pletòric, es titulava doctor Wassmann. L'altre, el nom del qual no vaig entendre, em fou presentat com el

seu secretari. Manifestaren que, assabentats de la mort del senyor de Bearn, venien en nom del príncep de Bismarck per inquirir alguns extrems que interessaven el vell Canceller. Desconcertat per l'insòlit del cas, els vaig fer passar al saló, i, després de servir-los unes copes de vi ranci i de tancar totes les portes, exposaren l'objecte de la seva visita. S'expressaven en un castellà correcte i només en l'accent descobrien el seu origen alemany. Anaven proveïts de carpetes i mentre parlaven consultaven documents. Es tractava de don Felip, i començaren per mostrar-me la seva partida de naixement, a Ciutat de

Mallorca, el 16 d'abril de 1780. —A finals del segle XVIII — digueren—, els Rosenkreuz constituïen el grau 8è de la francmaçoneria i vostè ja deu saber que don Felip de Bearn era francmaçó. Vaig aguantar el cop sense parpellejar. —A la família de Bearn —continuà el doctor Wasmann— han existit francmaçons. El Príncep… El vaig aturar en sec. —He nascut a la casa. He passat mitja existència a l'arxiu, que conec pam a pam. El Príncep, fundador de l'imperi, té assumptes més importants que el d'ocupar-se d'una família mallorquina.

Sens dubte vaig pronunciar aquestes paraules amb massa vehemència, perquè els meus interlocutors es cregueren obligats a disculpar-se. —Pregam que ens perdoni — digueren—, i que ens faci la mercè de no creure que parlam per caprici. L'arxiu de la finca, que vostè coneix pam a pam, fou expurgat per don Toni de Bearn, segons les nostres notícies —i consultà un document—, en 1866, uns anys després de l'ingrés de vostè al Seminari. Però ens desviam de la qüestió. Els nostres estudis es limiten a la personalitat de don Felip. —Suposant que l'arxiu fou expurgat —vaig interrompre—, no crec que

aquest sigui el lloc més oportú per a les seves investigacions. Per altra part, dec haver-los de manifestar que el meu ministeri m'impedeix de col·laborar amb la maçoneria. —Molts de maçons —replicaren—, són cristians i en allò que concerneix la nostra secta hem adoptat, seguint Rosenkreuz, el signe de la creu. —Potser que es diguin cristians, però no acaten els dogmes de l'ortodòxia i són, per tant, heretges. —Això sí —contestaren a cor, com si els hagués dedicat un elogi. Jo no podia comprendre que un personatge de dretes com Bismarck tengués tractes amb maçons, ni que el

Príncep, que acabava de dimitir el seu càrrec de canceller i que no s'avenia amb el kàiser jove, pogués parlar en nom del Centre Imperial d'Investigacions Maçòniques i Teosòfiques de Prússia. Els doctors somrigueren: —L'assumpte no és potser tan senzill. El Príncep proclamà l'imperi el 18 de gener de 1871, coronant Guillem I a la Galerie des Glaces de Versalles. Aquell dia la casa d'Habsburg sofrí un mal cop. Sedan ha repercutit més dins Viena que a París. Els Hohenzollern deuen molt al vell Canceller. Prússia li deu més encara… Seguiren parlant i he de reconèixer

que demostraren una erudició i una cultura extraordinàries. No sempre, però, aconseguia de veure un sentit a les seves afirmacions. Per un moment vaig arribar a pensar si l'enemistat del kàiser Guillem II amb Bismarck era sols aparent i si aquest, sota mà, seguia de fet en el seu càrrec de canceller. —Res més fals —em replicaren—. El kàiser és lliberal i el Príncep, conservador. Bismarck no és sols un militar, sinó un gran polític que enganyà Napoleó III i, en certa manera, el propi Guillem I. Vostè coneix sens dubte la història de la depèche d'Ems, origen de la guerra del 70: quelcom destinat a esdevenir tan cèlebre com el bellíssimo

inganno de Sinigaglia de Cèsar Borgia. Essent conservador, el Príncep és, però, enemic dels vells i tradicionalistes Habsburg. Tot credo és una força que es pot aplicar de molt diferents maneres, segons les circumstàncies. El Príncep és conservador a Alemanya perquè vol conservar l'imperi fundat a Versalles, i afavoreix, al mateix temps, la maçoneria que ha de contribuir a la disgregació d'Àustria. Aquell pragmatisme que d'una manera tan cínica exposaven els meus interlocutors em disgustava, si bé em vaig abstenir de fer comentaris. Guillem II i Bismarck, encara que enemics, coincidirien d'una manera tàcita en el

desig d'exterminar la Casa d'Àustria; però tampoc no encertava jo per complet aquesta vegada. —Segons el Kàiser —digué el doctor Wassmann—, la disgregació d'Àustria ha d'arribar per un camí oposat al que preconitza el Príncep, és a dir, per un conservadorisme caduc, a la Francesc-Josep, que acabarà per assecar les fonts vitals del país; i sembla que realment els Habsburg es mostren incapaços davant els problemes del segle. A mesura que els escoltava, les meves idees es feien més confuses. —Així, com és que l'Emperador afavoreix…?

—L'Emperador no afavoreix la maçoneria, sinó que la presideix. Com a àrbitre suprem, reconeix la seva existència, sense fomentar-la. —Però sense perseguir-la. —Com no persegueix —replicà el doctor— els camins de ferro ni les diligències, que es fan la competència entre si. Per altra part, el problema té, no dues, sinó diverses cares, i si bé pot ésser cert el punt de vista de Guillem II respecte al fet que per neutralitzar Àustria convé augmentar allà el poder personal dels Habsburg, aquest excés de poder, en degenerar-los més i precipitar la caiguda de la dinastia, podria coincidir amb un ressorgiment del poble

austríac, la qual cosa és necessari evitar. Li vaig tornar a omplir el vas, perquè notava que el vi l'excitava a parlar, i prosseguí: —En canvi, el problema varia pel que respecta a França, país que ressorgí massa aviat de la desfeta de Sedan. No seria absurd suposar que la maçoneria lliurepensadora, que asseguraria tal volta la unitat de l'imperi austríac, fos un element disgregador entre els francesos decadents i indisciplinats. El mateix podria succeir a Itàlia, jove nació, la qual tampoc no convé perdre molt de vista. El meu interlocutor féu una pausa i jo, espantat, vaig pensar ara que el que

es proposaven conservadors i lliberals prussians era la destrucció d'Europa. La conversa em resultava cada vegada més desconcertant. —El Príncep, i m'excús, senyor — prosseguí Wassmann—, ha sostengut sempre contra l'Església (i aquest és un altre aspecte del problema) la guerra religiosa coneguda per la «Kulturkampf» i aquest és un motiu més que l'uneix a nosaltres. La «Kulturkampf» presenta també un doble aspecte: per un costat és nacionalista, prussiana, i tendeix a la supremacia de l'imperi alemany sorgit «pel ferro i pel foc»: com vostè veu, res més lluny, a primera vista, del liberalisme que propugnam els

Rosenkreuz, encara que, per una altra part, l'hegemonia de Prússia (però això ens duria ara molt enfora) descansa damunt un element intuïtiu i vital, purament màgic, al qual nosaltres no som externs. Ja sap que durant quasi dues centúries ens hem dit «els invisibles». El propi Chretien Rosenkreuz practicà la nigromància i fou, a principis del segle XV, el precursor de la física positiva. El doctor notà la meva sorpresa i em donà l'explicació que jo no demanava. —La ciència moderna deriva de la màgia —digué—, i es pot sostenir que és, en essència, màgia pura. Res no sabem de les causes de l'electricitat, per

exemple, energia que usam contínuament. L'Univers està ple de forces misterioses que l'Ésser Suprem només lliura als homes quan aquests es fan dignes d'això o quan —somrigué— són prou agosarats per apoderar-se'n. Li recordaré que un frare alemany robà el llamp als déus amb la invenció de la pólvora. Nosaltres, lliurepensadors, proclamam la democràcia i la llibertat humanes imposant-les si és necessari per la violència, perquè no retrocedirem davant res. Som anticatòlics i ens ajuntam amb els propugnadors de «Kulturkampf». El catolicisme (i li preg altra vegada que ens perdoni) és el principal enemic de l'imperi de

Bismarck. El Kàiser i el Príncep tenen, doncs, un enemic comú i en aquest sentit són aliats, però només en aquest sentit. Quan l'enemic comú hagi sucumbit, on anirà a parar aquesta amistat? Estava congestionat per l'alcohol i també potser pel seu propi discurs. Féu una altra pausa i vaig creure comprendre que allò que el foc de Prússia destruiria, una vegada eliminats els seus enemics, seria ella mateixa. Es feia tard, plovia, i em vaig veure obligat a convidar-los a sopar. Em proposava no preguntar-los res perquè havent observat que no eren insensibles al vi ranci de Binissalem suposava que en el transcurs del sopar s'esplaiarien

per si mateixos, com va succeir. —Aquestes velles possessions mallorquines —digueren— conserven un gran encant. És veritat que Bearn està en venda? Els vaig explicar en poques paraules la situació, que no era un secret per a ningú. —Vostè tindrà disgust de deixar aquests llocs? —Aquí he nascut —vaig replicar—, i aquí hauria volgut morir, però Déu ho ha disposat altrament. El meu interlocutor m'escodrinyà amb la mirada: —Tal volta no. Respecte a això també hi ha alguna cosa a dir… —I

acabà la seva copa de vi—. A quant pugen, si no és indiscreció, els deutes dels difunts? —En total, prop de setanta mil duros. El secretari tragué un llapis i féu alguns números en una tarja. Després la passà al doctor i li parlà a l'orella. Em va semblar sentir la paraula marks. —Das ist nicht zuviel —murmurà el doctor. I seguidament, dirigint-se a mi —: La figura de don Felip interessa extraordinàriament a Alemanya. Estam fent una història completa de la maçoneria. Vaig manifestar que a l'arxiu de la casa no hi havia cap al·lusió respecte a

tal tema. —Sabem, com li he dit, que els arxius foren expurgats a causa de diverses circumstàncies… El nostre interès té per objecte només la sala de les nines. És allà, on es conserva el vertader arxiu. Incapaç de dominar-me, em vaig aixecar. —M'estranya que també coneguin això. El senyor tenia prohibit que parlassin de l'assumpte. Jo no he entrat mai a la sala de les nines. Fa més d'un quart de segle que ningú, ni don Toni, no ha posat allà els peus. El doctor no féu cas de la meva vehemència i em vaig tornar a asseure.

—Don Toni de Bearn —seguí pausadament el doctor—, mantingué correspondència des de 1862 fins a 1866 amb els Rosenkreuz de Prússia. Després rompé amb nosaltres i amb la francmaçoneria, que fins a la guerra del 70 fou la nostra aliada. Com és natural, fou titllat de sospitós i vigilat. No es tractava, per part seva, d'una ruptura violenta, i dic «per part seva» perquè en la maçoneria les defeccions no s'obliden. Li llegiré un fragment de la seva darrera carta, escrita el 8 de gener de 1899. Diu: «… He decidit apartar-me de les seves organitzacions. No em comptin com a enemic, sinó com un desil·lusionat… Admir en vostès una fe

que no compartesc. Estiguin tranquils respecte als secrets a mi confiats. Avui mateix queden tancats amb pany i clau a la sala de les nines, vora les col·leccions i la correspondència del pervers i diabòlic don Felip, l'ànima del qual es troba probablement als Llimbs. “Silenci pel que no entenem”, com diuen a Catalunya. Mentre jo visqui, ningú no tornarà a entrar allà, emperò no em decidesc a destruir uns documents que constituiran tal volta la història de demà, suposant que demà no presenti problemes més imperiosos. No tenc dret a disposar de l'avenir. Després de la meva mort estic segur que don Joan Mayol, avui seminarista i amb el temps,

si Déu vol, capellà de la casa, sabrà obrar en conseqüència». Com vostè veu, prosseguí el doctor, es tracta de l'actitud d'un escèptic que rebutja tota responsabilitat i tota determinació: el que més es persegueix en el nostre credo. Fou descobert que don Toni havia regalat un emblema maçònic a una pagesa en lloc de tornar-lo a l'organització, com era el seu deure. Bé, la interessada ja… —Aquí el doctor, que es trobava una mica excitat, llançà una rialla i semblà que anava a afegir alguna cosa, però s'ho repensà i prosseguí—: Al Príncep, com deia, li interessa don Felip, figura summament complexa i relacionada amb algunes

corts de principi de segle. El professor Freud, de Viena, jove deixeble de Charcot, ha acudit també a Bismarck per saber noves d'aquest extraordinari Bearn que mantingué alhora relacions amoroses amb la reina Maria Lluïsa d'Espanya i… molt amistoses amb el llavors jove i esponerós don Manuel de Godoy. Vaig enrojolar, sense obrir la boca. —Tenim algunes cartes íntimes del Príncep de la Pau, prosseguí el meu interlocutor, en què s'al·ludeix als motius pels quals don Felip es veié obligat a separar-se de l'Exèrcit i comptam també en la correspondència de don Toni, la darrera carta del qual

acab de llegir-li. Sabem, doncs, que el vertader arxiu no és el que vostè coneix «a fons» —i subratllà la paraula— sinó el que es troba a la sala de les nines. De manera, senyor… El secretari li digué algunes paraules en alemany i el doctor varià la direcció del discurs. —Vostè assegura —preguntà— que el difunt senyor no entrava a la sala de les nines des d'un quart de segle? —Crec estar-ne segur. —Seher gut. Damunt aquesta afirmació li faria una proposta en nom del Príncep: nosaltres podem adquirir aquesta finca, que de fet pertany als creditors, i nomenar-lo a vostè

administrador vitalici, ja que sent haverla d'abandonar… —A canvi que jo els obri la sala de les nines. —El cor me bategava amb força—. Senyor doctor: a part altres consideracions, Bearn, encar que hipotecat, pertany de jure als nebots, que el poden rescatar. —Vostè sap que no tenen doblers. Estam informats de tot. Tanmateix, si prefereix que ens entrevistem amb els nebots, no hi ha inconvenient. Consideri que les proposicions que acabam de ferli, a vostè, els les podem fer a ells, cosa que simplificaria el negoci, perquè acceptarien. Tenia raó. Inconsciència, frivolitat i

cobdícia farien que dona Magdalena lliuràs alegrement les intimitats de Bearn a les lògies maçòniques. El perill era gran i vaig comprendre que calia guanyar temps, evitant, fos com fos, rompre les negociacions. —La seva proposició —els vaig dir — és tan generosa —i la cara em queia de vergonya— que m'agafa desprevingut. No és necessari que es molestin a visitar els nebots, ja que he de tenir el mateix gust que ells de servirlos —els visitants em miraven amb un somriure que vaig fingir no veure— però em sent tan torbat que els preg algunes hores per reflexionar. Tot seguit vaig insinuar que, en cas

d'arribar a un acord, seria convenient formalitzar un contracte escrit i s'oferiren a l'acte a depositar una quantitat com a fiança a casa d'un notari. Vaig saber fer-me el sorrut i aprofitar la torbació que realment sentia per a fingir l'ofuscament del peix davant l'ham. Ells me prengueren per un pagès avar i així, sense comprometre'm, els vaig fer la sensació que acceptava, gat d'alegria, les seves proposicions. Fins a tal punt en quedaren convençuts, que no se'ls ocorregué, com jo esperava, demanar que segellassin les portes de la sala fins que haguessin examinat els documents. —Té fins demà al matí per decidirse —contestà el doctor, que em creia

decidit—. Tornarem per la resposta a les deu en punt. —Els ho agraesc. De nit no és possible examinar els papers. Demà, en bona claror, ens farem càrrec de tot. Ara, suposat que no és gaire tard, pens que podríem destapar una altra botella, si els sembla. Es desferen en amabilitats, creient que la meva proposició venia a ésser una espècie de brindis o ratificació tàcita del nostre pacte. No eren tampoc insensibles al generós vi de Binissalem, del qual extremaren els elogis. Jo vaig dur la hipocresia fins a lloar-los la cervesa negra del seu país. La conversa discorregué dins una falsa cordialitat

vergonyosa. Qui ha dit que les gents del Nord són lacòniques i reconcentrades? Els meus visitants begueren més de la mida i jo per animar-los els vaig imitar, si bé amb moderació. En cap moment no vaig perdre el control de mi mateix, i Déu volgué, per la seva major glòria i bé de l'Església, que un pagès inexpert triomfàs aquella nit de dos personatges, historiadors destacats i confidents de Bismarck. Conserv, sí, un record una mica difós de les coses que el vi, o l'alegria de suposar que em tenien en el seu poder, inspirà als meus interlocutors. Segons ells (i Déu sap el conhort que tals afirmacions em donaren) don Toni havia romput les

relacions amb les lògies a principis de 1866. Suposant que hi hagués ingressat pel 1862, època en què, segons els meus visitants, començà la seva correspondència amb els Rosenkreuz, resultaria que sols estigué afiliat a la secta durant, quatre anys escassos. Tals conclusions coincidien amb les paraules que m'havia dit un dia el senyor: «He estat maçó, però per poc temps». Vaig intentar aclarir si el doctor Wassmann coneixia la història de dona Xima i si ella estigué també relacionada amb els Rosenkreuz. El doctor, ja begut, reia sense miraments: —Naturalment que sí! Era l'estimada de Napoleó III, gran amic de Prússia. Fa

poc vingué a Mallorca amb una missió reservada. Mirà al seu company amb ironia. Jo vaig experimentar un sobresalt. —Una missió reservada? —Tan reservada… que m'haurà de permetre que me la reservi… —És que dona Xima ha estat maçona? —Tal volta sí. —I hi ha qui confiï missions a una boja? —vaig insistir per veure si li treia alguna cosa més. Però el doctor no estava gat per complet. —De vegades, els boigs… — somrigué. —Consideri l'exemple dels

il·luminats —exclamà el secretari. —O dels estilites, que avui es diuen catatònics. —O dels travestís, que també compten… Prescindien de mi i es llançaven l'un a l'altre frases com si fossin pilotes. Tota la seva gravetat i prosopopeia havia desaparegut. —Els travestís? —vaig demanar. —O els capitans que es dediquen a vestir pepes. —O a enamorar reines. —O a… No vaig deixar acabar la frase i vaig agafar el secretari per les solapes. El doctor m'abraçà rient, en part per

subjectar-me, en part per llevar importància a l'incident. —Vostè està fort, senyor Abat — digué estrenyent-me els braços. —Perdonin —vaig mormolar, confós. L'escena m'havia trastornat. Vaig intentar fer un acte de contrició sense aconseguir asserenar-me. Durant un moment se'm representà la meva existència estèril i empresonada i sentint-me amb facultats que no és corrent trobar reunides en un sol individu (joventut, força, intel·ligència: d'aquesta manera em temptava el dimoni) em vaig dir que no era just el sacrifici de tota la meva vida, i en la

desesperació vaig dubtar de Déu i del meu protector. Crec que pegar-me amb els visitants m'hauria produït un gran plaer físic, però fins i tot aquest plaer, corrent per a qualsevol home, m'estava vedat. «Per què —em vaig dir—, ja que no tenc un nom de cavaller, no m'he de comportar com un missatge?». Missatge de Bearn. En ocasions he pogut comprovar que les dones em miraven amb delit. Aquella desventurada que tu saps hauria arribat per mi a fer bogeries. I, malgrat tot, aquesta terrenal bellesa que ella m'atribuïa no passa d'ésser la d'un missatge o d'un carreter. Per tots els camins de Mallorca es poden veure pagesos amb els ulls negres, els cabells

arrissats i l'aire salvatge que em caracteritza. Si la cara és el mirall de l'ànima jo hauria hagut d'ésser un d'ells: un home com en Tomeu, que nasqué i morirà enmig d'aquestes muntanyes. Tals foren els pensaments que se m'acudiren. A partir d'aquí els meus records acaben d'embullar-se. Les frases del doctor Wassmann i el secretari eren incoherents, però en tals incoherències es mesclaven insinuacions que m'horroritzaven. Així que partiren vaig córrer a despertar en Tomeu i després d'encendre una fogatera muntàrem a la sala de les nines per l'oratori i l'escala secreta. Mentre pujàvem, ell estava pàl·lid. Puc

assegurar que mai no he arribat a conèixer aquella habitació, tal pressa ens donàrem a llançar al foc tot quant hi havia, pepes, carpetes i papers. En poc més de mitja hora el foc devorà tot un univers a canvi del qual el senyor Príncep de Bismarck m'assegurava l'usdefruit de Bearn, la cosa que més estim a la terra. Consumat el sacrifici, m'he sentit tranquil en la meva completa nuesa i amb la consciència d'haver interpretat els desigs del meu protector. Avui dematí, a les deu en punt, s'han presentat de nou els emissaris. Els he duit tot seguit a la sala de les nines. En travessar l'oratori, m'he recollit uns moments donant gràcies a Déu per la

meva determinació del vespre. La sorpresa dels visitants ha estat gran en no trobar ni un paper. Obrien els calaixos buits i els armaris, com no donant crèdit als seus ulls. —Però com s'explica això, senyor sacerdot? No fa encara deu hores ens assegurà que ningú no ha entrat en aquesta sala. Quin nom haurem de donar a tal misteri? Em vaig permetre una ironia. —A Egipte el designarien per «el vel d'Isis». Els seus semblants reflectien una ràbia que no tardà a traduir-se en apostrofes. M'acusaven d'haver-los enganyat. Jo he deixat que em

maltractassin i una vegada esgotades les injúries he replicat: —Quan ahir vespre els vaig assegurar no haver posat mai els peus a dins aquesta habitació, era cert. Res més he de manifestar-los. Ja al portal de la clasta, el doctor Wassmann ha dit al seu secretari, en veu alta, amb l'evident intenció que jo ho sentís: —Els suplantadors han destruït totes les proves de la seva bastardia. L'il·lusionista de circ acabava de retirar la capa que cobria una fada: aquesta havia desaparegut. S'esfumaren en una rialla. «El vel d'Isis»… Destruïda la sala

de les nines vanament intentaré escodrinyar si existien misteris tenebrosos o si, rere el vel, hi havia tan sols un mur. El senyor deia que don Felip devia ésser als Llimbs, però, s'ho creia en realitat? Ja he escrit que la lleugeresa amb què solia tocar els assumptes greus no ha d'enganyar-nos. És cert que aquell éclairé, que no retrocedia davant cap audàcia mental, no suportava la idea d'un Bearn exonerat de l'Exèrcit per l'estranya follia de vestir pepes. Que no es tractava d'un pobre d'esperit, ho indica el renom de les seves aventures dins les corts europees. L'enigma d'aquella existència que encara preocupa els Rosenkreuz i els deixebles

de Charcot, roman dins l'etern oblit. Més tràgiques resulten les tenebres que enrevolten la mort del meu protector. És difícil enjudiciar la seva figura. Jo mateix, que l'he tractat d'a prop, he estat frívol en acusar-lo de frivolitat i presentar-lo com un epicuri sense problemes. Aquella existència benaurada, que en hores d'amargor he contraposat a la meva existència, es veié reduïda a cremar la seva biblioteca, a refugiar-se en la ironia. Hagué de fabricar-se un món en els Memòries. En aquest sentit les circumstàncies no foren per a ell més benignes que per a mi. Fins a quin punt aconseguí sentir-se lliure entre les contingències que l'obligaren a

amputar aparentment la part més genuïna de la seva personalitat és empresa sobrada per a la meva ploma. Ni tan sols m'és donat saber si es suïcidà. A la meva pregunta «Confessa, doncs, que no ha volgut matar-se?», contestà amb un gest negatiu que jo vaig interpretar com si es referís a la segona part de la meva interrogació, emperò que es podia referir també a la primera. És a dir, que el senyor (i ja no es sabria mai) podia haver negat la negació, cosa que significaria que s'havia suïcidat. Per altra part el doctor Wassmann, en insinuar ahir vespre que els francmaçons no l'havien perdonat i al·ludir a les missions especials de dona Xima

pareixia (suposant que no ho fes per embullar-me) obrir la porta a un altre gènere de fantasies. Qui arribarà a conèixer mai la veritat? El senyor ha mort sense confessar-se. La seva sort, vull dir la de l'ànima i la seva vestidura carnal que han de comparèixer davant el Jutge Suprem, està ja decidida. Queda en peu el problema de l'esperit, d'aquest oratge noble i autònom, destinat a perdurar a través de segles, com han perdurat les idees de Plató. Aquest esperit, ell l'ha plasmat en les Memòries. Fa molts d'anys que no vivia, sinó per redactar-les. No oblid el seu gran amor per dona Maria Antònia, perquè l'esposa i les Memòries vénen a

representar quasi el mateix. Passen per elles, realment, altres dones, però ell deia que les seves aventures no havien estat sinó assaigs per a la possessió definitiva. («A la fidelitat de Filemó, com a la castedat d'Hipòlit, sols els mancà la prova de la comparació», ha escrit al capítol XXI). En aquest sentit, el llibre, tan escandalós a fragments, constitueix, en el seu conjunt, un monument a l'esposa. Si el destruíem, destruiríem el més fidel testimoni d'amor conjugal, donant així confirmació en certa manera a les herètiques creences segons les quals el Mal i el Bé són inseparables. Res no apar segur en la personalitat de don Toni de Bearn. Hi

ha motiu per suposar que preferí sant Agustí a la primera etapa de la seva vida que no a la segona. Arribà, emperò, a professar obertament tal preferència? Jo desafií qualsevol, Miquel, que ens mostri als seus escrits una sola afirmació antidogmàtica. Positivament pecà; és dubtós, tanmateix, que hagi mort fora de l'Església. I amb aquest dubte, més honest al meu parer que moltes conviccions profundes, pos fi a la meva narració. Per conducte del pare Armengol, que va destinat a Toledo, rebràs una còpia de les Memòries perquè les examinis i les sotmetis al senyor Cardenal, en el benentès que, si el judici de Sa

Eminència fos advers a les darreres voluntats del difunt, em reserv el dret de recórrer a Roma. Cas que allà no escoltassin la meva veu, a ningú no podria apel·lar ja damunt la Terra i em retiraria a esperar la mort dins algun monestir apartat. «Adhuc sub iudice lis est», escriu Horaci a la seva Art Poètica. Després de perdre aquestes terres de Bearn, amb els seus secrets graciosos i terribles; després d'enterrar l'esperit que el meu protector ens ha volgut deixar amb la seva obra, em quedaria encara el consol de confiar algun dia en la suprema justícia de Déu.

LLORENÇ VILLALONGA (1897-1980), nascut i mort a la Ciutat de Mallorca, novel·lista, narrador i autor teatral, és un dels més grans escriptors en llengua catalana de tots els temps. Estudià medicina en diverses universitats espanyoles i s'especialitzà en psiquiatria a París, on acabà de completar la seva

vasta cultura literària francesa. L'any 1931 es donà a conèixer amb la seva primera novel·la Mort de dama, que provocà una forta polèmica. Després de la guerra publicà La novel·la de Palmira (1952), Faust (1956), El lledoner de la clastra (1958), L'àngel rebel (1961), Desenllaç a Montlleó (1963), etc., però l'obra que li donà més merescuda fama fou sens dubte Bearn o la sala de les nines.

Notes

[1]A

Mallorca, «posada» és la casa que els senyors de terres tenen al poble com a parador. [Torna]

[2]Don

Joan designa a vegades d'aquesta manera Eugènia de Montijo, sens dubte perquè el senyor l'anomena així a les Memòries, anteposant el títol de comtessa espanyola al d'emperadriu napoleònica. [Torna]

[3]No

s'ha de confondre amb la posada o parador dels senyors de Bearn. [Torna]

[4]Es

diu rota a una petita extensió de terra que el senyor d'una possessió, en general gratuïtament o a canvi d'alguns serveis, dóna a qualque pagès perquè la'n tregui fruit. [Torna]

[5]Jaume

Vidal Alcover, Poema per a Maria Antònia.[Torna]

[6]Collera:

«Collar de cuiro farcit de palla o de crin, que es posa a les bèsties per tirar a carro, etc.» (Diccionari Moll). [Torna]

[7]Aquesta

mateixa afirmació es troba modernament a un autor francès de principis de segle, Paul Valéry. [Torna]

[8]El

paràgraf que apareix a l'original és el següent: «Un dels més grans poetes dels nostres dies, don Ramón de Campoamor, la glòria del qual sols es pot comparar a la del pintor Horaci Vernet…». Hem volgut moderar tan estrany i hiperbòlic judici que pot desvirtuar davant el lector la personalitat de don Joan, home culte i de talent, però que pertany a la seva època. [Torna]